Pàgina:Venus i Adonis (1918).djvu/18

11—Forçat, mes no obedient, el bell sagal,
amb l'alè tremolòs li omple la cara,
i ella en xucla el vapor com un regal,
que amb rosada de cel la faç li amara;
 i així fossin ses galtes un jardí
 on mai minvés aquell ruixat diví.


12—Mireu-lo: com ocell pres en filat,
així jeu el minyó en els braços d'ella,
vençut i vergonyós, i amb gest airat,
que a sos ulls dóna encar lluissor més bella...,
 pluja forta afegida a un riu ja ple,
 que dels marges romprà ben d'hora el fre.


13—Segueix ella pregant, pregant mimosa,
fluint sa llengua encantaments d'oït,
i ell sorrut, sempre esquiu, la faç rabiosa,
roja d'honta o glaçada pel despit;
 i si enrogint l'encisa, encara creix
 l'encant seu quan el veu que empal·lideix.


14—Mes com siga, no pot sinó estimar-lo
i alçant la mà immortal fa jurament
de no deixar jamai de captivar-lo
fins que faci les paus amb el turment,
 que el rostre amb tants de plors li té amarat:
 sols un bes i el gran deute haurà pagat.