Quicumque amisit dignitatem pristinam,
Ignavis etiam iocus est in casu gravi.
Defectus annis et desertus viribus
Leo cum iaceret spiritum extremum trahens,
Aper fulmineis ad eum venit dentibus
Et vindicavit ictu veterem iniuriam.
Infestis taurus mox confodit cornibus
Hostile corpus. Asinus, ut vidit ferum
Impune laedi, calcibus frontem extudit.
At ille exspirans: «Fortes indigne tuli
Mihi insultare: te, naturae dedecus,
Quod ferre cogor, certe bis videor mori».
XXI. El lleó vell, el senglar, el brau i l'ase.
Qualsevol que perd la seva antiga dignitat,
fins i tot els covards es burlen de la seva mala sort.
Exhaurit pels anys i abandonat per les forces
un lleó jeia alenant el darrer sospir,
el senglar s'atansà amb terribles ullals
i es venjà d'una antiga ofensa amb un cop.
Després el brau amb les mortíferes banyes
cobrí de sang el cos enemic. L'ase, quan va veure
la bèstia ferida impunement, li llançà al front unes coces.
I aquell expirant: “Amb humiliació he sofert
els insults dels valents: com que ara estic obligat a soportar-te,
vergonya de la natura, certament desitjo morir dues vegades“.
