Tradicions religiosas de Catalunya/Santa Maria del Socors
| ← La bota de Sant Farriol | Santa Maria del Socors Tradicions religiosas de Catalunya |
Tres tradicions del Beato Oriol → |
EXISTEIX encara en lo carrer de Montcada á Barcelona; una antigua casa de nobles hont, ja fa d' aixó molts anys, tenian una minyona de servey que 's deya Maria. Era, aquesta, bona noya, mes un xich lleugera en lo pensar y no gayre planyedora de las llástimas y desconhorts del prohisme.
Pèl dit carrer de Montcada sempre y quan hi havia sentencia hi passava lo sentenciat, que, si ho era á açots, en cada cantonada sobre sa núa esquenasentia la dura pala de cuyro del botxí. Á vegadas lo flagell rompia 'ls teixits y la sanch brollava; llavors una esponja xopa de sal y vinagre curava la nafra y posat novament en camí lo burro hont 'l sentenciat colcava seguit del botxí y altres homes de la lley, no 's deturava ja mes la colla fins á una altra cantonada hont se repetia la cruel condempna.
Ara be, veuse aquí donchs que un dia de sentencia, la minyona Maria sentint brugit el carrer va traure 'l cap per una finestra y vegè com en aquell moment estavan açotant á un home.
La freda é insensible dona en lloch de condolirsen' no va tindre per la víctima altras paraulas que aquestas:
—Fort: senyal que s' ho mereix.
Despres torná á son travall y ja no 's recordá mes ni del sentenciat, ni del que havia dit.
Mes veuse aquí que á la nit va tindre un somni molt doloròs. Somniá que servia tambè una casa molt rica hont hi havia molt be de Deu en or y plata. Somniá que en aquella casa 's trobaren de menys set coberts d' argent y que l' acusavan del furt. Somniá que la encarcellavan y que, condepnada áser passada Boria avall per lladre, eixia de la presò dalt de la somera, ab un rétol á la esquena que duya per escrit lo nom del delicte de que se la culpava. Y ella plorant volia justificarse y tothom se reya de sas paraulas y á cada pas que donava sa colcadura sentia eixir d' entremig del brugit de la gent de tant en tant alguna veu forta que deya:
—Senyal que s' ho mereix.
Plorant com una Madalena anava sufrint l' afronta de la qual no la lliurava lo esser verament ignocenta. Ja havian fet quasi tot lo curs, ja de retorn anava á entrar á la Plassa Nova, quan tot d' un plegat la somera que la duya s' detura. Lo butxí li dona forta bergassada perque camini, mes la animal en lloch de tirar avant llavors flecta las potas del davant y s' agenolla sorprenent á tots los que d' aprop s' ho miran. Al mateix temps una cridoria general se alsa en la plassa; tothom guayta cap al cel. Un aucell travessa l' espay. Es una garsa; du una cullera d' argent al bech. Tothom la segueix ab la vista. Vola, vola s' atura á la barana de la finestra de unas golfas. Uns quants homes corren cap á dalt: ab ansia la gentada espera saber lo que van á fer. Un momentdesprés torna á fugir per la finestra la garsa esfarahida y al darrera d' ella apunta lo cos d' un dels homes ab un grapat de culleras de plata á la má.
—Es ignocent!—crida.—Las culleras duhen la marca de la casa d' hont servía.
Un crit aixordador amplena la plassa. Maria 's desperta llavors suada d' angunia y lo primer que li ve á la memoria son las paraulas que havia dit lo jorn avans al pasar lo sentenciat.[1]
Desde llavors mudá completament de pensar y de sentir, y viure tan virtuós va esser lo seu que, arribat lo terme de sa existencia, santificada fou per la Iglesia ab lo nom de Santa Maria de Cervellò y pel poble ab lo de Santa Maria del Socòrs.
- ↑ Eixa part del somni alguns la contan: «com si la Santa realment hagués passat Boria avall, si be, diuhen, Deu per lliurarla de la vergonya y á fi de que ningù la vegès la va cobrir d' un núvol espés, mentres durá lo curs de la sentencia.» No es difícil, en això del núvol, veurehí un rastre de la antigua poesia pagana.