Ultims quadros/Any nou vida nova
Hi penso algunes vegades ab lo meu mestre de primeres lletres.
«Any nou, vida nova»; cridava ab to amenassador, allí, per les darreríes de Desembre.
Es dir, amenassar y pegar, tot aparionat, ho feya sempre; però axís que tombava l'any, volía introduhir reformes més severes aplassades per després de festes.
— Usted, Ramonet (en aquell temps la llengua oficial per dir disbarats en les escoles era la castellana); éntre allí dentro y póngase á las órdenes de la senyora Laya. —
Aqueix acte de rigor l'exercía sovint; no esperava may l'any nou.
Lo Ramonet s'alsava de terra hont estava sentat, cumplint una penitencia que devía fer efectiva agenollat, ab los brassos en creu, y tot content corría a posarse á las órdenes manifestadas. Sortía després ab lo cetrill de cuyna y un cabasset. Al cap d'una hora ò més, tornava ab provisió de patates, dos dits d'oli al cetrill y una lletuga de fulles rebregades que no feya goig ni devía esser bona per menjar.
Lo senyor Tomàs l'esperava donantse a les àligues.
—¿Adónde ha ido usted? — li cridava, fixantli'ls ulls enverinats, estesos los brassos endarrera ab actitut d'anarshi a abrahonar y ofegarlo de una brivada.
— ¡Si yo no he hecho nada! — responía tremolós, posantse la mà girada devant del front per rebre en fals la catxeta que veya alsarse, voleyar y caure demunt seu.
— ¡Poca verguenza, sin principios ni arraigo!
— Que no señor. Si me estaba en la tendeta para que s'escorriese el aceite.
— Silencio! — nos cridava. — Al qui torni sentir riure li cloch los llavis ab ayugacuyt bullit. — Y tornant a empèndreles ab en Ramonet:—Cállese usted, torpe, no diga más disparates, majadero, que es usted la discordia de la clase. Arrodíllese, pronto. Los brazos en cruz; baje usted los ojos.—
Y variant de conversa, per si venía la distracció, deya en Ramonet:
— De primero iré á llevar las patatas á la senyora Laya. Míre usted; ya se había acabado la escarola; he comprado esta lletuga.
— Vaya usted al infierno. —
Girantse desseguida a nosaltres nos endressava un apòstrofe biliós que'ns esferehía més per lo que no enteníam, que per lo gesto y entonació tràgica ab que'l pronunciava. Donava tals palmetades a la taula y tenía tanta vivor als ulls y en l'accionat, qu'a cada cop nos emblava que havían d'exir de la fusta'ls raigs d'espurnes, les serpents de foch y'ls gripaus encesos ab tan enèrgich y resolut mandato.
Entrava la senyora Laya feta un desespero.
— Míra, Tomàs, quin enciam ha dut aqueix bordegassot; per mi l'ha arreplegat de les escombraríes; sembla perbullit.
— Axò es un cataplasme, ¿què'n vols fer?
— Míra, ben triadet nos lo tindrèm de menjar, ¿què vols que'n fassi? ¡Costa un quarto y mitx! — Y amenassant amb la mà de cantell al Ramonet li deya:
— Ja t'arreglaría jo, descarat. —
Aquesta escena ò per l'estil, se repetía casibé día sí día nó y dos arreu.
En Ramonet, jo no sé si pagava la mesada, mes era'l qui portava sovint la lliura fent de regatxo a la senyora Laya per anar al Born, y ademés l'enviavan a les compres menors per tendetes, herbolari y betes y fils.
No hi entrava gayre en los estudis de gramàtiques; aquesta ciencia li era dificultosa y aburrida; hi havía una especie de contrapunt entr'ell y les parts de la oració, en lo que, si be'n sortía aclaparat, no's donava. Lo mestre feya esforsos per ficàrleshi al magí; ell no les dexava entrar y les oracions se quedavan fòra.
— ¿En cuántas partes se divide la gramática?—li preguntava'l noy que feya de corrector.
— La gramática castellana se divide...—responía ab molta branzida. — ¡No me'n recordo ara!
— Donchs, falta.
— ¡Ay, noy! — exclamava fent lo peterrell.—Son una pila.
— ¿Cuántas, diga V?
— Si'm perdonas la llissó, —deya baxet, — te donarè una cosa. — Y tornava a respondre:—La Gramática Castellana se compone...—
Vaja, era inútil: s'encallava com si topés ab un piló.
— ¿Y las partes de la oración? diga V.
— Son nueve.
— Cúyta: Artículo, nombre, pronombre...
—.....Pronombre.....daxonses, ay nó. Adverbio, Conjucción é INterjección! — afegía alsant molt la veu y dexantla anar ab gran cantarella.
— Tres faltas. Señor Tomás: Ramonet no ha sabido la lección.
— Se queda sin comer.
— Ay, coix, jo no me'n recordo. Per què n'hi posan tantes de partes de la oración. Y prenent lo llibre de una revolada's tirava de qualsevol manera al banch, y bo y ploriquejant se posava a estudiar.
Al poch rato venía la contemplació. Dirigía la vista vagamunda per qualsevol indret: de sobte s'abaxava mirant ab recel si'l mestre guaytava y tot seguit sos ulls s'animavan seguint el vol tortuós d'una mosca ab cueta de paper.
Si's podían veure'ls dinars que li havían costat los pronombres y daxonses, ¡quín convit y quína manutenció assegurada per unes quantes setmanes!
Eram al rotllo per conjugar verbs; les preguntes venían saltades y no sabíam a qui toparían. ¡Ay, ay! teníam més por que verbos.
— Díga usted, Ramonet. Infinitivo, voz de presente: del verbo amar.
— Amé. — Responía, guaytant als companys qu'ab los llavis li signavan a-mar.
La castanya seguía immediata, y desseguida, al mitx del rotllo agenollat.
Lo plusquamperfecto sempre li feya venir passió de riure. Mes jo crech qu'entre aqueix y'ls gerundios li van atacar la salut, perque va caure malalt ab una erissipela al cap que'l posà a les portes de la mort.
Sa mare'l va acompanyar després de la malaltía a recomanarlo al mestre.
— No li ensenyi tanta gramàtica, si coneix que se'n pot passar.
— ¡Y ara! No digui disbarats, què sab vostè? ¿Què menja vostè per dinar?
—Què vol que li diga... Ay, me fa riure, senyor Tomàs.
— Contésti, ¿què menja?
— Com tothom. Escudella, carn d'olla y pàra de contar.
—Nó, senyora: y pa y vi. Donchs, la gramàtica es com un dinar. Si no hi hà carn d'olla no es cumplert; y si no ha begut aygua ò vi, no ha dinat com cal. ¿Està al cas?
— Però se'n pot fer de més y de menos. Considéri que'l noy té les potencies esquifides.
— No'm vingui ab histories. Be les té prou balderes per jugar. A ver los bolsillos, Ramonet ¡Si es un mosca balba! Sàque usted inmediatamente lo que tiene en los bolsillos, le vuelvo á decir. ¿Qué es esto?
— Ay, no me l'esferehexi. No ploris, fill meu, que'l senyor Tomàs ho diu de broma.
— ¿Esto? un'auca de redolins.
— ¿Y esto, y esto? ¡si lleva la vida del jugador, usted!—
De les butxaques anavan sortint bales, pinyols d'albercoch, baldufa, bòlit y un mandronet ab tres ulls.
— ¿Ven? ¿y adónde va usted con el mandró? á esguerrar algún infeliz para todos los días de su vida? algún inocente que passará distraído por las pedradas entre los dos partidos? ¿con quién va usted: con los liberales ó con los carlistas?
— Con los liberales.
— ¡Poca vergüenza!
— Ay, nó señor, con los carlistas.
— ¡Descarado!
— Però ¿de quins es vostè, senyor Tomàs?
— Càlli, ¿no veu que'l renyo? ¿que vaig a fer pedrades jo? veu el que no té cap per estudiar si li falta rès a apendre? míri, quína complicació de pesses menudes per instruhirse. Váyase usted á hacer las operaciones en seguida. ¡Vivo!
—¡Deu meu! Senyor Mestre, ¿què li vol fer ara? No'l castigui tan fort, fàssim aquesta caritat.
— Qu'enrahona ara vostè; si es una llissó.
— ¿No es pas cosa de tumía? el meu fill està tan dèbil.
— Vaya usted, le digo, y haga las operaciones con el mandró. Vostès son los qui'ls perden als fills, perque nos lligan de mans.
— ¡Pobret! míri com li ha quedat lo cap, guàyti. Aquí no hi té cabells, ni aquí tampoch, ¡lo meu fill!
— Ni n'hi tindrà may més. ¿No veu que son trenchs? déxil anar ab lo mandró a fer pedrades. Ja se li tornarà calvo com un sabi.
— Ha tingut una dissípola verinosa de tant estudiar.
— Sí, al glassis de la Ciutadela.
— No més voldría que li sentís la relació d'aquella comedia: El Sapatero y un Rey.
— Més valdría que li fessen estudiar la doctrina que no pas aquestes ximpleses.
— Es cosa del seu pare. No les sab dir en castellà les oracions que vostè li ensenya.
— Perqu'es un cap-cigrany.
— Y míri: don Baltasar, l'amo de la casa, que s'està al primer pis, diu qu'es una vanitat tonta axò de fer resar a les criatures en castellà. Que fa heretge; que Nostre Senyor enten totes les llengues y que no'n fa cabal ni se'n ha escoltat may cap de pecador que se li presenti fent lo ximple, disfressant lo parlar y'ls gemechs y'ls prechs per enternirlo. Cadascú que resi a sa manera: y quan li cridan Dios mío, com ja coneix que son catalans, diu que'ls despatxa a la fresca y'ls avía: «¡Apa avall a fer el bobo al torin, poques soltes! ¡babaus! ¡imprudents! ¿Per què vos he donat la llengua més hermosa de la cristiandat? Los castellans son més prudents que vosaltres: me cridan en castellà y jo'ls escolto y'ls atench.» Y míri, axò que diu don Baltasar deu ser cert, perque, repàri, tots los que governan y'ls generals y la justicia tots son castellans.
— O andalusos, ò gallegos ò estremenyos.
—Però tots parlan castellà del seu natural.
Dígali a aqueix don Baltasar, que si també fem lo neci quan dihem lo Gloria Patri en llatí.
Ja li va fer aquest reparo l'home de casa, però va respondre que allò era per més pompa y senyoríu, per més respecte y veneració després d'haverlo cansat ab nostres demandes y necessitats. Veliaquí.
— Bueno, dígui al seu marit que vingui; ja enrahonarèm. —
Y entrà a la classe tot despacientat. Donà un cop de regle sobre la taula y'ns digué: «De hoy en adelante el que hable en catalán, se quedará sin comer. Año nuevo, vida nueva.»