31—Llavors Adonis, amb accent mandrós,
amb ulls de fàstic, foscos i enutjats,
cobrint les celles son fulgir formós,
com cel que es tapa entre vapors gropats,
li crida encès de galtes: «Prou! A fora!...
el sol ja crema i de partir m'és hora!»
32—«Ai! tan jove—diu ella—i tan cruel!
Pobre excusa has collit per pendre el vol!
Alenant jo et faré un oreig de cel
que torní fresc el tramuntar del sol.
Bella ombra amb mos cabells et guarniré,
i si et cremen, amb plors els ruixaré.
33—»El sol que dalt llueix, llueix i encén,
i jo ara em trobo entre aquell sol i tu;
d'aquell foc pla ben poc en faig esment:
tan sols m'abranda el que en tes nines lluu.
Prou moriria, si jo fos mortal,
entre aquest sol de baix i el sol de dalt!
34—»Ets d'acer? Ets de pedra, o ets pitjor?
puix la pedra amb la pluja s'ablaneix.
Ets fill de dona, i no comprens l'amor,
ni com la pena del menyspreu fereix?
Si hagués tingut ta mare el cor tan dû,
s'hauria mort sens infantar-te a tu.
Pàgina:Venus i Adonis (1918).djvu/23
Aquesta pàgina ha estat validada.
