Rondalla de rondalles/Rondalla de rondalles

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
RONDÁLLA DE RONDÁLLES

LO que shaja de fer, pronte; que á mì tant me si dona bif, com baf. Ell sha de contar, y no té cura: pos fora cumpliment, y aném anant.

Diu, que era un Jóve, y éste Jóve, están vostés, començá á topetar perque tenia un tros de pá, y no era rahó, que vixquera sense sombra. Yo, dia el pobrèt, tinch en que passar mólt decentment: dons quim fica á mí en carrer, que no trau cap? Sim quede per casar, tot será polls, y no tindré quim pegue un punt. Y si estich mal? A Mare de Déu, quina desdija! Tot sen vá entre guapos y valents. Si busque Dona, tinch quim calfe el llit, y puch esperar bona velléa. Pera qué vullch los dinerets? A mí ningú em fa el cónte. Dos Germans tínch, poro ells se darán ayre; y acampe qui puga; que al dia de hui no hiá mes bons Germans, quels reals castellans, ni millors conegúts, quels papers de menúts. Casarme vullch, y prenguenho com vullguen; que cadascú estornuda com Déu li ajuda. Y dasi nom traurán, encára quem prediquen Teatinos. No me la encaixquetada yo? Pos bé se la poden raure del cap; que aixi faré de la boca cul, com ára plohuen ginjols: y mal es que yo ho diga.

Era lhome, com ara digam, destos que sels calfa la tafarra á cada trico; poro per atra part baix de dabánt, y fet á les bones fusádes: perque encára, que li anaren fent res tres, nunca dia, esta boca es mehua, ni es posava alt de polcéra; ans bé, sempre pareixia no tocar en Cel ni en Terra, pensant en la móna de Pascua, y com si nunca haguèra vist cul en finestra. A este bon Juan, vostés menténen; que, com dich, pareixia dels que balláren en Belém; li dien Pep de Quelo, y tenia dos Germans, segons tinch dit, si no menganye. Eren èstos mólt taúrs, y tan brivóns, que li donaven quinse y falta; perque tostemps que volien, lay pegaven, y lenganyaven en ginges y marranges. Lú picava de valént, voléntho tot matar y degollar; perque era home de fums, y li pujava en cinch en tres la mosca al nas. Poro latre era mes guilopo, que polìt, en mes raboseríes que mana la lley, gran escarbacalíus y aguayta cosos, trabucánt, y matutéro, fisgó y gayta, asta ahí pot aplegar. O qué era gran tomo! Per fi, de la pell del Diable, y dels que ploguéren, y no feren fanch. Vostés reparen, tots dun ventre, y cadascú de són temple!

Pos per aón no volgué el Dimoni (Jesus, Maria, Jusep) quels tres sencarabacináren á la una? Ací fonch ella: Tres al sach, y el sach en terra, com diu latre. El cas fonch mólt rodat, y daquells que susuixen una volta en la vida, y atra en la mort; perque sempre me he criat, que lo que no passa en cent anys, passa en un dia: y bè dia mahuela (Dèu lahaja abraçada, y á fé que era bona Dona) que quant mes va, mes sab hú, y que bo es viure pera veure; y si no, oixguen Vostes, y vorán en que paren les coses del Mon, y dirán, que calcigue yo raó.

Com dich, pues, lo pijor de la enfrascada no fonch, que senviscáren tots á un temps, sino quels tres cayguéren en una mateixa ratera, com si saguéren aconsellat; sent axí, que cadascú volia ser á soles com lo junch.

Fonch aço, quen certa part del Mon (que nom vé mes á la memoria, que la neu de ara cent anys) havia una Gica, filla de bons Pares, y la que semportava la palma de la Terra; perque en una galta tenia el Sol, y en latra la Lluna. Cabells comá fils dor, ulls inquietadors, boqueta de sigró, cos dagulla, manetes de plata, y peus de perdiuéta. Era com unes lleteroles, tenia un gra de cara mólt garrit, y en lo parlar pareixia una mel cuita. Es componia, com un mónyo de novensana, y quan anava pel carrer, tipitip, no igualava un pardalet. En dos paraules; Gica de gall, y pera un tot; que alçava palleta á la lley, y no mes, com qui diu, ahí maplegue.

Era esta doneta, com tinch dit, una pintura; poro á tan rampina y caracéra, que per tres y no res girava la casáca: y salegráva tant de aureles en qualsevol, que en ferli algú memeus, ó anarli ballant laygua davant, sestováva com un filadís, se desfea com la sal en laygua, y es derretía com un greix. Per abreviar raóns, veleta de campanar, y tot lo demes que Vostés vullguen. Y aixo, quencára portava babosall, y tenia la llet als morros. Aixì menestich de vere lo que passa: perque abans les Dones no eren tan boltaries, y la que parava cara á tots, bé podien dir, que era tan honrada com les beses, y de les que van á tres en lliura. Ara véu un home per estos ulls pescadors, que no hiá ninguna que li sapia mal, que la pavegen; ans be aturadament totes ho busquen, posant esbaradórs, tinte no caygues. Qui no les conega, que les compre; que á mi no mhan de dar á entendre cistèlles per llanternes. Tot está bolat. De mon recort els fadrins no festejaven, asta que no foren ben cerrats de barba, y funsa quel queixal del sény nols apuntára no tinguen que pensar, que ningú dells moguera brómes. Ara uns taperots, quencara puden á bolquers, y tenen les corfes del ou al cul (en perdó de Vostés) ya volen fer pinets, y possarho tot en un costal. Si Senyors: la pipèra va que bola, montera á lo virulé, yo só y no atre, y tot lo dia gíugíu á la orelleta. Açó no mes es dir á Vostés, com está el Mon.

Tornant pues á pendre el fil, dich, que com la bona de la Eufracia (que aixi es dia el dianyo de la Gica( era tan gitana y falaguéra, portava á mólts torbats, com un allioli, y entre ells á nostron Pep de Quelo (que á Déu no siga retret) y als atres dos Germans, ques dien Pere el Guapo, y Gímo del Portal. Tots tiraven al Rey, que val dos; poro ningú dels tres sabé enfilárla, perque cadascú volia pelar la páva á són sabor, y ningú poguè eixir en la sehua. A poch á poch, Cavallérs, no tinguen que espantarse; quel negoci era del pels, y no tots tenen caletre pera jugarla de taúr: y diguen, que yo ho dich.

Lo nostre Pep, com tenia bon cagipórro y força de doblons, anava á la descuberta, y entrava en casa de Eufracieta al ple del dia, com Pere per la sehua: y á qui li parega mal, que sunte, y passará á Mallórca, que á ell mólt bé que li sabia: y arre burro, y deixa dir. Entrava de rondón á ferli del ullét, y à parlarli de languila; y sent aixi, que jamay se li féu tart, estant en ella, en tot aixó no se li tanca nunca la porra, ni li feren morros : ans bé, sempre que anava , tots ballaven en un peu , reben tlo en palmes » menjantselo à festes y mes festes , y tirant la casa per la finestra; com si no tingueren blat en la cambra de mes amunt. Tot era , com hià Déu, perquè li relimen les espaies, y no mes î que aço del or es mes golós, que no sé quem diga ; y per aixo diguen mòlt bé < que qui te diners te tot aires , y la filla del Rey, si la volgués. Que no ? No mes en los dits. Pos, com dich, qui sabia de pensar , quel Pare fera de Alcavot ? Vostès nou voldran creure , poro creguen Vostès, quell era la capa rorera de rot; perquè partitía un dinét per quatre parts, y anava en un pam de llengua, darrere dencontrar un gendre, que li fera bullir lolla. La bona de la Gica (que no li ficaria ningú el dit en la boça , y era viva com lo pensament) bé coneixia per aon anava laygua al Molí , y del peu Digitized by Google 4>eu que coixejava el mesquinot de són Pare : poro ni per eixes pogué may inclinarse á Pep de Quelo , ni volgué casarse en ell; perqué encara que aguantava la meja, no li entrava de les dens fen adins , y si algunes voir tes li fea el rendibú , era pera dar color al drap, y pera que nos mogué- ra un infern en la caseta, y eixa cosa. En aço , pensa lo que pensa, y qué fa ? scnamóra asta les gajes de Gimo del Portal, íatre Germá , que també estava fet grulla per ella, y ana- va com un llam , fent languileta, pera veure demportarsela. Era éste, com ya han oit Vostès, dels que solen fer Dimonis sense mole , y en bonhora ho diga , mes belitre , que atre tant ; perquè sempre la portava baix la ungla, y vendria en terra plana al mes pintat. Y no ma- llargue , qüencara hiá qui diu , qne era el mes gran esgarrabandéres que havia baix la capa del Cel, y el major bergant, que mantenia la farina. Da^ Digitized by Google

  • 8

Daço U caía 1a bava á la gïquela , y sen anava pel descuit, sense sentirso; perquè tal es Al i com Camail , y Dé» los cria , y ells sajunten. Mes així com comença son Pare k tindré olors , que no anava lorgue bo, vent que li eixiria el porch mesell, si nós casava en qui ell volia, es possá fet un fideu , mòlt barifundo ; y llançant foch y flames per la boca , li feu un sermó , com pera ella. Vine aqi, taymada (li digué) si no mirara Dea, te les havia de fer engulir tan grosses, com lo puny. Qui et mana, â tu eixir- ten del regat , y ficarte en camisa de dütse vares ? Qué Dimonis ta passat: pel cap, de voler a eixe galduf y estrafa- lari, que no té aon caures mort , ni un diner sisvola , pera fer cantar á un cego ? Un homenet , que no poden veurel pintat de mascara , y que m val nna pipada de tabaco , ni que es bo pera portar llum h una pressa ? No es quant lo Diable puga fer ; que vomite yo la fel, treballant com un negre , espentolantme, y acabantme la salut , pera que ν aja feta ta unvinticincb, y no li faite res del

  • Mon : y ba de pegar ella de cap â

traves per eixos andurrial s , no mes á lo quet cul li done gana ; sense fer se car- rech , que són Tare te y a un peu en la sepultura , y que sa Mare está feta una earraca , en mes matadures y alifacbsr que una mula de lloguer ? Per dengerety quet tincb de fer passar la garrofa, y bam de veure, qui pot mes, Toni, ó Ma- nena. No , si no ferse bú de mel, y sel menjaran les masques, tîna porra pera elles , que no ha de ser bú tan calboy que se li veja el cerbell. Ola que estêm bons ? De but en avant yo et faré pas* sar pel ccrcolet, ó podré pocb. Una d* dos , ó tasarse en Pep de Quelo , ó fer claus de á quaranta ; que la vida quet tincb de fer passar , no será res rntnys. To ya esthb de tú funs açi dalt, y si em vas fent la mos quet a , no les tindré totes algun dia , y et compondré el coleto , de manera , que ya no bas de estar pera solfes en ta vida ; perqué si et mam- prencb, te trauré els nyitols , y el mes gran tros , quet deixaré, será la orella. % Mi' ' Γ'·%, ^ φ Digitized by Google Y dient, y fent, se la possa entre les, cames, comença á donacli zîs zàs pera peres : de ral conformitat, que la pobra .de la Eufracia, no podent desllapiçarse , y ventse yá entre larch y la paret, hagué dellançarse als aba- lots , que son les mes terribles armes de les Dones , y á pur esgarrifar ho possá tot en un peu. Sa Mare (que la volia mes que á Ics ninetes dels seus ulls , y que asta entonces havia mirat los bous del ca- rafal, callant com una morta ) ella que ou tan de gillít , qué es pogué detindré ? Devès la ma del tos. ixqué com un cuér, rabicalenta, y plena de façons, y aferranse de són Marit, com una llapaça , qui damunt qui daball, sarpa á la grenya, y á tombo de llentillo , se les feen tindré teses , y vaja la bulla. La Gica , que pensava batre els peus , ν es vegué solta , cames , y á fugir. Y bè li poden fer un nuch al raba, que tan apresa sen eixia, com els Diables (Dèu nos lliure) sempor- ten als Notaris. En En aço , Vostès mcntenen , passava pel catrer un Onde seu , y oín tanta algazara , y que pareixien Moros <n taverna , vá, torna, y que fà ? Es fica en on punt pres, y sense dir oste ni moste , de primeres á primeres agafa unes samugucs, y tip per aci, top per allá , feu una entrada de pavana, que deixeho estar , perqué si no sa- guera possat ell de per mig, alora dara bé estaria el matrimoni podrint terra , y nou sé yo. Poro els feu cau-* re de son ase, y Déu volgué, que no sacabára tor tn un dia , com en la {Venta de Tel lo ; perquè al peu que portaven , milacre no en susuí una de Sen Quintin , y tal. Ara pues , aixi com sapaciguà la cosa , y es cc siren tots la boca , Lon- c.le que no vea hores ni punts pera saber el motiu daquella broma , pregunta qué qué era alio. Que ha de ser, digué el Germa, que ta neboda no té mes cap , que una oreneta ; perqué lus- cantli yo un cómodo , que ens sabria d tots de perles , está erre que erre , y efe- ta ta en que no sha de tasar en qui y m vullcb. Ella ne te mes que la sombra de sos Pâtes , y-tal qual una rob et a de m» sogra r qu€ H deixá en lo Testament: pos si en un bell en seçb nos toca a la porta .«  la pelada , esta Gica que ba defer? Diuy una en la esquena, y at ra en la pêdra, diu , es bastant pera que vixea corn Détt mana*. Les mans pos s aré en lo focb^>y que si la deixaren anar sense cabestre, aplegaria á ser daquelles , que no so tapen , sino pfra les mosques. Per t¡Ád so mal, perqué dicb Jes veritats. VégenVós- tés, yo que no mataque per ñinga , si cauria bona cara di no dir á ma filia , quants fan quince ,■ y de no donarlf la carda que mereix. En mos tretce tincb de estar, yavejám quimfará tornar un peu arrere. Τ no tinga que pintar-, que yent la gata moixa, ma de dar à en- tendri'vfancb per negre-, perqué yo sé aon se joca el Diable , y pera mi no biá «*- bolichs , candongues, ni mantafules : que no menje bovina, com.alguns. Lo que mane sha de fer, y no r>s mes, que act no bam de viure de bóbilis en bobi* lis, Jis y y com si forem denguany y. sensé ser • de Deu, ni del Diable. Ara digues , no is azo molta raó i Pos ei xe Dimoni de ■Dona (tot siga en remissió de mes culpes y pecats) ei xe Dimoni de Dona, tome â dir i que Déu mba dat y pera ferme veure les estrelet , y η» mes.. < * ■ * Dimoni has dit ? Ella que o u Dimoni, salta peí Rey de França, y : Ques Dr'v -feo»/ á mos bigots ? Ell es lo Dimoni, y de dabi en avant, que ha pegat en mal- corar al ull dret y esquerre de sa Mare, que tot azò es mg filla. Τ Sapta el molt guiUpOy que pera nominarnos tant á ella, com á mi, sha de banyar ans la llengua en aygua ros, y encara será indigne el tal y el qual, quern fa passar una vida, -com una esclava, stnt així que per mí ti que menjar. Si yo en molta noramala . li haguera mostrat Us dents desdel prin* dpi, nom tindria ara el peu sobre ta go- • la ; po*o com me deixi passar Us rodes per damunt i fa de mi tot lo que vol. El dot que li portí, tot lacabat, sense deixar pisca ni mitja , ni un remeyi de t)iàl *it* unes art&afosmóltmaqtUsess, que eren de ma Mare {en gloria siga} y man dolgut lo que yo sé. No vullcb fer alzapréms , ni guste de ramallóles y marors , perqué , encara que nou bavia de dir yo, só mes mirada en mes coses, que no ell, poro entenga el molt brivo, que si no popa à una, Dona honrada que fi en casa , U ba de eixir el conte car-, perqué Vi diré dos per tres y al peu de. la lletra {sense deix armé res en lo tinter) lo que fa al cas , y ave jam qui podrá mes. Ell se pensava , si Senyor y pos- sarme les cabres en lo corral, sense quan dará per sentida i com si yo no saber a tornarli les pilotes al jocb , y denarii sali ateta de son peu. Pos ba pegat en pedra , perqué yo una volta en lo fancb% ■y que tire la rob et a al mar, me les apostaré en qualsevol, y sufocaré al mes estirat y que pera mí no biá galls , ni Rey, ni Rocb. Al Sol df mig dia li plantaré etilos bigots y qui es cadaû : y tot siga, que yo mi posse , que bé sé yo que dirien: El Piable es esta, Dona..Si : ámít que so simplet a. No ha de ser latral Possenli ti dit en la boca , a veure si wocega : y hem poden fer la pruna ,* fam poden tirar, gasos , que tot será treballar en ferro bell. Ell se figurava el molt belitre '(no mes allá va , y sense to ni so , bastonada de cego) que mbavia de traure de casetes , y que yo callaria com en Missa, sense llevarme la palla de damunt*. Cutb, tucb y que mm trobes. Bé pots dir , que portes bona randa., y a bona part vas á fer llenya. Son Matít, que ou aquell desga- bellament (sense cap , ni cenrenér , en-«  menys- sustancia que una broma de ca" ragòl j y que no parlava sino á bulto, una en k> martell, y a*ra en la en- erusa , de mal y mala manera , abur- rubarra , y no pegant ros en tetrér) nos pogué contindré ι y en d'os brincos , quan menys sen adonaren se if ' plantât damunt, camací eamallá, y vaja, la trompada. Tato f tato , digué Loncle. qué »· ' shan de respetar les mebues barbes ? No conecb á ningú , respongué latre, fuma que meenje dels fetges desta butsa. A lo minys dtixemmela azaonar á mon plaer,. que la figa , y la Dona quant tors Ιο coll es bona : y al ase, y mata muller basronades huan de fer. No, no, replica Loncle , baste, que s posse defer mig un borne blanc, Y á dos anades, y vengudes , el feu fugir com al pel de la pasta , y bese i Vostès les mans.. Tots quedaren fets de pedra, al veuré Iayre en que Loncle el bandeja, y agarrant este llavors la ocasió de la polcera T comenzá molt si Señor á parlarlos desta forma : No acabarem de traure la cua id forat I Si ban de ser 6 no ban de ser tisoretes, si azo, sí alio, si yo, si tú, y tiquiticb t y torna , y baja. Ací que biá que fer ': Pera qué san estes canteres? Lo que sbaja de menjar la Justicia (mentenen Vostès) menjemso nosotros, y tingám la festa en pau. Lo passat" siga passat, y fora borinots , que la merda y quant mes se remeneja , me* put. Azo es lo Diablet r que sba soit at, y creguenme, que yo esticb cuit destes bullit es. Tu què vols ? (digué al Germa) Ques case en Pep de Quelo ? Bern pareix. feix. Poro sha de gator de afra, mane' ra i perqué boci per /orza corta dengulir. Pocb à poeb fila la Vella el top. Hia saps, quel Pare et dia tribuí ¡na y escopeta de sui calent, perqué vas sempre en currul- tees , y res no fas â dretes , prenint mil cabs de corda. Azo de voler matafullarbo tot y no porta cosa bona. Patencia, y non gurriñatis ;( que dies y olles curen les coses. Trata á ta filia en cotonets, y vo- ras com tocantli la barbeta, la tindràs dels nasos á demanar de boca. - Y girantse á la cunyada, tan re- çantigat, que pareixia ell y atre no, unflat com un cuiro, y en tantes reverendes com un Pare de Provincia, proseguí desra manera : Τ Vostè perqué ha de pendre el Cel en les dents ara y adés,fabricant castells en layre, sense ha- ver de qué, ni pera qué ? Parla mes que fetge en brases , pentsanse mens jar melt a rat», y si sespu-ga bé la cosa , mes puja el mat ras , que la ballesta. Dir matrás, y cncendres ella com un lluquet, possantse de quadrat, fer auses de canter , y pujarsenli la sanch

r al al cap, tot và ser mi
y pera servir

á Vostes, y á Déu , que paga bé, ana- va ya á tornarli la bolera el Diable de la Dona 5 y huagüera fet ( tant cert, com estém ací en salut) si Lonetas li haguera deixat pendre la bar- cella. Poro tementse de la nugolada, y que el poder de tot Hnfern no bastaria pera ferli parar la taravella , li feu quatre arromangos á tant forts, que la deixà fent cloch , y piu , com un ou entresuat, y (no parlant honradament) en mes caguétes, que Vostes puguen pensar. Per abreviar raons, la obligà á callar com un Cartuix, y tornant á la seguida , passa avant en lo sermó , dientli tantes coses, y tra» tantla de tal modo , que no haguera fer mes en una gosa. Per fi, pogué llograr deixaria quieta com tina baca doli, y alcançà dels dos , que perdonaren à sa filla : y eixinsen al Estudi, aón ella estava , lagafa del braç, y la portà de la orelleta á la presencia de 60s Pares. La Gíca, Vostès mhan de supondré, que com estava entribajoch , y en tant lloch, com lo puny , de oir el rebombori , y la comedia que passava , entra tan assustada y plena de cerones, com si li hagueren eixir animes, y no li haguera quedat sanch en la bojaca; de manera , que arribà anarsen de copes , de tan esglayada com estava. Tot era mcnergía , llagrimetes , y suspirs, que se li partía el cor á hù ; mes són Pare, que era home tan brofech , en lloch de acaronaria , lo que feu fonen, tirarli esta arruixa : Vols quet diga, pluja destiu, y plor de bagasa presto pas- sa. Y de ahí ahí la possá pera pelar, y com un guant , que era una compassió mirarla ; encara que ella nou prengué tant fort com tot aixó : perqué al cab y á la darreria ixqué en la camada , que primer la farien pepi- totia , com al Marques de Villena, ó lo cremarien, com al Pare Mandé , que deixaria de casarse en qui portava entre celles, y que U entten mosques. 4o Bona va la danza (digué Loncle) no ha pegat en menjar terra? Pos bé pudirá azo. Mes mestimaria yo plantar una llanza en Algér, que sufrir tanta camorra. Nou dia yo (replicá el Pare, fet de penques, y en uns ulls envina- grats, que donava por mirarlo) Si no hiá com cluixa el canem, lligarla ben curteta, ferli passar la quarantena, y azo vol gazuza asta que rabie. A estes azo vol, que no sen prenguen, bastó, y cabe que pinte. Aixo es ganes de parlar adefesits ( di- guè la Mare rota ya roja y encesa de una flamerada, que li pujá á la cara, y en dos orelles com dos do- trinetes, que pareixia haverseles fre- gades en ditets de pimento (aixo e- ganes de fer giquirrach , ó tirria que li tens per millor dir. Lonclás, que veu el joch ya mal parat, y ques tornava alborotar el galliner; Ela! ( va dir á tot cridar, y en aquella gran bornia que tenia) anem callant, perque si me sen puja el fum Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/41 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/42 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/43 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/44 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/45 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/46 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/47 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/48 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/49 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/50 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/51 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/52 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/53 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/54 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/55 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/56 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/57 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/58 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/59 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/60 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/61 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/62 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/63 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/64 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/65 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/66 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/67 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/68 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/69 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/70 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/71 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/72 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/73 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/74 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/75 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/76 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/77 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/78 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/79 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/80 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/81 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/82 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/83 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/84 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/85 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/86 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/87 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/88 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/89 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/90 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/91 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/92 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/93 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/94