Puys que sens Tu algú a Tu no basta

Puys que sens Tu algú a Tu no basta pot tenir els següents significats:

• Puix que sens tú algú á tú no basta, a Obras del poeta valenciá Ausias March publicadas tenint al devant las edicions de 1539, 1545, 1555 y 1560 per Francesch Fayos y Antony, sócio corresponsal de Lo Rat-Penat, Societat d'amadors de les glories de Valencia y son antich realme, acompanyadas d'un prólech. Joan Roca y Bros, Barcelona, 1884.
• Puix que sens tu / algu a tu no basta, a Les obres del valeros y extrenu caualler uigil y elegantissim poeta Ausiàs March. Manuscrit de la Real Biblioteca El Escorial, Sig. L.III.26. 1546-1547.

Altres versions

Puys que sens Tu algú a Tu no basta,
dóna'm la mà o pels cabels me lleva;
si no estench la mia·nvers la tua,
quasi forçat a Tu mateix me tira.
Yo vull anar envers Tu al encontre;
no ssé per qué no faç lo que volrria,
puys yo són cert haver voluntat francha
e no ssé qué aquest voler m'enpacha.

Levar mi vull e prou no m'i esforce:
ço fa lo pes de mes terribles colpes;
ans que la mort lo procés a mi cloga,
plàcia't, Déu, puys teu vull ser, que u vulles;
fes que ta sanch mon cor dur amollesca:
de semblant mal guarí ella molts altres.
Ja lo tardar ta ira·m denuncia;
ta pietat no troba·n mi qué obre.

Tan clarament en l'entrendre no peque
com lo voler he carregat de colpa.
Ajuda'm Déu! Mas follament te pregue,
car Tu no vals sinó al qui s'ajuda,
e tots aquells qui a Tu se apleguen,
no·ls pots fallir, e mostren-ho tos braços.
¿Qué faré yo, que no meresch m'ajudes,
car tant com puch conech que no m'esforce?

Perdona mi si follament te parle!
De passió partexen mes paraules.
Yo sent pahor d'infern, al qual faç via;
girar-la vull, e no y disponch mos passos.
Mas yo·m recort que meritist lo Ladre
-tant quant hom veu no y bastaven ses obres-;
ton spirit là hon li plau spira:
com ne per qué no sab qui en carn visca.

Ab tot que só mal crestià per obra,
ira no·t tinc ne de res no t'encolpe;
yo son tot cert que per tostemps bé obres,
e fas tant bé donant mort com la vida:
tot és egual quant surt de ta potença,
d'on tinch per foll qui vers Tu·s vol iréxer.
Amor de mal, e de bé ignorança,
és la rahó que·ls hòmens no·t conexen.

A Tu deman que lo cor m'enfortesques,
sí que·l voler ab ta voluntat ligue;
e puys que sé que lo món no·m profita,
dóna'm esforç que del tot l'abandone,
e lo delit que·l hom de Tu gusta,
fes-me'n sentir una poca sentilla,
perqué ma carn, qui m'està molt rebel.le,
haj·afalach, que del tot no·m contraste.

Ajuda'm, Déu, que sens Tu no·m puch moure,
perqué·l meu cors és més que paralítich!
Tant són en mi envellits los mals hàbits,
que la virtut al gustar m'és amarga.
O Déu, mercé! Revolta'm ma natura,
que mala és per la mia gran colpa;
e si per mort yo puch rembre ma falta,
esta serà ma dolça penitença.

Yo tem a Tu més que no·t só amable,
e davant Tu confés la colpa·questa;
torbada és la mia esperança,
e dintre mi sent terrible baralla.
Yo veig a Tu just e misericorde;
veig ton voler qui sens mèrits gracia;
dónes e tolls de grat lo do sens mèrits.
Qual és tan just, quant més yo, que no tema?

Si Job lo just por de Déu l'opremia,
qué faré yo que dins les colpes nade?
Com pens d'infern que tems no s'i esmenta,
lla és mostrat tot quan sentiments temen.
L'arma, qui és contemplar Déu eleta,
en contr·Aquell, blasfemant, se rebel.la;
no és en hom de tan gran mal estima.
Donchs, com està qui vers tal part camina?

Prech-te, Senyor, que la vida m'abreuges
ans que pejors cassos a mi·n seguesquen;
en dolor visch faent vida perverssa,
e tem dellà la mort per tostemps longa.
Donchs, mal deçà, e dellà mal sens terme.
Pren-me al punt que milor en mi trobes;
lo detardar no sé a qué·m servesca;
no té repòs lo qui té fer viatge.

Yo·m dolch perqué tant com vull no·m puch dolrre
de l'infinit dampnatge, lo qual dubte;
e tal dolor no la recull natura,
ne·s pot asmar, e menys sentir pot l'ome.
E, donchs, açò sembl·a mi flaca scusa,
com de mon dan, tant com és, no m'espante;
si·l cel deman, no li do basta stima;
fretura pas de por e d'esperança.

Per bé que Tu iracible t'amostres,
ço és defalt de nostra ignorança;
lo teu voler tostemps guarda clemença,
ton semblant mal és bé inestimable.
Perdona'm, Déu, si t'he donada colpa,
car yo conffés ésser aquell colpable;
ab hull de carn he fets los teus judicis:
vulles dar lum a la vista de l'arma!

Lo meu voler al teu és molt contrari,
e·m só·nemich penssant-me amich ésser.
Ajuda'm, Déu, puys me veus en tal pressa!
Yo·m desesper, si los mèrits meus guardes;
yo m'enug molt la vida com allongue,
e dubte molt que aquella fenesqua;
en dolor visch, car mon desig no·s ferma,
e ja en mi alterat és l'arbitre.

Tu est la fi on totes fins termenen,
e no és fi, si en Tu no termena;
Tu est lo bé on tot altre·s mesura,
e no és bo qui a Tu, Déu, no sembla.
Al qui·t complau, Tu, aquell, déu nomenes;
per Tu semblar, major grau d'ome·l muntes;
d'on és gran dret del qui plau al diable,
prenga lo nom d'aquell ab qui·s conforma.

Alguna fi en aquest món se troba;
n·és vera fi, puys que no fa l'om fèlix:
és lo començ per on l'altra s'acaba,
segons lo córs qu·entendre pot un home.
los filosofs, qui aquella posaren
en si mateixs, són ésser vists discordes:
senyal és cert qu·en veritat no·s funda;
per consegüent, a l'home no contenta.

Bona per si no fon la ley judayca
-en paradís per ella no s'entrava-,
mas tant com fon començ d'aquesta nostra,
de qué·s pot dir d'aquestes dues una.
Axí la fi de tot en tot humana
no da repòs a l'apetit, o terme,
mas tanpoch l'om sens ella no ha l'altra:
sent Johan fon senyalant lo Messies.

No té repòs qui null·altra fi guarda,
car en res àls lo voler no reposa;
ço sent cascú, e no y cal suptilesa,
que fora Tu lo voler no s'atura.
Sí com los rius a la mar tots acorren,
axí les fins totes en Tu se n'entren.
Puys te conech, esforça'm que yo t'ame.
Vença l'amor a la por que yo·t porte!

E si amor tanta com vull no m'entra,
creis-me la por, sí que, tement, no peque,
car no peccant, yo perdré aquells àbits
que són estats, perqué no t'am, la causa.
Muyren aquells qui de Tu m'apataren,
puys m'an mig mort e·m tolen que no visca.
O Senyor! Fes que ma vida s'allargue,
puys me apar qu·envers Tu yo m'acoste.

Qui·m mostrarà davant Tu fer escusa,
quant auré dar mon mal ordenant compte?
Tu m'as donat disposició recta,
e yo he fet del regle falç molt corba.
Dreçar-la vull, mas he mester t·ajuda.
Ajuda'm, Déu, car ma força és flaca;
desig saber qué de mi predestines:
a Tu·s present y a mi causa venible.

No·t prech que·m dons sanitat de persona
ne béns alguns de natura y fortuna,
mas solament que a Tu, Déu, sols ame,
car yo só cert que·l major bé s'i causa.
Per consegüent, delectació alta
yo no la sent, per no dispost sentir-la;
mas per saber, un home grosser jutja
que·l major bé sus tots és delitable.

Qual serà·l jorn que la mort yo no tema?
E serà quant de t·amor yo m'inflame,
e no·s pot fer sens menyspreu de la vida,
e que per Tu aquella yo menysprehe.
Ladonchs seran jus mi totes les coses
que de present me veig sobre los muscles;
lo qui no tem del fort leó les ungles,
molt menys tembrà lo fibló de la vespa.

Prech-te, Senyor, que·m fasses insensible
e qu·en null temps alguns delits yo senta,
no solament los leigs qui·t vénen contra,
mas tots aquells qu·indifferents se troben.
Açò desig perqué sol en Tu pense
e pusc·aver la via qu·en Tu·s dreça;
fes-ho, Senyor, e si per temps me'n torne,
haja per cert trobar t·aurella sorda.

Tol-me dolor com me veig perdre·l segle,
car mentre·m dolch, tant com vull yo no t'ame,
e vull-ho fer, mas l'àbit me contrasta;
en temps passat me carreguí la colpa.
Tant te cost yo com molts qui no·t serviren,
e Tu·ls has fet no menys que yo·t demane;
per qué·t suplich que dins lo cor Tu m'entres,
puix est entrat en pus abominable.

Cathòlich só, mas la Fe no m'escalfa,
que la fredor lenta dels senys apague,
car yo leix so que mos sentiments senten,
e paradís crech per fe y rahó jutge.
Aquella part de l'esperit és prompta,
mas la dels senys rocegant-la m'acoste;
donchs tu, Senyor, al foch de fe m'acorre,
tant que la part que·m porta fret, abrase.

Tu creïst me perqué l'ànima salve,
e pot-se fer de mi sabs lo contrari.
Si és axí, ¿per qué, donchs, me creaves,
puix fon en Tu lo saber infal.lible?
Torn·a no-res, yo·t suplich, lo meu ésser,
car més me val que tostemps l'escur càrcer;
yo crech a Tu com volguist dir de Judes
que·l fóra bo no fos nat al món home.

¡Per mi segur, havent rebut batisme,
no fos tornat als braços de la vida,
mas a la mort hagués retut lo deute
e de present yo no viuria·n dubte!
Major dolor d'infern los hòmens senten
que los delits de parahís no jutjen;
lo mal sentit és d'aquell altr·example,
e paradís sens lo sentir se jutja.

Dóna'm esforç que prenga de mi venge.
Yo·m trob offés contra Tu ab gran colpa,
e si no y bast, Tu de ma carn te farta,
ab que no·m tochs l'esperit, qu·a Tu sembla;
e sobretot ma fe que no vacil.le
e no tremol la mia sperança;
no·m fallirà caritat, elles fermes,
e de la carn, si·t suplich, no me n'hoges.

¡O, quant serà que regaré les galtes
d'aygua de plor ab les làgremes dolces!
Contrictió és la font d'on emanen:
aquesta·s clau que·l cel tancat nos obre.
D'atrictió parteixen les amargues,
perqué·n temor més qu·en amor se funden;
mas, tals quals són, d'aquestes me abunda,
puys són camí e via per les altres.

Font: Bloc personal DMRQ, sine data