Pilar Prim - Capítol IV

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Sou al capítol «Capítol IV»
Pilar Prim
Download-icon.svg Descarrega l'obra
Breezeicons-actions-22-go-previous.svg Capítol III Capítol V Breezeicons-actions-22-go-next.svg






IV



 Quatre díes després, un diumenge, a nou hores del matí, trucaren al rexat del chalet.Era un vaylet que portava un gran pom de flors, sens saber declarar de part de quí.
 — Espérat, donchs, — va dir la Rosalia, —que no te'l puch pendre sens permís de les senyores.—
 Y dexant mitx rexat obert, va córrer cap a la casa. El vaylet, llavors, tot espantat del interrogatori que l'amenassava, en quant vegé a la cambrera ficarse a la casa, dexà'l ram a terra y fugí com un llampech. La sortida de la Pilar y sa filla a l'escalinata fou, donchs, inútil; no hi va haver més remey que pendre'l pomy seguir els comentaris que la noya havía ja comensat.
 — Ve sense un bitllet, ni una targeta y encarregat a un xicotet del carrer ab la consigna de guardar secret... crèume, mamà, es del beneyt d'en Rossendo. ¡Vaya un tipo¡ —L'Elvira estava furiosa.
 La Rosalia prengué'l ram y'l deposità demunt la taula del menjador, devant d'aquelles senyores. Era de clavells, roses y floriols brandant entre fulles de falgueres y branques d'arbrissons delicats, tot combinat perfectament y no més lligat per una explèndida llassada de moaré blanch.
 L'enfado de l'Elvira comensà a esvahirse devant del bon gust qu'havía presidit a la combinació del ram. «De segur que no era del beneyt d'en Rossendo; potser venía de més lluny.»
 — Fíxathi, mamà: hi hà falgueres; jo, a Cerdanya, no n'he vist en lloch.
 — Potsé't precipitas, noya: ¿quí sab si n'hi hà per algun indret dels que no hem vist encara? —respongué la Pilar, discretament, ab tot y compartir un xich les sospites de sa filla.
 — Oh, y aquest llas de moaré tan hermós, de tan bon gust? Cah! cah! cah! cah! Axò no es d'en Roig. Ni ell, ni la seva mare son capassos de buscar una armonía tan delicada de tons tendres com los que hi hà aquí. Ells haurían près roses dobles, ben esclatades y enceses, clavells roigs y dalies y peonies y cascalls y flors ben pomposes com donya Idem, dóna, y ho haurían atapahit ben be, en forma de toya retallada, tornejadeta com una baldufa, fent sortir encara de la punxa un altre pom com una escudella, y d'aquesta un pomellet que donya Pomposa diría, ab aquella veu llogada, qu'es bufoníssim. Després a sota, atravessat pel groxut feix de branques agarrotades, no hi faltaria'l consabut paper brodat de plàtara de dulces.
 — Però ¿quí tel pot haver enviat, donchs? —preguntà la mare, rient la caricatura de la filla y desitjosa de que, aquesta, confirmés la sospita qu'ella's callava. —Jo no sé quins coneguts tenim aquí, y, si n'hi hà, jo no'ls he pas vist per en lloch.
 — Y no podría ser en Deberga, agrahit d'haverlo dut en cotxe fins a Ribes? —exposà la noya, ab goig evident de la Pilar.
 Hi havía en favor d'aquesta presumció'l bon gust que mare y filla suposavan a n'aquell galan, y, en contra, la gemada tendror que fulles y flors conservavan. Abdues rahons van ser llarga estona discutides, y, ab l'optimisme del desitx, tant la Pilar com l'Elvira no sapigueren acceptar del tot la que'ls hi era contraria. A un home com en Deberga no li podían faltar recursos pera fer arribar les flors ben fresques, ni que vinguessin de més lluny de Ribes. Però, ¿y quí les havia entregades al vaylet, y per què venían sense una carta y ab tant de misteri? ¿No voldría dir axò qu'ell se trobava a Puigcerdà, que les havía dutes ell mateix? Precisament, a ser del beneyt d'en Roig, lo que menys hauría faltat sería la carta, la carteta perfumada y ximple: Señorita: á la benéfica luz de sus hermosos ojos, apenas llegara V. á Cerdeña nacieron flores como por encanto. Hijas de los hechizos de V., las he cogido con amor y á V. las envío para que reciban las caricias de su mirada y no mueran ellas de nostalgia, pobrecillas... recità l'Elvira, posant altra vegada en caricatura a son pretendent.
 Y rient l'acudit y dant ja per sentat que'l ram venía d'en Deberga, a qui probablement veurían en exint de missa, comensaren a cercar, per la casa, un gerro digne de contenir aquella prenda. Per fi, més ò menys resignades, la posaren en un pitxer de vidre acaramel-lat qu'era'l menos lleig de tots los del chalet, y l'Elvira, plena de goig, se l'endugué a la cambra.
 Llavors, com si li calgués més ayre pera respirar, s'abocà a la finestra, contemplant, embadalida, el panorama. La Cerdanya espanyola s'extenía a sos ulls més hermosa que may. Una curta tronada, a la nit abans. havía desvetllat el noroest, y aquest, d'una bufada, netejat el cel, que ni un mirall de acer. A sa claror esplendentíssima, les crestes d'aquelles serralades, com empolsades de purpurina d'aràm, se retallavan sobre'l fons lluminós d'aquella atmosfera puríssima. S'hi hauría pogut fotografiar els isarts, que, en aquella hora, corressen per llurs cingles. L'Elvireta hi distingía fins la molsa rossa que cobría'ls penyals, contrastant ab la blancor relluenta dels grans còrrechs d'ull-de-serp. El bosch, que fistoneja, com gran bronjada d'un negrós oliva, les suaus ondulacions dels colls més baxos, no semblava pas tenir més gruix qu'una alfombra de pells d'ovella. Però, abaxant un xich lo esguart, veya ressortir ab vigorós relleu les menors convexitats de la faldalada, ab sos arbres solitaris arrapats a n'ell com tàbachs al bou, ab ses gorges ombrívoles, sos prats verdosos, ses rosades fexes de rostolls, ses dresseres y sos plechs discontínuus. Abaxantla més, podía comptar d'una a una les finestres dels poblets, masos y caserius escampats a son entorn, definir les especies dels arbres qu'amagan els rius y, com qui diu, amoxar ab la mà'l tofut vellut dels prats y l'esponerós bordó de verns que'ls encaxona y divideix al bell mitx de la gran plana. L'Elvira fixà la vista a la carretera de Barcelona, que blanquejava assí y allà paralelejant el Segre finsa atravessarlo pera fer una falsa girada a l'esquerra, en direcció a Alp, y ficarse a la vall de la Molina. Y'l pensament li volà montanya amunt, fins a Toses, montanya avall, fins a Ribes, gronxantse en boyrissols celestials, hont defallía esmaperdut. Restà un moment somniosa y, com tornant en si, reconcentrà la mirada als voltants més propers, d'hont pujavan vibracions joyoses de cascabells. De per tot arreu venían, fressejant ab ayre y fent arresserar pagesos endiumenjats, cavallers galopant, cabriolés, paniers, landaius, jardineres, òmnibus coronats de noyes animbades per llampants ombreles. Llavors recordà qu'era festa, qu'avuy havían d'anar a missa major, que l'hora avansava, que no podía perdre temps, y's ficà a dins y's vestí cantant.
 L'hora, no obstant, se'ls ne vingué a sobre, y com al entrar a l'iglesia, mare y filla no van poder encabirse a la nau central, ja ocupada per una companyía de soldats y per una gran munió de barcelonines, feren una volta pel trascor y avansant per la nau esquerra, s'agenollaren quasi al peu del presbiteri. Com per una coquetería perfectament explicable anant a missa tardera, se havían vestit un xich, no's trobaren encorregudes entre aquelles convehines que, per la forsa de la costum ò falta de refinament s'empolaynavan a Puigcerdà com si fos a Barcelona. Llavors, sentint esvahirse aquella anyoransa de cultura que corpren al ciutadà als pochs díes de trobarse al camp, l'Elvira, estufantse la faldilla de batista rosa, la mare sa falda de pita esponja grisa, van obrir els devocionaris. Però no n'havían pas llegit una plana, quan un psit-psit! insinuant, va férleshi axecar els ulls. Era en Rossendo Roig ab un parell de cadires y un amable somrís. «Diable de xicot!» Ja ho havía dit la noya, abans: la bona rebuda que'ls dispensà la Pilar, no'ls ocasionaría pochs enuigs! L'Elvira sabía per sa tía Julita, que donya Pomposa y son fill anavan a cassa d'un dot; aquella visita havía sigut molt pensada; d'ara en avant, el tal xicot sería com una fantasma, com un burinot de qui la noya no's podría desempellegar. No faltaría sinó que'l ram de flors fos d'ell. ¡Quína rabia, llavors!
 Y, axís pensant, l'Elvira gayrebé no ohí missa y, un cop acabada aquesta, s'anà retardant, retardant aposta, dins de l'iglesia, fins que no hi quedaren sinó ella y sa mare. Però l'Elvira no sabía lo que l'esperava, llavors, en el carrer immediat ò de Santa María, qu'enfila perpendicularment el temple per la porta de Mitxjorn.  Com a la sortida de missa d'una gran ciutat, estava aquella vía, estreta y llarga y amarada de sol per la poca alsada de les cases, plena a desdir de senyores molt vestides, passejant ò formant rotllos sota alegres cúmuls d'ombreles virolades, ab els homes y joves de la crema forastera, que s'havían desprès dels grans axàms formats a l'entrada del carrer. Avensaren per ell, encara enlluhernades pel sobtat traspàs de la fosca del temple a n'aqueil desvassall de llum y colorayna bellugosa, cercant, inútilment y sense dirsho, a n'en Deberga... y, als deu passos... ¡plaf!... mare y fill Roig, desprenentse d'un grupo, me les emprenen ja ab grans axeres d'alegría, que la noya tracta de reprimir accentuant en sa cara tot el desdeny possible. Gent pesada y retossuda y de la que va dret a sos fins, no per axò els Roigs van recular. A les Dou no'ls quedà, donchs, més remey que seguir carrer avall, flanquejades, a la dreta, per la monumental Pomposa y, a l'esquerra, pel tovet Rossendo, que tot era fatxendejar de chistoso y de corrido en el castellà passat per aygua qu'havía après al col-legi y perfeccionat per salons cursis. L'Elvira escoltava'l goma, morta de fàstich, cercant d'assí d'allà y esperant l'ocasió de desfersen ab algun desayre ben marcat, quan de sobte, sentint que'l jove li preguntava pel ram rebut aquell matí, va dirli ella resoltament que l'havía fet llensar. En Rossendo's mossegà la llengua. Roig com una escarlata, y com si amagués ganes de riure, preguntà si creya que procedía d'ell.
 — Sí,—li respongué ella, descaradament enriallada y mirantlo fit a fit,—sí ¿per què?
 Señorita, si es así, perdóne V. que le diga que esta V. muy cruel conmigo.
 — No he fet sinó'l que debía. Es com castigo tots els atreviments axís.
 De modo, que un regalo mío lo tildaría V. de atrevimiento?
 — Es clar que sí. Y, vaya, despúllis d'artificis, home; pàrlim català, que'l meu papà se deya Dou, y vostè's diu Roig, y la conversa ens ha dut per uns camins tals de franquesa, que tot lo fals hi pot entrapussar molt facilment.—
 Y com ell se mossegués altre cop, no sols la llengua, sinó'l llavi y tot y's quedés tot moix y indecís, ella reblà'l clau, afegint que'l present a que no han dat dret el parentiu, l'agrahiment ò l'amistat, es un atreviment odiós sempre.
 Jo la juz... jo la creya a vostè amiga meva...
 — ¿De quant ensà? — exclamà l'Elvira, ab mirada y veu enutjada de debò.  — Mamà,—saltà'l jove, corrent cap a n'ella, tot cargolantse'l bigotet y no sabent ja ahont posar els ulls,—míris que les Virgilis ens cridan y qu'hem d'anar pels guants.
 — ¡Ay, les Virgilis! ¡les meves amigues! ¡quína alegria! Víngui, donya Pilar, víngui, que les presentaré. Son unes senyoretes molt riques, molt educades, filles d'un fabricant de puntes de París, que'ls hi agradarà tractarles...
 — Nó, nó, gracies;—va permetres dir la noya, dant una llambregada expressiva a sa mare, a fi de que no's dexés portar de miraments.
 — ¡Ay, Elvireta! son molt amables, crègui. Aquí, a Puigcerdà, els hi convé tracte. No visquin tan solitàries,—cantà la senyora Roig.—Abaix, a Bourg-madame, un grupo de senyores ahir en parlava. Allí, cada tarde, hi fa cap tot lo millor de la colònia; hi farían molt bones relacions.—
 Però la Pilar refusà també, aplassantho pera un altre día qu'estessin de més calma, y'l grupo's descompartí sota'ls escoberts de la Plassa, llavors fets intranzitables per la pagesía d'abdues cerdanyes, allí estacionada y com clavada a terra, mercadejant ò comentant l'estat de les cullites y'l curs del temps.
 Allí, a tres passes, hi havía'l confiter de que's provehían les Dou y a qui havían vingut especialment recomanades per en Robert Ortal. Era un cerdà bondadosíssim y servicial, que les atenía y guiava ab una solicitut enternidora.
 — Entrèm a veure'l Nen Xacó, que li estalviarèm la molestia de venir avuy al chalet y li comprarèm postres; — digué la Pilar.
 Y, ja dintre la botiga, y no trobanthi al Nen Xacó, van comensar a triar pastes, a la vista d'un aprenent que les contemplava ab uns ulls tan axerits y enriallats, qu'arribà a encuriosirles. A preguntarli anavan lo per què se les mirava d'aquella manera, quan sortint la mestressa:
 —¡Ayoy!—feu, plegant les mans y acotant el cap pera mellor expressar sa pena.—¿Que no han pas vist al Nen Xacó? ¡Ay María Santíssima! ¡Si ara, adés mateix, acaba de sortir d'aquí, ab aquell senyor del ram, a veure si les trapava pel carrer de Santa María! ¡Ayoy! ¡y que m'alegri de vèureles! ¿Les hi proba aquí dalt, oy? Anèm: no cal pas qu'ho diguin; be's veu prou que s'hi portan be. ¡Ah, bah! axò prou fa pler, no?... Mes, y quín ram, Verge Santíssima, quín pom més ben arnetxat, oy, senyora Pilar? ¡Ah, bah! quan ahir ens el van dur de la diligenci y'l vem treure de la gavia tan moll y ben embolicat com venía, no'n sabíam pas apartar els ulls, míri. Y vostès diu que poré no l'haurían pas volgut. Ayoy!... Quan aquest noy ens ha dit que pera félshi prenre, l'ha gicat estar al jardí y ha arrencat a córrer, ¡ayoy! jo y'l Nen, crègui que'ns som esquexats de riure. «Tu sí que les has ben trompades axins», li som dit jo.
 — Be, però escolti,—saltà a la fi, l'Elvira, més plena de dubtes encara y de confusions que sa mare matexa;—¿d'ahont ha vingut aquest ram? ¿Que no es fet aquí mateix? ¿Quí l'ha enviat?—
 Aquella bona dòna explicà qu'havía vingut d'allà baix, no sabía d'hont; ab una carta del senyor qu'aqueix matí acabava d'arribar, ab dos ó tres més, de Nuri, havent dormit a Err.
  Llavors, com un llampech, lluhí en l'enteniment de les barcelonines el nom d'en Deberga, y s'apoderà d'una y altra'l desitx d'esbrinar la veritat.
 —¿Y cóm se diu aquest senyor? — van preguntar ab dues.
 —¡Ah, valiaquí, qu'ara no me'n recordi! Noy, noy, vès si te*n recordas tu.—
 L'aprenent arronsà l'espatlla y apretà'l morret.
 —Donchs, ¿cóm es aquest senyor? Per que, al meu cunyat, que va pujar a pendre el chalet, vostè ja'l coneix, vritat?
 —Bona Santa María, y prou que'l conech al senyor Ortal. Nó, nó; aqueix no es pas tan espès; es un senyor més escardalench, que té un tirat, axins, a malitar. ¡Càlla! No han dit qu'era ò's diu general?...
 —¿Marcial, potser vol dir?...
 —¡Aaaah! ¡Justa! Marcial, don Marcial.
 —¿Y ell es qui ha enviat el ram?—tornà a preguntar l'Elvira.
 —Oy, ell, senyoreta, ell mateix. Es de lo primer que'ns ha preguntat al arribar, ¿oy, noy?—
 Aquí sí que l'Elvireta, no poguent ja més, va dirigirse al aprenent, aclivellantlo a preguntes que li desfessin el misteri qu'ella no arribava a entendre. L'aprenent explicà que, efectivament, quan anava ab el ram a la mà per les vores del Estany, se li havía acostat un senyoret ros pera informarse d'ahont duya aquelles flors, en nom de quí y de si anavan acompanyades d'alguna carta, y que no l'havía pas soltat fins a haver remenat ben be tota la cinta, les flors y'l feix de branquillons y tot.
 —¡Ay, l'embustero¡—exclamà, interiorment, la noya, arborada d'escàndol, referintse a n'en Rossendo Roig.
 Pera l'Elvireta, no li mancava al pobre noy sinó aquest altre defecte: el d'esser un mentider, poca vergonya! Però posades les coses en clar per aquella noya, sens que ni donya Pilar entengués què havía passat, l'Elvira no tingué ja més pensament que'l que mostrava també sa mare, estoneta hà, de dexar aquella botiga y córrer a veure al foraster.
 —¿Vol dir que seràn al chalet, ara?
 —No haventles pas trapades pel carrer... Que no son vingudes en cotxe?
 —Nó, no l'hem fet enganxar. Envíens també aquest barbe-roi. Ara tot seguit, eh?
 —Mes ay, quína soleyada, pobres senyores!—
 Y aquestes, emprenent, pera fer dressera, el carrer de la Llisa, s'encaminaren cap al Estany, comentant l'embustería d'en Rossendo, que la noya explicà a sa mare, omplintla de sorpresa, d'escàndol y... d'una contrarietat inesperada, que ni boy sabía com amagar. Al tindre certesa de la presencia d'en Deberga, la Pilar havía concebut el progecte d'explotar l'aproximació tan desitjada dels Roigs, pera — se deya ella,—mellor estudiar de prop el caràcter y inclinacions d'aquell company de viatge. En llurs passeigs pels voltants de Puigcerdà, lo natural sería qu'anessin al devant l'Elvira, el nen y en Rossendo; ella, acompanyada de la viuda Roig, podría més impunement retenir a son costat al simpàtich Deberga y descobrir, més prompte, l'inclinació que nasqués en son cor, si n'hi naxía alguna. Si l'Elvira's resistís a sos consells d'admetre aquella companyía de quant en quant, no gosaría, de segur, dexar d'accedir als prechs de la senyora Roig per no afrontar devant d'en Deberga'l ridícol d'una rebequería de nena. Però ab l'ensopegada d'en Rossendo, tot axò se'n hauría anat per terra: l'antipatía incipient d'aquella Elvira, tan enemiga de l'embustería y la ficció, sería, d'ara en avant, formidable; la matexa donya Pomposa, enterada pel noy de lo ocorregut, ja no dich si renunciaría a tornar al chalet sense una demostració de que li volguessin aquelles senyores, sinó que, probablement, plena de vergonya, els hi fugiría'l còs fins pels passeigs. Y axò era una contrarietat que la Pilar sentía que debía callar, sense saber a just punt el per què d'aquest deber, ò potser per que, instintivament, s'esporuguía ella matexa d'esbrinarlo.
 Més que no pas reflexionant, sentint tot axò ab l'aspror que sempre'ns causa lavirada forsosa d'un impuls agradós, anava la Pilar Prim com cega y sense badar boca, per la vora del Estany, quan un crit involuntari de la filla, la desvetllà tota:  — Ja se'n tornavan?—
 Sota la volta d'arbres del costat de sol ixent, qu'era'l mateix camí emprès per les Dou, venían en Deberga y el Nen Xacó, apretant el pas y obrint, cada cop més, el somrís d'alegría que'ls hi brotava dels llavis entrebadats. Abdues dones els saludaren brandant les ombreles, y apretaren també'l pas fins arribar a tret d'encaxada. Y fou un foch granejat de preguntes y d'exclamacions el qu'anà descambiantse entre'l recenvingut y aquelles senyores a la vista del bon cerdà, a qui, ben involuntariament, dexavan de recó. No estava pas l'Estany més alegre en aquella hora meridiana que'l té encès en flames enlluhernadores, capasses fins d'encegar als isarts de les montanyes vehines, qu'ho estava en Deberga al veures tan ben rebut. Axís semblavan dirho al menys les espurnes que lluhían entre les llargues pestanyes de sos ulls daurats. Ses encaxades foren tan expressives com les matexes paraules que les van seguir, inflamades totes del mellor afecte, ni més ni menys que si's tractés d'un amich d'anys hà, arribat després de separació llarguíssima.
 Y un vel de tristesa entelà, per un moment, els ulls d'aquelles dones, al esvahirse l'esperansa que secretament duyan una y altra de tenir a taula aquell amich.  —¿Es de veres?
 —De veres, tinch compromís de dinar ab els meus companys d'excursió.
 —¿Y fins de pèndrehi cafè?
 —Si tan amables son... El cafè'l pendré ab vostès.