Pàgina:Victor Hugo en català (1880).djvu/130

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

del infinit en sa evidencia tota;
per qui pot l' Univers, á lley innata
subjecte, exclamar jo, 'l mateix que l' home;
del Sér qual ánima oich dins de mon ánima,
que 'm parla en baixa veu y, qu' entre'l dojo
d' instints que me exclavisan y m' arrastran,
la veritat seguir en tots mos actes
y aborrir la mentida m' encomana;
del Testimoni qu' á ma ment á voltas
acaricia y á voltas don' fibladas,
segons que sente en mi 'l esperit creixer
ó á la bestia adquirir preponderancia;
del Prodigi inmanent que sentim viurer
mes que vivim nosaltres, qu' embriagada
nostr' ánima n' está quant es sublime,
y va, 'l just, verdader y bell ab ansia
buscant, per lo sender que segui Sócrates
y que Cristo acabá gunnyant la palma
del mártir, cada cop qu' al sacrifici
la convida 'l deber, ó la borrasca
l' atráu, ó sent l' aspiració suprema
d' anar per entre l' ombra entenebrada
fins á trobar lo lloch d' eterna aurora;
d' aqueix profundo Algú que no te cara,