Rondalla de rondalles/Prefació

PREFACIÓ,

(O COM VULLGUEN DIRLI)

A LA RONDÁLLA

DE RONDÁLLES.

ES tan necessari aquest capsal, que vaig á fer á la Rondálla de Rondálles, que sens ell, no sasentaría bé á ningú, ni es podria formar della el concepte, que mereix. Es puix de saber, que encontrarme yo entecát y plè de hipocondríes, per lo mes de Juny de aquest any, que contám 1767. determiní anarmen á una Quinta, á veure, si fugínt lo ruidós barbull del Mon, y buscant la quietut y tranquilitat del anim, me senaniríen les quimeres, que nom deixaven viure. Fiuho així: y lo mateix fonch arreglarme una vida sossegada y lliure de la importunació dels Meges, que sentirme yá millor. Fea leixercici necessari, em ficava per los barranchs á registrar les cavorques que tenien, gitavam baix los arbres, y prenia la fresca á mon plaér, masentava á les fontetes, y llegía á la regalada alguns llibrets de especies bones y de gust delicadísim: coses quem feen olvidar tots los altres passatemps y vanes diversions, que tant busca y desitja la mal aconsellada Gènt. Aço es viure, y no anar abofegats per eixe Mon, fent lo gasmonyo, y plegant los pets á aquells, de qui sespera algun poquet de honra ó interés. A aquests divertiments, que mentretenien per lo dia, sen seguíen altres per la nit; perque sajuntaven tots los Segadors y Mijers de la Heretat, y movien unes bulles, que es caía hú de riure. Unes vegades jugaven á penyores, altres ballaven com á folls al so de la pandorga y guitarró, y quants menys sen adonava hú, yá eixíen en Coloquis y entremesos, que era un gust. Pero lo que mes me divertí fonch les Rondálles, que contaven; perque ademés de ser gustoses, les dien ab tanta sal y gracia, que era un embelés oirles referir. Totes foren bones, totes mólt gracioses; pero la que semportá la palma fonch una quen digué un Llaurador yá ranci, daquells que parlen escoltantse, y ab la matjor satisfacció del Mon. Quan començá á contarla, no estava yo atenent, pensantme que era cosa de per ahí: pero així com vaig refleccionar en lestilét que usava tan garrit, me paregué tresor mólt bo, pera que es quedára sepultat entre aquelles tosques Gents. Per lo qual li supliquí, quem fera gust de tornarla á començar, á fi de escriurela, y donarla á la llum pública. Oixgué mos prechs, y tantost traguí de la boljaca un tinterét, que tostemps porte damunt; y atenént ab gran repar á lo que dia; tot ho vaig possar al peu de la lletra en un Quadern, perque com parlava ab tanta fleuma, tinguí lloch pera seguirlo. Vaig ser tan remirat y escrupulós en no anyadir ni llevar res, que finsa les paraules que digué en una descançada que va fer, y les que proferí, anantseli el concepte una vegada, fins aquestes paraules, torne á dir, escriguí ab gran diligencia, sens deixarmen tan sols una: pera que entenga tot lo Mon, que en la Rondálla yo no he possat de ma casa altre treball, que copiarla en bona lletra, y ferla pública; y aixì á qui no li paréguen bé algunes expressions ó veus, que en ella es troben, que acudixca al Llaurador que la contá, que yo no vullch moure bronquines. Lo cert es, que si yo poguera treslladar felment en lo paper la postura, les accions, y el modo de contarla, així com ho he fet en les paraules, be sé yo, que havia de pegar mólt mes gran colp; perque hiá tanta diferencia de llegirla á oirla referir á són Autor, com de lo viu á lo pintar. Crech, quels Letors se farán carch de tot aço, y aquest es lo motiu perque no he reparat en publicarla. Si algú pega en menjar terra, y es figura que ha de fer una gran cosa en ficar la cullerada, censurantla y reprenintla; ha de entendre que el Llaurador que dich, té já els calls mólt durs de treballar, y que no fa cás dels moços y pesichs. Per fí, sìa lo que vullga, allá vá; y Deu que li done bon viatge.