Rondalla de rondalles/Rondalla de rondalles

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

RONDÁLLA

DE RONDÁLLES

LO que shaja de fer, pronte; que á mì tant me si dona bif, com baf. Ell sha de contar, y no té cura: pos fora cumpliment, y aném anant.

Diu, que era un Jóve, y éste Jóve, están vostés, començá á topetar perque tenia un tros de pá, y no era rahó, que vixquera sense sombra. Yo, dia el pobrèt, tinch en que passar mólt decentment: dons quim fica á mí en carrer, que no trau cap? Sim quede per casar, tot será polls, y no tindré quim pegue un punt. Y si estich mal? A Mare de Déu, quina desdija! Tot sen vá entre guapos y valents. Si busque Dona, tinch quim calfe el llit, y puch esperar bona velléa. Pera qué vullch los dinerets? A mí ningú em fa el cónte. Dos Germans tínch, poro ells se darán ayre; y acampe qui puga; que al dia de hui no hiá mes bons Germans, quels reals castellans, ni millors conegúts, quels papers de menúts. Casarme vullch, y prenguenho com vullguen; que cadascú estornuda com Déu li ajuda. Y dasi nom traurán, encára quem prediquen Teatinos. No me la encaixquetada yo? Pos bé se la poden raure del cap; que aixi faré de la boca cul, com ára plohuen ginjols: y mal es que yo ho diga.

Era lhome, com ara digam, destos que sels calfa la tafarra á cada trico; poro per atra part baix de dabánt, y fet á les bones fusádes: perque encára, que li anaren fent res tres, nunca dia, esta boca es mehua, ni es posava alt de polcéra; ans bé, sempre pareixia no tocar en Cel ni en Terra, pensant en la móna de Pascua, y com si nunca haguèra vist cul en finestra. A este bon Juan, vostés menténen; que, com dich, pareixia dels que balláren en Belém; li dien Pep de Quelo, y tenia dos Germans, segons tinch dit, si no menganye. Eren èstos mólt taúrs, y tan brivóns, que li donaven quinse y falta; perque tostemps que volien, lay pegaven, y lenganyaven en ginges y marranges. Lú picava de valént, voléntho tot matar y degollar; perque era home de fums, y li pujava en cinch en tres la mosca al nas. Poro latre era mes guilopo, que polìt, en mes raboseríes que mana la lley, gran escarbacalíus y aguayta cosos, trabucánt, y matutéro, fisgó y gayta, asta ahí pot aplegar. O qué era gran tomo! Per fi, de la pell del Diable, y dels que ploguéren, y no feren fanch. Vostés reparen, tots dun ventre, y cadascú de són temple!

Pos per aón no volgué el Dimoni (Jesus, Maria, Jusep) quels tres sencarabacináren á la una? Ací fonch ella: Tres al sach, y el sach en terra, com diu latre. El cas fonch mólt rodat, y daquells que susuixen una volta en la vida, y atra en la mort; perque sempre me he criat, que lo que no passa en cent anys, passa en un dia: y bè dia mahuela (Dèu lahaja abraçada, y á fé que era bona Dona) que quant mes va, mes sab hú, y que bo es viure pera veure; y si no, oixguen Vostes, y vorán en que paren les coses del Mon, y dirán, que calcigue yo raó.

Com dich, pues, lo pijor de la enfrascada no fonch, que senviscáren tots á un temps, sino quels tres cayguéren en una mateixa ratera, com si saguéren aconsellat; sent axí, que cadascú volia ser á soles com lo junch.

Fonch aço, quen certa part del Mon (que nom vé mes á la memoria, que la neu de ara cent anys) havia una Gica, filla de bons Pares, y la que semportava la palma de la Terra; perque en una galta tenia el Sol, y en latra la Lluna. Cabells comá fils dor, ulls inquietadors, boqueta de sigró, cos dagulla, manetes de plata, y peus de perdiuéta. Era com unes lleteroles, tenia un gra de cara mólt garrit, y en lo parlar pareixia una mel cuita. Es componia, com un mónyo de novensana, y quan anava pel carrer, tipitip, no igualava un pardalet. En dos paraules; Gica de gall, y pera un tot; que alçava palleta á la lley, y no mes, com qui diu, ahí maplegue.

Era esta doneta, com tinch dit, una pintura; poro á tan rampina y caracéra, que per tres y no res girava la casáca: y salegráva tant de aureles en qualsevol, que en ferli algú memeus, ó anarli ballant laygua davant, sestováva com un filadís, se desfea com la sal en laygua, y es derretía com un greix. Per abreviar raóns, veleta de campanar, y tot lo demes que Vostés vullguen. Y aixo, quencára portava babosall, y tenia la llet als morros. Aixì menestich de vere lo que passa: perque abans les Dones no eren tan boltaries, y la que parava cara á tots, bé podien dir, que era tan honrada com les beses, y de les que van á tres en lliura. Ara véu un home per estos ulls pescadors, que no hiá ninguna que li sapia mal, que la pavegen; ans be aturadament totes ho busquen, posant esbaradórs, tinte no caygues. Qui no les conega, que les compre; que á mi no mhan de dar á entendre cistèlles per llanternes. Tot está bolat. De mon recort els fadrins no festejaven, asta que no foren ben cerrats de barba, y funsa quel queixal del sény nols apuntára no tinguen que pensar, que ningú dells moguera brómes. Ara uns taperots, quencara puden á bolquers, y tenen les corfes del ou al cul (en perdó de Vostés) ya volen fer pinets, y possarho tot en un costal. Si Senyors: la pipèra va que bola, montera á lo virulé, yo só y no atre, y tot lo dia gíugíu á la orelleta. Açó no mes es dir á Vostés, com está el Mon.

Tornant pues á pendre el fil, dich, que com la bona de la Eufracia (que aixi es dia el dianyo de la Gica( era tan gitana y falaguéra, portava á mólts torbats, com un allioli, y entre ells á nostron Pep de Quelo (que á Déu no siga retret) y als atres dos Germans, ques dien Pere el Guapo, y Gímo del Portal. Tots tiraven al Rey, que val dos; poro ningú dels tres sabé enfilárla, perque cadascú volia pelar la páva á són sabor, y ningú poguè eixir en la sehua. A poch á poch, Cavallérs, no tinguen que espantarse; quel negoci era del pels, y no tots tenen caletre pera jugarla de taúr: y diguen, que yo ho dich.

Lo nostre Pep, com tenia bon cagipórro y força de doblons, anava á la descuberta, y entrava en casa de Eufracieta al ple del dia, com Pere per la sehua: y á qui li parega mal, que sunte, y passará á Mallórca, que á ell mólt bé que li sabia: y arre burro, y deixa dir. Entrava de rondón á ferli del ullét, y à parlarli de languila; y sent aixi, que jamay se li féu tart, estant en ella, en tot aixó no se li tanca nunca la porra, ni li feren morros : ans bé, sempre que anava , tots ballaven en un peu , reben tlo en palmes » menjantselo à festes y mes festes , y tirant la casa per la finestra; com si no tingueren blat en la cambra de mes amunt. Tot era , com hià Déu, perquè li relimen les espaies, y no mes î que aço del or es mes golós, que no sé quem diga ; y per aixo diguen mòlt bé < que qui te diners te tot aires , y la filla del Rey, si la volgués. Que no ? No mes en los dits. Pos, com dich, qui sabia de pensar , quel Pare fera de Alcavot ? Vostès nou voldran creure , poro creguen Vostès, quell era la capa rorera de rot; perquè partitía un dinét per quatre parts, y anava en un pam de llengua, darrere dencontrar un gendre, que li fera bullir lolla. La bona de la Gica (que no li ficaria ningú el dit en la boça , y era viva com lo pensament) bé coneixia per aon anava laygua al Molí , y del peu Digitized by Google 4>eu que coixejava el mesquinot de són Pare : poro ni per eixes pogué may inclinarse á Pep de Quelo , ni volgué casarse en ell; perqué encara que aguantava la meja, no li entrava de les dens fen adins , y si algunes voir tes li fea el rendibú , era pera dar color al drap, y pera que nos mogué- ra un infern en la caseta, y eixa cosa. En aço , pensa lo que pensa, y qué fa ? scnamóra asta les gajes de Gimo del Portal, íatre Germá , que també estava fet grulla per ella, y ana- va com un llam , fent languileta, pera veure demportarsela. Era éste, com ya han oit Vostès, dels que solen fer Dimonis sense mole , y en bonhora ho diga , mes belitre , que atre tant ; perquè sempre la portava baix la ungla, y vendria en terra plana al mes pintat. Y no ma- llargue , qüencara hiá qui diu , qne era el mes gran esgarrabandéres que havia baix la capa del Cel, y el major bergant, que mantenia la farina. Da^ Digitized by Google

  • 8

Daço U caía 1a bava á la gïquela , y sen anava pel descuit, sense sentirso; perquè tal es Al i com Camail , y Dé» los cria , y ells sajunten. Mes així com comença son Pare k tindré olors , que no anava lorgue bo, vent que li eixiria el porch mesell, si nós casava en qui ell volia, es possá fet un fideu , mòlt barifundo ; y llançant foch y flames per la boca , li feu un sermó , com pera ella. Vine aqi, taymada (li digué) si no mirara Dea, te les havia de fer engulir tan grosses, com lo puny. Qui et mana, â tu eixir- ten del regat , y ficarte en camisa de dütse vares ? Qué Dimonis ta passat: pel cap, de voler a eixe galduf y estrafa- lari, que no té aon caures mort , ni un diner sisvola , pera fer cantar á un cego ? Un homenet , que no poden veurel pintat de mascara , y que m val nna pipada de tabaco , ni que es bo pera portar llum h una pressa ? No es quant lo Diable puga fer ; que vomite yo la fel, treballant com un negre , espentolantme, y acabantme la salut , pera que ν aja feta ta unvinticincb, y no li faite res del

  • Mon : y ba de pegar ella de cap â

traves per eixos andurrial s , no mes á lo quet cul li done gana ; sense fer se car- rech , que són Tare te y a un peu en la sepultura , y que sa Mare está feta una earraca , en mes matadures y alifacbsr que una mula de lloguer ? Per dengerety quet tincb de fer passar la garrofa, y bam de veure, qui pot mes, Toni, ó Ma- nena. No , si no ferse bú de mel, y sel menjaran les masques, tîna porra pera elles , que no ha de ser bú tan calboy que se li veja el cerbell. Ola que estêm bons ? De but en avant yo et faré pas* sar pel ccrcolet, ó podré pocb. Una d* dos , ó tasarse en Pep de Quelo , ó fer claus de á quaranta ; que la vida quet tincb de fer passar , no será res rntnys. To ya esthb de tú funs açi dalt, y si em vas fent la mos quet a , no les tindré totes algun dia , y et compondré el coleto , de manera , que ya no bas de estar pera solfes en ta vida ; perqué si et mam- prencb, te trauré els nyitols , y el mes gran tros , quet deixaré, será la orella. % Mi' ' Γ'·%, ^ φ Digitized by Google Y dient, y fent, se la possa entre les, cames, comença á donacli zîs zàs pera peres : de ral conformitat, que la pobra .de la Eufracia, no podent desllapiçarse , y ventse yá entre larch y la paret, hagué dellançarse als aba- lots , que son les mes terribles armes de les Dones , y á pur esgarrifar ho possá tot en un peu. Sa Mare (que la volia mes que á Ics ninetes dels seus ulls , y que asta entonces havia mirat los bous del ca- rafal, callant com una morta ) ella que ou tan de gillít , qué es pogué detindré ? Devès la ma del tos. ixqué com un cuér, rabicalenta, y plena de façons, y aferranse de són Marit, com una llapaça , qui damunt qui daball, sarpa á la grenya, y á tombo de llentillo , se les feen tindré teses , y vaja la bulla. La Gica , que pensava batre els peus , ν es vegué solta , cames , y á fugir. Y bè li poden fer un nuch al raba, que tan apresa sen eixia, com els Diables (Dèu nos lliure) sempor- ten als Notaris. En En aço , Vostès mcntenen , passava pel catrer un Onde seu , y oín tanta algazara , y que pareixien Moros <n taverna , vá, torna, y que fà ? Es fica en on punt pres, y sense dir oste ni moste , de primeres á primeres agafa unes samugucs, y tip per aci, top per allá , feu una entrada de pavana, que deixeho estar , perqué si no sa- guera possat ell de per mig, alora dara bé estaria el matrimoni podrint terra , y nou sé yo. Poro els feu cau-* re de son ase, y Déu volgué, que no sacabára tor tn un dia , com en la {Venta de Tel lo ; perquè al peu que portaven , milacre no en susuí una de Sen Quintin , y tal. Ara pues , aixi com sapaciguà la cosa , y es cc siren tots la boca , Lon- c.le que no vea hores ni punts pera saber el motiu daquella broma , pregunta qué qué era alio. Que ha de ser, digué el Germa, que ta neboda no té mes cap , que una oreneta ; perqué lus- cantli yo un cómodo , que ens sabria d tots de perles , está erre que erre , y efe- ta ta en que no sha de tasar en qui y m vullcb. Ella ne te mes que la sombra de sos Pâtes , y-tal qual una rob et a de m» sogra r qu€ H deixá en lo Testament: pos si en un bell en seçb nos toca a la porta .«  la pelada , esta Gica que ba defer? Diuy una en la esquena, y at ra en la pêdra, diu , es bastant pera que vixea corn Détt mana*. Les mans pos s aré en lo focb^>y que si la deixaren anar sense cabestre, aplegaria á ser daquelles , que no so tapen , sino pfra les mosques. Per t¡Ád so mal, perqué dicb Jes veritats. VégenVós- tés, yo que no mataque per ñinga , si cauria bona cara di no dir á ma filia , quants fan quince ,■ y de no donarlf la carda que mereix. En mos tretce tincb de estar, yavejám quimfará tornar un peu arrere. Τ no tinga que pintar-, que yent la gata moixa, ma de dar à en- tendri'vfancb per negre-, perqué yo sé aon se joca el Diable , y pera mi no biá «*- bolichs , candongues, ni mantafules : que no menje bovina, com.alguns. Lo que mane sha de fer, y no r>s mes, que act no bam de viure de bóbilis en bobi* lis, Jis y y com si forem denguany y. sensé ser • de Deu, ni del Diable. Ara digues , no is azo molta raó i Pos ei xe Dimoni de ■Dona (tot siga en remissió de mes culpes y pecats) ei xe Dimoni de Dona, tome â dir i que Déu mba dat y pera ferme veure les estrelet , y η» mes.. < * ■ * Dimoni has dit ? Ella que o u Dimoni, salta peí Rey de França, y : Ques Dr'v -feo»/ á mos bigots ? Ell es lo Dimoni, y de dabi en avant, que ha pegat en mal- corar al ull dret y esquerre de sa Mare, que tot azò es mg filla. Τ Sapta el molt guiUpOy que pera nominarnos tant á ella, com á mi, sha de banyar ans la llengua en aygua ros, y encara será indigne el tal y el qual, quern fa passar una vida, -com una esclava, stnt així que per mí ti que menjar. Si yo en molta noramala . li haguera mostrat Us dents desdel prin* dpi, nom tindria ara el peu sobre ta go- • la ; po*o com me deixi passar Us rodes per damunt i fa de mi tot lo que vol. El dot que li portí, tot lacabat, sense deixar pisca ni mitja , ni un remeyi de t)iàl *it* unes art&afosmóltmaqtUsess, que eren de ma Mare {en gloria siga} y man dolgut lo que yo sé. No vullcb fer alzapréms , ni guste de ramallóles y marors , perqué , encara que nou bavia de dir yo, só mes mirada en mes coses, que no ell, poro entenga el molt brivo, que si no popa à una, Dona honrada que fi en casa , U ba de eixir el conte car-, perqué Vi diré dos per tres y al peu de. la lletra {sense deix armé res en lo tinter) lo que fa al cas , y ave jam qui podrá mes. Ell se pensava , si Senyor y pos- sarme les cabres en lo corral, sense quan dará per sentida i com si yo no saber a tornarli les pilotes al jocb , y denarii sali ateta de son peu. Pos ba pegat en pedra , perqué yo una volta en lo fancb% ■y que tire la rob et a al mar, me les apostaré en qualsevol, y sufocaré al mes estirat y que pera mí no biá galls , ni Rey, ni Rocb. Al Sol df mig dia li plantaré etilos bigots y qui es cadaû : y tot siga, que yo mi posse , que bé sé yo que dirien: El Piable es esta, Dona..Si : ámít que so simplet a. No ha de ser latral Possenli ti dit en la boca , a veure si wocega : y hem poden fer la pruna ,* fam poden tirar, gasos , que tot será treballar en ferro bell. Ell se figurava el molt belitre '(no mes allá va , y sense to ni so , bastonada de cego) que mbavia de traure de casetes , y que yo callaria com en Missa, sense llevarme la palla de damunt*. Cutb, tucb y que mm trobes. Bé pots dir , que portes bona randa., y a bona part vas á fer llenya. Son Matít, que ou aquell desga- bellament (sense cap , ni cenrenér , en-«  menys- sustancia que una broma de ca" ragòl j y que no parlava sino á bulto, una en k> martell, y a*ra en la en- erusa , de mal y mala manera , abur- rubarra , y no pegant ros en tetrér) nos pogué contindré ι y en d'os brincos , quan menys sen adonaren se if ' plantât damunt, camací eamallá, y vaja, la trompada. Tato f tato , digué Loncle. qué »· ' shan de respetar les mebues barbes ? No conecb á ningú , respongué latre, fuma que meenje dels fetges desta butsa. A lo minys dtixemmela azaonar á mon plaer,. que la figa , y la Dona quant tors Ιο coll es bona : y al ase, y mata muller basronades huan de fer. No, no, replica Loncle , baste, que s posse defer mig un borne blanc, Y á dos anades, y vengudes , el feu fugir com al pel de la pasta , y bese i Vostès les mans.. Tots quedaren fets de pedra, al veuré Iayre en que Loncle el bandeja, y agarrant este llavors la ocasió de la polcera T comenzá molt si Señor á parlarlos desta forma : No acabarem de traure la cua id forat I Si ban de ser 6 no ban de ser tisoretes, si azo, sí alio, si yo, si tú, y tiquiticb t y torna , y baja. Ací que biá que fer ': Pera qué san estes canteres? Lo que sbaja de menjar la Justicia (mentenen Vostès) menjemso nosotros, y tingám la festa en pau. Lo passat" siga passat, y fora borinots , que la merda y quant mes se remeneja , me* put. Azo es lo Diablet r que sba soit at, y creguenme, que yo esticb cuit destes bullit es. Tu què vols ? (digué al Germa) Ques case en Pep de Quelo ? Bern pareix. feix. Poro sha de gator de afra, mane' ra i perqué boci per /orza corta dengulir. Pocb à poeb fila la Vella el top. Hia saps, quel Pare et dia tribuí ¡na y escopeta de sui calent, perqué vas sempre en currul- tees , y res no fas â dretes , prenint mil cabs de corda. Azo de voler matafullarbo tot y no porta cosa bona. Patencia, y non gurriñatis ;( que dies y olles curen les coses. Trata á ta filia en cotonets, y vo- ras com tocantli la barbeta, la tindràs dels nasos á demanar de boca. - Y girantse á la cunyada, tan re- çantigat, que pareixia ell y atre no, unflat com un cuiro, y en tantes reverendes com un Pare de Provincia, proseguí desra manera : Τ Vostè perqué ha de pendre el Cel en les dents ara y adés,fabricant castells en layre, sense ha- ver de qué, ni pera qué ? Parla mes que fetge en brases , pentsanse mens jar melt a rat», y si sespu-ga bé la cosa , mes puja el mat ras , que la ballesta. Dir matrás, y cncendres ella com un lluquet, possantse de quadrat, fer auses de canter , y pujarsenli la sanch

r al al cap, tot và ser mi
y pera servir

á Vostes, y á Déu , que paga bé, ana- va ya á tornarli la bolera el Diable de la Dona 5 y huagüera fet ( tant cert, com estém ací en salut) si Lonetas li haguera deixat pendre la bar- cella. Poro tementse de la nugolada, y que el poder de tot Hnfern no bastaria pera ferli parar la taravella , li feu quatre arromangos á tant forts, que la deixà fent cloch , y piu , com un ou entresuat, y (no parlant honradament) en mes caguétes, que Vostes puguen pensar. Per abreviar raons, la obligà á callar com un Cartuix, y tornant á la seguida , passa avant en lo sermó , dientli tantes coses, y tra» tantla de tal modo , que no haguera fer mes en una gosa. Per fi, pogué llograr deixaria quieta com tina baca doli, y alcançà dels dos , que perdonaren à sa filla : y eixinsen al Estudi, aón ella estava , lagafa del braç, y la portà de la orelleta á la presencia de 60s Pares. La Gíca, Vostès mhan de supondré, que com estava entribajoch , y en tant lloch, com lo puny , de oir el rebombori , y la comedia que passava , entra tan assustada y plena de cerones, com si li hagueren eixir animes, y no li haguera quedat sanch en la bojaca; de manera , que arribà anarsen de copes , de tan esglayada com estava. Tot era mcnergía , llagrimetes , y suspirs, que se li partía el cor á hù ; mes són Pare, que era home tan brofech , en lloch de acaronaria , lo que feu fonen, tirarli esta arruixa : Vols quet diga, pluja destiu, y plor de bagasa presto pas- sa. Y de ahí ahí la possá pera pelar, y com un guant , que era una compassió mirarla ; encara que ella nou prengué tant fort com tot aixó : perqué al cab y á la darreria ixqué en la camada , que primer la farien pepi- totia , com al Marques de Villena, ó lo cremarien, com al Pare Mandé , que deixaria de casarse en qui portava entre celles, y que U entten mosques. Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/40 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/41 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/42 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/43 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/44 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/45 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/46 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/47 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/48 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/49 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/50 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/51 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/52 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/53 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/54 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/55 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/56 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/57 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/58 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/59 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/60 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/61 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/62 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/63 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/64 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/65 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/66 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/67 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/68 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/69 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/70 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/71 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/72 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/73 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/74 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/75 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/76 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/77 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/78 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/79 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/80 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/81 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/82 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/83 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/84 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/85 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/86 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/87 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/88 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/89 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/90 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/91 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/92 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/93 Pàgina:Rondalla de rondalles (1776).djvu/94