Poesías de Angel Guimerá/L'any mil

De Viquitexts
Aquest text tracta sobre versió de 1905. Per a altres versions, vegeu L'any mil.


L' any mil


 Era en lo temps en que las neus primeras
las grogas faldas dels turons baixavan;
y en amplas collas, volejant lleugeras,
las aus sens pátria sobre 'l mar passavan.

 Monjos y frares en tropell seguían
los burchs tranquils, barbotejant absoltas,
y 'ls nins poruchs los veyan que 's perdían
dels alts castells per las negrencas voltas.

 Jorns y més jorns que en núvols se desfeya
l' encens més pur en los sagrats retaules;
y als vells abats tota la nit se 'ls veya
dels psalms eterns escorcollant paraulas.

 Los senys brandavan ab la veu plorosa;
l' or dels magnats los monastirs omplía;
y 'l trist vassall vora la llar fumosa
los jorns comptats ab un carbó escrivía.

 De dalt del mur la forca abandonada
ja als corps no veya entre la nit obscura,
y al peu mateix de la ciutat murada
l' isart baixava en cerca de pastura.

 La trista verge en lo casal reclosa,
ja no 's dalía per sentir la queixa
del patje hermós, lo de la veu melosa,
que amor glosava vora l' alta reixa.

 Llensant las armas, dels castells baixavan
las gents á sou, sobre 'ls camins perdudas,
y als camps payrals indiferents trobavan
ja 'ls fruyts ressechs y las agrams crescudas.

 Roba de sach los caballers vestían;
jeya la pols en los troféus de guerra;
y 'l vi de mel y l' hipocrás dormían
al fons ventrut de la pesanta gerra.

 Ciutats y vilas solituts semblavan;
las eynas queyan de las mans dels homes,
y en va 'ls juheus en sos porxats mostravan
joyells y arminis, y brocats y plomas.

 A port las naus dintre de llachs fangosos
los jorns passavan sens cambiants estelas,
sentint los corchs que furgan perfidiosos,
veyent las aus filigarsar sas velas.

 Y 'ls folls burgesos que 'l girant de lluna
sens pa y sens llenya ben aprop miravan,
per coure al fí la miserable engruna
las eynas totas en la llar cremavan.

 Y 'l jorn vingué qu' als esperits aterra:
voltat paurós de boyras ennegridas
l' astre de foch passá sobre la terra
deixant per tot les gents esporuguidas.

 Tocá á Occident, y al cim de las montanyas,
guaytant pe 'ls tronchs espessehits dels roures,
semblava un ull, caygudas las pestanyas,
d' esguart boyrós qu' eternament va á clóures.

 Després las ombras los espays vestiren,
y aixam d' estels entre 'ls vapors brillavan;
palaus y masos y castells s' obriren
trayent als homes qu' astorats ploravan.

 A munts se 'ls veya pe 'ls carrers dels pobles
ab rostre sech, esblanquehits com marbres;
per tot confosos los vassalls y 'ls nobles,
portant, de vius, la roba dels cadavres.

 Damunt sos caps ab brassos amorosos
als nins volguts las mares aixecavan;
d' enllá 'ls malalts cridavan anguniosos,
y al coll dels fills los jays se repenjavan!...

 Las turbas totas, caminant incertas,
cayent y alsantse, als temples s' empenyían!...
Ni un llum va encéndres en las llars desertas,
y 'ls vents xiulavan, y 'ls portals batían.

· · · · · · · · · · · · · · · · ·


 L' hora es al fi. Las trompas del judici
tres voltas ara sonarán pe 'ls homes;
los frares en la creu del sacrifici
lo Just aixecan, emboyrat d' aromas.

 Repós glassat. Ab los mantells cubreixen
las gents sa vista que la llum refusa;
y sénten tots los polsos que 'ls glateixen
com dos martells batent sobre l' enclusa.

 Las llums rojencas dels cirials tremolan,
y en l' arch cintrat, ab clamoreigs selvatjes,
las negres aus aletejant revolan
topant pe 'ls vidres enriquits d' imatjes.

 De sopte, á l' una, esperansant la vida,
la gent s' adressa com la mar revolta:
y corra, y 's para, y torna á corre, y crida,
y calla aprés, y tremolant escolta....

· · · · · · · · · · · · · · · · ·

 L' hora ha passat. Tantsols ratxa lleugera
torba 'l misteri de la nit callada:
pau en lo mon y en la celest esfera:
ja es l' any novell; ja ve la matinada.

 L' espay blaveja; los estels se fonen;
mansa la boyra en Occident s' ajunta;
als galls que cantan altres galls responen;
l' Orient es or; es foch; ja 'l sol despunta!

· · · · · · · · · · · · · · · · ·


 Humanitat, entórnat á la vida:
tu has vist no més fantasmas del desvari:
carrégat ab la creu avergonyida,
qu' es lluny, ben lluny la cima del Calvari.

 Migrat plansó d' alzina que verdeja,
trau de la pols tas socas jovensanas.
cóm tems avuy que 'l destraler te veja,
quan res no saps de llamps ni tramontanas!

 Si un jorn t' alsares contra Deu traydora,
prou l' ignorancia es cástich de ta pena:
Deu no ha manat al pecador que mora;
Deu vol que visca, que vivint s' esmena.

 Lluny de ton cor l' esdevenir que aterra;
que amor es sols la veritat divina;
y escala de Jacob sobre la terra
los sigles son. Humanitat: camina.




**********