Ultims quadros/Los tres toms

LOS TRES TOMS

Me'n vaig anar al Cafè del Falcó a veure en Peret perque'm dongués assunto per un article de Sant Antoni.
— Peret, — li vaig dir axí que arribà;—avuy li comprometo la tarde; havem de tenir una assentada; m'ha de proporcionar datos de la festa dels Tres Toms.
—¡Que'n tens de lletra menuda!—(En Peret tracta de tu a tots los que contan alguns anys menys qu'ell.) — ¿Deus volguer fer un pediment pel diari? Noy, pòrta puros de ral. Com que m'han regalat aquesta mugronera d'àmbar de marina, no la vull deslluhir ab cigarros venturers que sembla que xarrupis garbons metzinats ab veneno ordinari. Y com que lo biberon es de primera classe (guàyta, costa cinch duros), no puch emmanegarlo ab aquexos tabacots de baxa raleya que si tens la sòrt de menjar un bon bossí a la taula de casa, 't treu tot lo regust que't quedava al paladar per dexarthi amargantor de medecina passada. Ja te'l pots mirar, que cap senyor d'aquí ni de Madrid petoneja un galet de més luxo, ni treu fum ab conducto de tant mèrit.
— Es un regalo bonich.
— Y qu'honra la boca del indivíduu. Deu me conservi'l dentat; aquesta eyna no la poden gastar los bifis: fa massa palanca y a riscos de caure. Es una francesilla de la Coloma. Volía que'm desvesés de fumar puros de quarto, d'aqueix escarràs xuclador que les galtes se'm ajuntavan per la part de dins cada cop que la pipava. Ella'm deya: «Fúig, apàrtat de prou meu, que'm fa angunia veure com se t'aprima la cara bregant ab aquest lluquet Si t'ho donguessen per obligació ò per remey, no'n voldrías fumar.»
«¿No veus que'l govern comercieja ab carn humana y'ns ven aquexos cigarros perque vol divolir los pobres? Se'ls necessita per ell los bons puros que venen de la Habana.»
No varem tenir cap més paraula. Agafa'l mocador gran, se'l tira a les espatlles, y ab aquell caminar menut que sembla que trii les pedres més llises y aquell revoleyo de faldilles qu'escampa la gracia sobrera del seu cos, se me les enfila devallada amunt y'm compareix tot seguit ab aqueix bocadillo de pasta de carmel-lo.
«Té, fúma com una persona; en Peret de les diligencies té massa crit y reputació per fumar de quarto, com un trist escorra-tinters desempleyat.»
«Míra que l'aparato es de calibre dels de ral.»
«Fúma de ral, y que't tornin lo cambi quan fassis botre'l duro pel taulell.»
La mirada que li vaig llensar, tot daltabaix de la persona, volía dir: estimando, y més firme y segur que may l'apreci y querencia del teu marit; pot de confitures, raget de claror, Colometa corresposta y apreciada ab la finesa que't merexes y't pertoca.
— Alsa amigo, quín redoble d'amoretes més tendres! Encara hi té trassa!
— A poch a poch; ja t'he dit que ara'm servexo de la vista per obsequiarla. Be prou que li havía regalat les orelles, a la joventut. Ara no m'escauría, ni ella'n faría cabal. No més ne tenim una de primavera; ja ha passat per nosaltres la tongada de les flors... Be, ¿què vols pendre després del cafè? Noy, pòrta dues copetes de curassao del mascle. Tàsta axò; es beguda de tenor. Diuen que ve de Holanda; però jo crech qu'aquí'l gastan directament de ca'l Escat. Es del veritable.

***

—Donchs, tu voldrías sapiguer què faràn aquest any los cotxeros per Sant Antoni? No rès; fanfarries. ¡Criatures! Volían donar lo ball a Llotja. Jo me'n vaig riure. Com que conech la classe y'l personal, desseguida ho vaig posar en quarentena. Ara surten ab la embaxada que serà al Circo. Veyam si d'aquí a demà passat resultarà qu'es a ca'n Culleretes ab una copla de primeres parts arreplegades pel carrer. Ja ho veig, pobre canalla, no tenen experiencia y'l diner es més buscat qu'en algun temps. Ja s'ha acabat allò de que'ls cotxeros se desdineravan per lluhir la festa. Propaganda y brou de llengua, no'n mancan. Ja sabs tu que la afectació del jovent del gremi es a la boquilla, y en havent acabat ho quedan a deure perque no portan menuts.
Faràn los Tres Toms; lluhiràn lo barret alt y'ls guants de cabritilla blanca, (hi hà minyó que'ls hi han fet espressos y s'ha necessitat una pell per vestirli les mans); qui tingui soguilla se la posarà; y'ls demés, míra, bona camisa planxada ab llustro y... passa pel Angel. Perque, de més ò de menys, hi hà sanch y puntillo entre'ls del ofici. ¿No veus que la tralla dona tan orgull qu'un home posat al pescante sembla'l Rey de les Aygues y ab la dolsor de les brides governa l'animal més noble dels dos mons y's mira'l paysanatge que va a peu esmolant les llambordes dels carrers? ¿Què vol dir tot axò? que'l cotxero posat allí dalt ocupa més posició y té més responsabilitat que'ls qualsevols que s'entrebancan per aquí terra. Y'l día que té de fer una festivitat, si no escampa'l boato ¿còm queda la seva reputació?
Ara entra l'hereu Finet. Ja te'l pots mirar; lo día que vulgui omplir les menjadores de la quadra de dobles de quatre, té per correspondre: es lo cotxero més rich de la nació. Lo cridaré, qu'ell nos enterarà. Noy gran, que no vols conèxer los pobres?
— Ola, Perico. No ho creguèu, anava distret.
—Asséntat, que pendràs una copa. Escólta: ¿còm tenim la festa; quí es l'abanderado?
— En Nay.
— ¿De serio?
— No surt la bandera aquest any.
— M'ho recelava! Té, malviatge la miseria y'ls homes de dues cares!
— ¡Y ara! mirèu qu'haveu fet. ¡Tothom guayta!
—Mosso, treyèu aquest vidre trencat y que's compti lo que valen les esmotxadures. La taula voldría haver petat. ¿Y tu, noy gran, no t'has sapigut malgastar cent duros?
— Jo n'ofería trescents. Però no s'ha pogut admetre; no era legal.
— Ja ho sé que tens bon cor. Y qu'allí ahont ets tu no's fa un paper lleig. no te n'enviarà poca de salut, Sant Antoni; perqu'ets la persona de més rango, del ofici. No parlis més, ja ho veig clar, s'hi ha ficat la bruxa entre'ls cotxeros. ¡Que'n veurèm aquest any de bufados al hospici!
— Sí, de poch que no omplo de revessos la cara d'aquella patuleya que'm feya la contra.
— Vaja, ja està llest; adeu Sant Antoni, adeu Tres Toms; no m'expliquis rès més. Tot va a la baxa, les persones y'ls interessos. Quí ho havía de dir que vindría un temps que per la nostra diada no exiría la bandera. ¡Sant Antoni dels Ases, perdonèu l'agravi, que jo faré penitencia per amorosirvos y calmar vostr'enfado! Me'n vaig a casa y li dich a la Coloma: «Alto la mortandat; tórna'ls pollastres a la exida; que visquin. Menjarèm bacallà y escudella d'oli. Tórna al forn de Sant Jaume y que no pastin més; fòra'l tortell de duro.» Ara faría desgracies. Me caso ab Ronda! —

***

Després d'aquell desfogament de ira, axugat lo mullader de la taula, desembrassada dels testos de pisa trencada ab lo cop de puny, y més sossegat en Peret, seguí dihent:
— Ja ho veus, querido: jo volía servirte be perque fesses una relació justa, acreditada y exacte dels Tres Toms: ab aquell espetech de músiques que fins la terra que'ns aguanta hi volta engrescada; ab lo seguiment del fadrinatge més lluhit del ofici montats en los cavalls més poderosos de la ciutat, guarnits ab selles de vellut carmesí brodades d'or, estreps de plata y bocados perque'ls animals llepessin valor y cosa de preu lo día de la festa; ab aquella esfilagarsada de cintes de gró, de mauré y tapissería de casulla caygudes y barrejades entre'ls rulls de cues lluhentes com motes de seda destrenada. Del bon mosso abanderado, minyó de prendes, escampador de plata y dineral, y'ls dos companys que li fan costat, guapos també, sapats, engrescadors en l'art de la estimació y ab prou partit entre les minyones cullidores, vestits com figurins ayrosos, ben posats ab robes bones y joyes de valor llampeguejant espurnes fredes, enlluhernadores, qu'aclarexen la llum del día.
D'aquella bandera ampla, folgada de riquesa y luxo, graciosa ab los meneyos y ondejar que li fa fer lo vent, omplint de fresca garbellada en sedes al Sant Antoni de plata qu'hi hà al cim del pal, a la intemperie, guaytant al cel plè de blavors matisades ab escampalls de sol y en la terra aquexa fantasía, aquexa maravella de toyes d'olor qu'engalanan als animals, y aquells jòchs de plomeros, de cayguda desmayada, llampants de colors, qu'hi jugan tots los sentits del arch de Sant Martí entre les plomes més cares y escatusseres dels aucells d'Amèrica y les més triades del carpó dels periquitos y cotorres qu'havían dut per dissecar al establiment dels quatre cantons del Call. Aquella ceremonia dels cotxeros, entonats, rumbosos, gastadors de la plata y de cinquenes que se'n pert la cría y la mena; lo poderíu dels cavalls que pernejan frissosos, que's menjarían lo vent y li pendrían ventaja si'ls afluxessin les brides; tanta música animadora qu'ompla'l cor de goig y vessa pels ulls amarats d'alegría; tanta fragancia de violes, tanta colorayna escampada; lo despejo del cel, la hermosura de sol y aquell gentiu content, animat, vestit de les festes; aquelles cares morenes; aquells ambos d'ulls negres, essencia de garbons, cremadors com pedra infernal, y'ls serafins rossos disfressats de damiseles a la moda qu'omplen y atapahexen carrers, plasses y rambles, tothom ab lo cap alsat; bones mosses y les qu'ho han sigut; serafins, criatures, currutacos del mostatxo caragolat; tots ab la vista bellugadissa d'assí y de allí contemplant la galanor, y'l dexo, y'l poder dels cotxeros en lo día benehit y sagrat de la festa del nostre Sant.
— Perico, toquèula, aqueix es lo fet de la veritat. So cotxero, he sigut abanderado y tot passa del punt y modo qu'haveu relatat al senyor. Noy, pòrta un licor més fi y còbra'l gasto.
— Finet, ¿que'm vols fer traveta? Lo gasto ja es pagat. No sabs qu'allí al taulell, me guardan quaranta duros per satisfer los extraordinaris, y perque cap maco se m'adelanti a desayrarme l'obsequi? ¿Que no sabs que quan son consumits tots quaranta ve la Coloma y porta un altre paper de plata, y no'm desbanca ni'm fa quedar malament cap home batejat, anch que tingui més interessos que'ls que dexan diners al govern de la nació? Tórna aquexa moneda a la Seca, qu'aquí no'n bescambían ni les entenen les dobles de quatre. —

***

— No hi posis rès al diari, ò digas que la festa no's celebra per mor de quatre americans vinguts a menos... O sinó, posa: «En atención de no haver avinensa...»
—Home, per Déu, díguiho en català.
— Tens rahó. Com qu'un home les poques vegades que posa mà a la ploma s'expressa com la tropa! Escríu, ¿està axò de l'avinensa?
— No cal, ja ho faré de memoria.
— Axí dígas: y finalment, y en virtut de que'ls cotxeros, tots plegats, son una colla de boladistes, poca robes, y xerrayres...
— ¿Tant fort?
— No tingas por, jo'm firmaré. ¿Que no'ls coneix lo poble y que no ho sab que son uns tabernacles, ab molta vèrbola y fantasía, que totes les grandeses y exides de mare les tenen a la llengua?
— ¿Has posat finalment? Donchs, fés constar que, en conseqüencia de no tenir cap ral ni aquí ni a casa (ja saltaràn quan se sentin a sobre aquesta mosca milanesa), la festa del Patró de les besties y dels qui les manan se celebrarà magre ab les escorrialles y resaygues que s'arrepleguin entre'ls capitalistes de les quadres que no pagan subsidi, ni son apuntats en lloch, y entre'ls cotxeros que menan faetons de lance per acompanyar quitxalla als colegis del Ensanxe. ¿Què't sembla, Finet, aquesta piula, es rebedora?
— ¡Ja es bescantar una corporació!
—Qu'ho posin al diari com he dit sense treuren un senabre ni un titllet de rès. Y si algú reclama y vol més informes, envíamel a casa, que si's dona per agraviat y m'axeca la veu, lo tanco al quarto fosch. ¿Eh, noy?
— Que voleu que us diga, encara los hi doneu més importancia. Dexèulos fer, que's divertexin, que treguin les arnes y que's respallin los barrets al inrevés que semblaràn nous. ¡Lo fill d'en Tets que volía fer daurar los cascos del cavall que li dexan al Cilindro! un penco qu'al Torin no més li volían pagar la pell, que roda'l bògit un'hora cada día perque no's toqui de la melsa! Me'n vaig a dirli que no hi fassi gasto, que'ls hi pinti ab such de regalessia.
— O ungüent de bisilicon; y'ls diners que s'hi havía de gastar que'ls emplei per ferli pendre un baf a les potes que no se li agenolli abans d'hora, pel camí, pensant que'l benehexen. Ja sé de quin cavall parlas. Es un'arpa que si li toca'l sol lo repren y l'ayre me l'enfebra; lo mantenen ab brou de palla de màrfega y peles de canya a la llauna. Pobre bestiola, quan se veurà tan guarnit, per poch conexement que tingui serà capàs de posarse a plorar. ¡Pobre cavallet! Me sembla que si no'l tornan ab un bayart al Cilindro, se'n veurà un fatich per arribar a casa. Dígali a n'en Tets que fassi una cosa: que li enumeri les potes, que se'l carregui a coll, y en sent a la Iglesia qu'armi totes les pesses y fassi la cerimonia, si vol anar segur y quedar be.
— Me n'hi vaig. Encara'l faré cremar. Vaja, caballers, mandar.
— ¿Te'n vas, salao? Míra, noy. Si fos cas que la cosa's pogués compondre y'l compromís fos per trenta ò quaranta duros més ò menys, cónta ab en Peret: lo que fassi un altre home ho faig jo y dos travessos de dit més. Perque'm dol y'm sab greu, y no tinch prou galtes per treure la vergonya si la festa surt escarransida. Vès de compòndreho. Si no ho fas per tu y per mi, que tenim decoro, fésho pels animals; que lluhexin un cop al any per la seva festa. ¡Pobrets! tan pacients, tan resignats, cobrant cops y sentint males paraules per tot recreyo, y ara que'ls podem obsequiar ab música y tortell, olors de flors a la cua y cintes y fineses de benedicció y amparo, Deu me valga! dexarlos com uns heretges! Finet, vès qui t'hi poso al devant: fésho per Sant Antoni!

***

— Sant Antoni m'ha salvat en molts encontres y perills; per axò l'estimo y li agrahexo lo qu'ha fet per un servidor.
L'any que'm va tocar ser abanderado m'hi vaig gastar un poder de moneda. S'ha de fer públich: jo era promès ab la Coloma galana y ell en persona, Sant Antoni Abat, me va arreglar lo casament. Desd'aquell día ensà que li guardo unes tendencies y un respecte y li porto tanta afició com al pare y la mare, que, si ells m'escoltan y'm poden sentir, més de quatre cops los hi encomano que si pel cel se topan alguna vegada ab ell que no s'estigan pas de besarli la mà, de ferli'l rendibú, y de donarli expressions y fineses de part meva. Potser no hi hà cap vespre, qu'abans de dormir, no'ls hi fassi lo encàrrech.
M'hi vaig gastar molt diner per la festa dels Tres Toms; la paga va ser de personatge real; compto que'n va quedar content de mi. Afigúrat, que si no es per la familia qu'hi va posar impediments y escrúpols y males cares, ab una inflor de bigotis y un desviar la vista que'ns enrahonavam y no'ns veyam, lo porque que l'acompanya per tot arreu volía que'l fessin de plata macissa. Varen comensar a dir que no era propi engalanar ab aquexa fantasía a un tocino.
«Però, voto al món, — responía jo. — ¿Que us penseu qu'es una bestiola qualsevol? Teniu d'entendre que no es porch de matansa; es l'amich d'un Sant y'l seu company més ferm y exacte. Es un porch de la noblesa, perdonèu l'expressió, que lo seu llomillo no se'l menjarà ningú ni ab mongetes ni sense.»
Nada, no hi va valguer rès; va quedarse com sempre, vestit de negre com un hermano del hospici.
«Al menys, fèmlo pintar de blanch ò de color de rosa, que serà més curiós.»
Que nó; no hi van volguer saber rès les dones. Qu'era mancarli al respecte, que fora una moxiganga, que estava establert axís y axís havía de quedar sense disfressa ni baldeyo de barnissos y pintures. Jo que me'n salto al Regomir a n'aquell torner. «Quant valdría un garrinet de marfil?» «No'n fabrico jo», me va dir, guaytantme fit a fit per veure si me'n burlava. Que si no m'arriba a dir que no més feya boles de billar, no los hi haguera valgut la butlla de Meco, qu'haguera sigut porch de marfil mal haguessen picat de peus fins a esquerdar los fonaments de la terra.
Però ahont hi vaig pendre la revenja va ser ab la corona. Vintivuyt onses de plata de carregament se li van aburrir entre cap y clatell; ja sua'l día de la festa ab aquell embalúm; ventura qu'es de fusta ò sinó ja aniría acotat. No'n fa poca de romana aquell adorno y les estrelles!
La Capella vaig volguer que fos nova ab pilastres pintades de marbre y un pà d'or allí hont correspongués, ab escalinata com la Seu de Barcelona. No hi hà cap altar nou a Sant Just que fassi tanta planta. Jo me'n rich; semblan capelletes d'istiu tan trepades y orejoses. Hi hà Sant que sembla que li hajan posat per penitencia; encofurnat, que si tomba'l cap s'hi ha de fer un trench y si esten los brassos se'ls blaueja de cops y esgarrinxades. A la de casa, pot dir qu'ell y la pareja s'hi estan com a la torre: a cada grahó m'hi caben mitja dotzena de candeleros; vès si hi viuen espayosos y si'n tenen de territori per extendre'ls ulls. Tothom se m'hi encanta: tan lluhenta, tan proporcionada ab aquell Sant tan curro y'l porquet tan curiós! Si devegades, quan demano alguna cosa a son amo, m'afiguro que'l garrinet me diu que sí y abaxa'l cap ab aquells dos forats al morro que sembla que dugui ulleres fosques.

***

—Ara, a la qüenta, no son de moda los Sants, ni es corrent férloshi obsequis públichs. Com qu'estem tan avensats y'ls sabis van a dojo, s'han indagat moltes coses ignorades, y resulta que no's necessitan y fa calet tenírloshi reverencia y sumissió. Vetaquí'l perquè aquest any la festa serà tan pobra y'l ball tan lluhit. S'hi ha ficat la bruxa y'ls cotxeros deuen volguer seguir lo sistema novensà. No hi creuen ab la virtut de la devoció, y no'ls hi volen demanar rès. Y ells, està clar: boca que no parla Deu no l'ou. Potser sí que los hi ompliràn les butxaques de moneda, la taula de menjars la persona de salut sense solicitarho y passant devant d'ells ab la cara seria com si no'ls coneguessen ni hi haguessen tingut may cap tracte. A mi ja ho sé que'm tenen pels de la crosta de baix, però vaig sol y no me'n penedexo.
Escólta lo que'm va passar quan era jove. M'estava de mesader a casa la Coloma, ben vist de tothom, apreciat dels amos y de la parroquia. La bestia a qui jo decantava la vista ja no podía ensenyar a la descoberta la magresa y'ls ressalts del costellàm, qu'als quinze díes d'havermen encarregat la treya de la quadra tan revinguda y engrexada, que ni ella matexa, cridantla pel seu nom, se conexía. ¿Que's axò de posarse la corbata ò pentinarse devant del vidre de la portella del cotxo? En ma vida havía tingut altre mirall per compondrem ò posarme'l barret decantat que la lluhentor y'l brillo del pel dels animals que jo'm cuydava. Y no't pensis que'l xavo d'una polsera semblés una pessa de sis y'l de l'altra una mitja qüerna; m'exían rodons y exactes com fets a vol de compàs. Vull dir que tenía asseyo y que me'ls hi mirava'ls profits com si fos cosa meva. ¿Què volías que fes si en aquella casa hi havía'l be de Deu qu'era bàlsam per la meva salut y ofnt de mes alegríes? En ma vida li havía fet cap demostració manifestada. Passava per la botiga. «Bon día,» deya ella. «Bon día tinga, Colometa,» contestava jo; rès més. Però aquexos ulls, que se'm tornavan multiplicadors, reservadament, ab prudencia, ja no s'apartavan de la seva persona; quan no li podía mirar la cara, 'l rayo de la mirada de fit sobre'ls seus peus; que's tombava de esquena? no hi valía rès, feya donar torta a la direcció dels ulls, a tall de ganxo, y la veya tan be y tan clara com si l'hagués tinguda de front. Y me satisfeya reposar la vista, fos al indret que volgués d'aquella perfecció de dòna. Si tenía més salero ella posada d'espatlles que més de quatre, ab fama de guapes, en tota la fatxada de la cara!
Molts diuen que s'amagrexen quan estan enamorats: jo m'hi engrexava contemplantla. M'entrava un lleveig de satisfacció quan la sentía aprop meu que no'm cabía al cor y la escampava per tota la casa posant de bon humor a tothom y bestrayent alegríes a dojo que, tots, grans y xichs, les bescambiavan per rialles.
«Es un gat, aquest Peret;» deya la mestressa.
La Colometa no tornava resposta, però reya com los demés. Si ho hagués sapigut que tot aquell malgasto d'alegría, tot aquell contento y placenteyo escampat y repartit entre tots m'exía del cor no més que per ella!... Per la Coloma's feya la festa y per tenirla satisfeta a ella sola feya tanta disbauxa, que n'arreplegavan los altres que no m'interessavan per rès encara qu'estessen tristos.
Però, amigo, un día, de sobte se'm va estroncar la felicitat. La Coloma estava a punt de prometres ab un minyó, que no ho vulguis sapiguer la moneda que tenía son pare. ¿Sabs que tu y jo, a casa nostra, a les gerres hi tenim olives? donchs ell hi tenía xinxons y durillos d'aument.

***

— Tenía un desespero que no sabía ahont donarla. Me'n vaig dret a la quadra y allí, posat lo cap sobre'l coll de la Perla, l'euga més ben estampada qu'ha vist lo sol d'Espanya, espurnejantme'ls ulls, li deya, baxet com si'm confessés: «Perleta, hermosa, be ho sabs qu'en Peret t'estima, que't cuyda y t'apexa y t'obsequía y't fa brillar la teva riquesa, que cap més cotxero ha pogut enganxar un altre animal que fassi'l teu goig y la teva magestat. ¿Què dirías si en Peret t'aburrís y no fes cas de tu y portés la discordia a la quadra, fent comprar al amo un'altra euga que fos tan xula com tu, ò que s'ho presumís? ¿Què farías tu, reyna de casa, perleta de sota mar, polida, salada, garbosa, si en Peret te despreciés; lo teu estimat, en Perico, que t'ha conduhit y t'ha pujat de petita y te n'ha fet l'adorno de la ciutat, la joya brilladora y la enveja dels senyors y dels nobles que voldrían lluhirte y que'ls hi fesses lluhir los carruatges y les persones? ¿No es veritat, dolcesa meva, que t'emmalaltirías y perdrías lo garbo y la presencia y poch t'estimaría encisar los ulls dels altres no alegrant ja los del Peret? ¿y que la pena no't dexaría medrar y foras infelissa y desgraciada? ¿No es veritat, euga meva, que aqueix mancament del Pere fora la teva sentencia y'l condol per tots los díes de la teva vida? ¿Veus en Peret com plora? Es que l'ha aburrit un'altra femella; nó, no ets tu, Perla fidel; es una estrella de llum que m'ha encegat la vista y la claretat; es un trosset de cel, de trànzit en la terra, que m'ha dexat a les fosques y a les tenebres per un altre home ¡per un altre! que potser no trobarà goig ni delicia de contemplar sa hermosura, ni la claror ni l'enlluhernament qu'a mi'm recreyava'ls ulls, m'aclaría'l cor y omplía de sol y de calentor la sanch y la vida meva! En Peret es l'aburrit; un altre home es l'estimat; Perla, perleta meva, primor y escultura de la naturalesa ¿què he fet de mal en lo món, que trobi un càstich tan espantós?»
Y'm vaig desfogar d'aqueix terme y semblants paraules ab aquell animal sentit, que potser tenía més cor que cap persona. Cada llàgrima que me queya haguera pogut emmetzinar una deu d'aygua: tan amargantes y penades m'exían dels ulls.
Surto de la quadra y de frente me encaro ab Sant Antoni. Y'm va escoltar. ¿Si'l va escoltar a n'en Perico? Vaja, nèt, ja t'ho avanso: vaig tenir més empenyo jo posat en mànega de camisa, ab l'esponja, la luda a la mà, en trajo de quadra, que'l gran Papay d'aquell jove ab les gerres de xinxons y durillos d'aument.

***

— Aquest pretendent venía d'una familia a qui'ls diners los hi feyan nosa per viure be. S'havían aflaquit tota la vida, a copia de fer estalvis, trobant més recreyo a enlluhernar la vista comptant rengleres de dobletes y visurantles, que no servint lo ventrell ab viandes substancioses y ben cuynades.
Lo senyor Arcís, pare del minyó que volía casarse ab la Coloma, no s'amagava de dir qu'havía fet la fortuna menjant per esmorzar una ceba rebatuda contra la paret ò esberlada a cops de puny, perque s'esbravés la cohissor, y per dinar escudella d'essencia de clariaynes ab rancions y forsa fum, que la escalfor adoba la substancia. Per axò ja se'ls hi veya a sobre qu'havían passat lo floret de la joventut fent badalls y creuetes, encomanantse a Sant Prim, advocat dels desnarits afectats de magricia. Ventura que's donava dos toms al corbatí ben estrets, ò sinó algun día s'haguera escorregut coll avall de la camisa.
Mes lo cop de la fortuna l'havía fet posant dogals a rahó de vintidós per duro cada setmana, y per axò volía ennoblir la nissaga casant lo seu hereu ab la filla d'una bona gent.
Ab aquexos informes coneguts me dirigexo al Sant, me trech la gorra y li demano audiencia;'m senyo primerament y li aboco a tret de petó tota la fel que m'emmetzina'l cor.
«Sant Antoni gloriós, — li dich; — ja veyeu l'estat dèbil y crítich en que's troba aquest cristià que teniu al devant vostre: que no menja, ni's sustenta, ni reposa, ni dorm de nit; està flach, atrassat y perdut de malaltía que no es curadora en mans de metge ni saludador. Tinch lo cor oprimit y ab ferida de tres cayres, senyor Sant.
Una dòna, perdonèu la boca que s'erra: un serafí de Deu, polida, ab lo garbo y totes les gracies escampades, qu'ella ha recullides y posades demunt de la seva persona. Es àngel per presencia, per hermosura y per benefici celestial. Es per mi, per mi no més, càstich y esperit temptador que m'ha portat ara malastrugansa y desditxa sense reparo. Abans era la pau, lo benestar y l'axarop que m'endolcía fins l'ayre que respirava per viure. Es massa guapa; y'ls meus ulls no abastan per mirarla, ni poden engolir tanta hermosura. Quín afany, cada cop que la contemplo, trobarli un'altra ventatja que no me'n havía adonat lo darrer cop que l'havía vista! y quín modo de ferme errar los comptes y no sapiguer quàntes son les seves boniqueses! Estenèu la vista per los jardins del cel; guaytèu, un per un, aquells serafins voladors ab cares perfectes de miniatura, y lo més esculllit, lo més resplandorós de guapesa, aquell s'assembla y's retira, com dues gotes d'aygua, a la morena que'm té malmesa y apitjorada la salut. Aquell serà tan hermós com la Colometa que jo estimo.
Ara ja m'ha exit lo seu nom de la boca; quína dolsor m'hi ha dexat de primavera y de maduxes! Ja sabeu qui es la delinqüenta. Vos qu'aguanteu caygudes perilloses, desgracies y mals punts, a Vos m'encomano y me descanso, Sant Antonet estimat: ò'm caso per obra vostra ab la Coloma, ò quedo ab aquesta angunia perillosa, cridant la mort que m'assistexi, que vingui recta y depressa ab malaltía curta a treurem prompte del món. A Vos queda l'encàrrech y la responsabilitat; jo me'n rento les mans.
¡Fèume'l miracle, que miracle ha de ser quan a Vos me dirigexo y us canso!
Fèulo, Vos que sou bon home, Sant de mèrit, gloriós, afavorit y acreditat en cel y terres descobertes y mars salades! Fèulo, Sant maco, cara bufona, diamant solitari, que'm portaré com un home si ho conseguiu y no us penedirèu de mi, que s'us farà la capelleta nova, ab poms de flors tendres y flayroses tot temps del any, una llantia encesa nit y día, y una corona de plata estargida en petit, exacta y pariona del mateix sol que'ns ilumina.
Y sinó... ¡Ja no forau Sant si no'm fessiu aquesta gracia qu'us demano!»
Y ab la satisfacció y coratge del qui ha fet una demanda ben feta, me'l torno a mirar y, engrescat al vèurel tan curro, li tiro dos petons, un per ell y l'altre pel porquet.
¡La vaig ensopegar! ¡Aquella francesilla es la que va fer més que'l meu discurs!
«Pillo, — semblava que'm digués ab la vista; — si no t'ho conseguexo jo, no t'encaris ab cap més potestat, que no'n treurías rès. Vés, que t'estimo; trebàlla, résa y déxaho córrer. Lo memorial serà escrit del meu puny y lletra y vindrà despatxat tal y com pide el recurrente.»
«Amen» — vaig contestar, axugantme una delicia de llàgrimes que ja no tenían amargantor; ¡casi be dolcejavan!

***

— Enllestit per aqueix cantó, ab los alardes qu'havía rebut del Sant, no més me pertocava aclarirme ab la Coloma y sapiguer si'm volía a mi a palo seco, ò al fill del senyor Navas ab sa flaquesa de persona y'l gran dineral que'ls hi consumía la salut.
Era un dilluns a la tarde; no hi havía cap viatge a fer, y jo, cercant la perduda ab dissimulo, m'en entro a la exida, buydo'l safareig, lo netejo y agafo la corda de la bomba per omplirlo de cap y de nou. Ja m'ho pensava qu'encara no sentiría'l soroll de l'aygua abocantse, tindríam novetats.
«Què fas, Perico?—me preguntà la Coloma, trayent lo cap per la finestra;—¿per què mudas l'aygua, si som dilluns?» «Què haig de fer? la he vista tèrbola.»
«Per què? si no's necessita.»
«No ho vulguis sapiguer: ¿vols escoltarme, Coloma?»
«Y ara, quín posat fas, ¿què tens, què no't trobas be, Peret?»
«¡Que m'haig de trobar, si tinch una pesantor aquí, en lo pit, un basqueig escmapat pel cos, qu'en lloch estich be, ab unes ardencies estranyes y unes suhors gelades com neu que m'amaran lo front y'm recreman per dins. Ja fa díes que porto la malaltía declarada.»
«Féste donar una vista, ¿què deu esser?»
«Ja me l'han donada: ara mateix, y'm trobo millor.»
Aquí les galtes se li van tornar com una rosa. Va compendre l'entretoch y, fill meu, aquella cara no desmentí la rassa. Ab la sofocació era més hermosa y més entendrida que may.
La bomba ja no grinyolava; la corda brandava desmayada perdent la forsa; l'aygua queya del dipòsit a rajolins, fent una remor frescal; tots dos nos callarem escoltant aquella sinfonía com de tristesa y de consol.
«Donchs, Peret, ¿què deus tenir?» va dirme al últim, no sapiguent ahont girar los ulls avergonyits cada cop que'ls obría, topant los meus que li batían la mirada sense sossego.
«Lo que tinch es que porto una càrrega molt fexuga y voldría trobar qui m'ajudés a soportarla. Estimo massa y no la puch resistir tot sol. Si una persona se'n compadís, nos partiríam la estimació com a bons germans y les penes y les ventatges foran igualades entre l'un y l'altre. ¿Pensas qu'es poch trista, Coloma, una afició desamparada? Un hom, tot sol, conduhir sempre'l mateix pensament, unes vegades surrut, altres alegre, sense distreures per rès, a tota hora clavat al magí axís de nit com de díes; al últim aplaca la naturalesa y un té de cridar ausili per no emmalaltirse. Si pogués dir: ara que jo penso ab ella, ella també pensa ab mi, axò fora un alivio per tanta pesantor y un hom axecaría'ls ulls enlayre tan refet, tan aconhortat, pensant: aqueix es lo descans que cercava; d'un gros feix n'havem fet dos manadets.»
Tampoch me va tornar contesta y axís nos quedarem bona estona; jo, entretingut en donar cops a la corda qu'anava ensà y enllà com lo pèndol d'un rellotge, que per mi'im semblava'l de la mort, senyalant les últimes revivalles del meu esperit.
Tal vegada has donat poca forsa de màquina y no la enternexes; apréta, Perico, vaig dirme; desvapóra la sanch, maniòbra ab los ulls, qu'es aquí d'ahont surt la fortalesa del amor, y ab ulls y boca arréncat de frente, declàra l'incendi y rendèixla per ardencia, ò sinó, axò se't refreda, la minyona's desanima y't dona'l Deu t'ampari.
«Potser vaig errat, Colometa; veig que no'm miras sisquiera y'm penedexo d'haverte divulgat aqueix secret, qu'es la meva riquesa, la meva fal-lera y'l meu company a tota hora de sol a sol y moltes que'n sento cantar a la nit. Jo dexava passar díes, setmanes y mesos pensant: ¿què vols més? la veus y la sents sempre; devegades te mana alguna cosa y tu la servexes ab aquell agrado, ab aquella diligencia que si me hagués dit: Pere, voldría beure aygua dolsa del mar, jo m'haguera encarat ab les onades que van y venen afanyoses desfentse en bolados esmicolats y'ls hi haguera dit: Treyèume, bones minyones, d'entre'ls revolts escumosos del vostre fatich una mica d'axarop per la meva estimada, que n'està desitjosa, y no li proban les amargantors, y voldría regalarse ab aygua del mar que no fos salabrosa; ¡fèuho per mi, que l'estimo! vosaltres que sempre canteu recanses; apiadèuse d'un home que pateix les tristicies del amor; y si per mi no us enterniu, fèuho per ella y sabrèu si es delicia y cosa rica humitejar los seus llavis: vos semblarà que beseu les reliquies confitades!
Y ab aquestes ilusions, y ab aquexos reparos que m'adobavan l'afició, jo vivía aconsolat; ¡còm podía creure que se m'estroncaría aqueix regalo tan honest, que vindría a robàrmel un altre pretendent carregat de moneda... y rès més! No vull que'm passi pels llavis lo seu nom, que'm rebaxaría'l punt d'honor que tinch en la meva persona.
¿Què haig de fer, Colometa? que'l tinch de malmetre d'una brivada y pararli les ales del cor per lladre de la meva felicitat, per mal home y per mercader ruhí que vol comprar a copia de dobles de quatr'el cel que jo'm tinch guanyat ab afanys, y sospirs, y penes amagades?
Per que vull qu'ho sàpigas d'una vegada: te porto estimació noble y senyora, y te la divulgo ab paraules si no l'havías endevinada ab fineses esporuguides y enviades de tras cantó, perque temía agraviarte manifestantles a la descoberta. Diuen que a les reynes se'ls hi parla ab los ulls baxos. Encara es poch; jo, per mi, a tu qu'ets la reyna meva, t'haguera parlat sempre ab un genoll en terra y la gorra a la mà; perqu'era massa alt lo teu trono y li pertoca allargar la distancia encara al qui té gosar y empresa per estimarte y llensarte mirades amoroses.
Si'm desprecías, fést ecompte que ja s'ha post lo sol pera mi; los meus ulls no hauràn goig de les alegríes de la claror y'm semblarà negra nit quan per tothom sía gran día. ¡Coloma, Colometa feréstega! déxat amansir, que porto bones intencions y una voluntat que ningú més te la portarà tan segura. ¿No veus qu'en tu comensan y en tu s'acabaràn, si no'm correspons, totes les grandeses del meu amor, y que cap altra dòna, ò ninfa de boniquesa, no veurà'l blanch dels meus ulls, ni recullirà cap mirada meva, ni sospir del meu cor, ni dolceses de la meva boca?
Tu y ningú més seràs la soberana d'aquexes devocions y de totes les galanures que m'iscan del cor, de totes les alabanses que se m'acudin al pensament y que'm surtin dels llavis, en riques ponderacions, en extrems de finura y humiliosa urbanitat. Per tu, mes ditxes rialleres; per tu, la pau del meu cor que vessarà incens olorós per amorosirte ab obsequis de gran luxo; per tu'l goig de viure y ferte viure en dols benestar, cuydantme per mi sol dels fatichs y asprors que dona'l món y desbrossante'l camí de punxes malignes y destorbs fatigosos. ¿M'has sentit, Coloma blanca?»
Vermella com una rosella, de tant en tant alsava'ls ulls y'ls clohía de sobte com avergonyida d'haverme mirat.
«Perque jo tinch, — li vaig dir finalment,—una prenda teva qu'es la que m'ha emmetzinat. No enrejolis més, que no't vull sofocar.
¿Te'n recordas de la festa de Sant Antoni, ara farà un any? Tu vas ballar ab mi; si'n tenías de miradors, si'n gastava de vanitat, jo! Després varem anar al cafè; tu no volías pendre rès. Al últim te vaig fer portar melindros, bescuyts y moscatell; quan te'n havías beguda mitja copeta y tenías los llavis encara al cristall, jo tot d'una't vaig dir: Perdóna, Colometa, qu'hi hà una brossa aquí dins. Tu la vas apartar de la boca; tots dos nos la varem mirar y no la veyam la brossa. ¡Està clar, si no hi era! D'amagat teu me vaig beure'l moscatell posant los llavis al mateix punt que tu'ls hi havías posat, y en aquella copa ningú més hi ha begut. La guardo com reliquia teva que tu vas afavorir y adornar, tocante no més la boca; la guardo, perque si't perdo y te casas ab un altre home, quan lo meu darrer día sía arribat, quan me mori y'ls conexements me flaquegin y vegi entre boyres obrirse les portes del cel, demanaré cordial que me'l servexin en la teva copa; les forses me revindràn, pronunciaré'l teu nom y'l meu esperit volarà pera agenollarse devant Deu y demanarli que't deixi venir al cel quan sía la teva hora darrera, si per cas Deu tingués repugnancia a dexarthi entrar per càstich de lo que m'hauràs fet patir en lo món.»

***

—La Colometa callava y jo no volía mirarla per temor de llegir en sos ulls lo desengany que potser no gosava donarme ab paraules, y m'abocava al safreig a veure la fondaria que tenía y tirarmhi de cap si ella m'arriba a despreciar. ¡No més hi havía quatre pams d'aygua: per un bany de peus!
De sobte, sento un xiscle y'm quedo glassat, palpantme la roba, no sapiguent si era fòra ò si havía caygut dins del rentador; guayto a la finestra y en comptes de la Coloma hi trobo a sa mare que'm contemplava de fit a fit ab posat mofer.
«Guapo, minyó,—me digué,—ja pots dexar l'ofici de cotxero y llogarte per comediant. No hi hà rès que dir: tens moltes taules y les expressions fines, de manera que t'he escoltat la relació y volía picar de mans perque m'has agradat. Lo que me sab greu es que prenguis a la meva filla per dama jove.»
«Senyora...» — comensava a dirli.
«Fúig d'aquí, caramot, — saltà desseguida, sense dexarme continuar;—que't pensas qu'encara som al teyatro, beneyt? Vès per allí fòra, crech qu'hi hà un viatge a fer.»
Me'n vaig anar al quarto a posarme la roba de les festes: camisa planxada, gech de panyo, botines de xarol, etzètera, y surto a la botiga mudat y ab lo meu puro encès a la boca.
«¿Y ara? — me va dir la mestressa axís que'm va veure de pontifical; — ¿no t'he dit qu'has de fer un viatge, que'ls senyors t'esperan?»
«Si vostè m'ho mana, es diferent; però si'ls senyors volguessen anar a peu me farían un favor, perque fa cinch minuts que no so mosso d'aquesta casa.»
«¿Es dir, qu'en comptes de ser jo la que't despatxa, ets tu'l qui m'adelanta la intima? Corrent, vés en nom de Deu. Basta pels anys qu'has menjat les caxalades en aquesta casa, volía donarte alguns díes, los que fossen, perque't busquesses acomodo.»
«Senyora Mundeta, perdóni; a rigor de persona honrada y puntosa, no m'hi puch estar ni un credo més en aquesta casa. Vostè, per indrets falsos, ha sapigut lo que jo volía dirli de frente y ab molta honra y cortesía. Vostè ha escoltat mitja relació: la qu'he fet a la Coloma. L'altra mitja, qu'era la que tenía que fer a vostè, ara es escusada; no tindría mèrit ni virtut, semblaría fingida, pitjor que de comediant: de trapacer. Y com lo qui porta la leyaltat per contrassenya y guía segura per no volcar may, ni en camins dolents, vol dir, que jo'm desfavoriría'l meu règimen d'home de be si seguís en aquesta casa, y vostès, los pochs ò molts díes que m'hi estés, me mirarían de reull, ò'm tindrían per traycioner que llevo la pau de les matexes mans que m'allargan lo pà que menjo y'm sustenta ab lo meu treball y'l meu decoro. Ara me'n aniré a fer la comedia fòra d'aquí, a qualsevol banda. Crèguim, que no dich mentida; sí que l'hauré de fer lo met y'l ximple, perque en lloch me coneguin qu'he tingut gosar per emprendarme de la filla dels meus amos!»
«Míra, Peret, ja ho sé que tens moral y qu'ets un bon noy; per tal t'he tingut sempre. Però la meva filla, ja sabs qu'està compromesa ab l'hereu del senyor Arcís. Son gent conforme, tenen posició, y un pare y una mare han de procurar lo benestar dels seus fills; tu, ara com ara, tens la renda del rellotge: dotze hores de día y dotze de nit.»
«Que fan vintiquatre: y aquestes dues mans que, en la una la tralla y en l'altra les brides, governo anch que siguin lleons feréstechs y'ls faig anar allí ahont vull y arribo a l'hora. ¡Si no ho sab ningú'ls diners que han de passar per aquexes mans lo día que'm posi al negoci! ¿Què s'ha pensat vostè que tinch d'estarmhi gayre temps sentat al pescante xiulant, ab arris y ohs, estemordint l'ayre ab l'espetech de la tralla posant firmes voladores y rasgos fonedissos? Ara més que may m'ha entrat la enveja y les ganes de ser home de diners, ja qu'ab diners ¡sembla mentida! pot lograrse'l reyalme de totes les gracies y la multiplicació de totes les hermosures en una sola cara. Ja ho sabía qu'al sol ningú se'l mira fit a fit; però no m'ho pensava qu'ab antiparres de moneda se'l pogués guaytar. Vègi si n'havía de tenir de valor y de fortalesa en los ulls que no me'ls haja malmès contemplant a la seva filla! Pot contar si n'estava de vanitós! però ara trobo qu'altres m'han guanyat per mà: vull dir per astucia. En compte de mirarse a la Coloma a vista descoberta, s'han posat una dobla de quatre a cada ull y, ¿Puput?—¿què portas? — Diners.
Deu me valga! si ara ab lo pensament veig a sota terra unes mines que pujan catúfols y més catúfols xurriant or fos, que del degotall que se pert n'hi hà prou per comprar una monarquía! Y part ò partida de aquesta riquesa ha de ser per mi; los catúfols no paran, no sossegan ni de nit ni de díes; ja hi hà espera: fins que jo hi arribi, sigui ara, sigui més tart, aniràn abocant glopades d'or. Com que'm guía una idea y m'acompanya una voluntat enamorada, ja la conseguiré la riquesa. ¿Què hi fa que la Coloma no m'estimi? Té li diré, he guanyat tot aqueix dineral, pensant en tu; he baxat al cor de la terra, he suat sanch viva, m'he malmès la salut y la naturalesa per arrencarlo de la roca dura; pensant en tu, trobava flonja la pedra, amorós lo ferro que'm llagava les mans, perfumat y tebi l'ayre romàtich, clara y serena la foscor d'aquelles tenebres, amable'l treball y distret. Que treballant los he guanyat tants tresors: ningú hi ha patit més que jo per possehirlos; no son arreplegats ab usura ni a copia d'escanyar la miseria, com los de certa persona; es fortuna que porta pau y no clams de malastrugansa.»
«Ay, fill meu, ¿que vols engrescar a la mare per tenir la filla segura? Me sembla que si't refias dels minerals per casarte, millor serà que no dexis les xurriaques: al menos menjaràs pà. Ab la llengua daurada y la butxaca de pobre, encara viuràs més malament.»
«¿Es dir que'm dona'ls despatxos per pobre?»
«Com ha de ser! ¿no veus que festejar y fer la fortuna tot d'un plegat no pot ser? Lo llegir te faría perdre l'escriure.»

***

— Al cap de dues hores d'haver tingut aquexa entrevista, ja estava comensant la fortuna. Entrava de majoral a les diligencies combinades de Valencia.
Si m'haguesses vist ab lo gech ab colzeres de vellut, mocador de pita al coll y un topaci com una gleva de vi ranci; sota la gorra de vellut lo mocador de seda ab un floch al costat com una aroma, sentat a la banqueta manant set animals poderosos, nobles, de sanch bullenta, acalorada, desenfrenats per la carrera, seguits y voltats d'un polsím que semblava un núvol que'l treguessen de Barcelona portantlo fins a les portes del regne de Valencia, lo mateix qu'un llevant ab clins y ferradures! Al sentirme cridar a cada animal per son nom sens errarme, voleyant les xurriaques ab espetechs, ara donant una punta a la orella del un ò als brassos del altre, arribant per tot y aguantant aquella troca de brides que la meva mà semblava'l teler y la tralla la llensadora passant entremitx d'aquella tivantor de corretjàm qu'anava a parar al morro de cada bestia a rahó d'ambo per bigoti; al vèurem tant serè y tan ditxero obehit d'aquelles set fieres y ab la responsabilitat qu'arrastrava darrera meu, en aquella diligencia plena de senyoríu y gent d'influjo, m'hagueras dit: Tòcala, Perico: ets lo rey dels majorals. Corres més que la tempestat.
Los passatgers de vegades me cridavan esverats: «¡Don Pedro!» que nos ahogamos, esto es un torbellino!...»
«Senyores, no hi hà cuydado: no tengan angustia, qu'ara anem contra l'ayre y de competencia; déxinme aplacarli la vanitat, que'l vull fer venir avergonyit a bufarnos per la saga y a abanicarnos pel clatell ab recreyos de primavera.» Y axís arribavam a Valencia, ab lo passatge tan reexit, tan content, tan a cobro y en segur, després d'aquells vayvés y aquelles carreres esperitades, que's trobavan millor de salut y no ho volían creure.
De puros de l'Habana, regalos dels senyors, no'n demanis. ¡Y de les senyores! A casa, en una coxinera, ¡si n'hi tinch de guardapelos, soguilles, creuetes y petaques que may les he fetes servir!... ¿Vols que t'ho diga clar? Hi havía hagut passatgera que s'hauría tallat una trena rossa, ab tal que jo hagués volgut admetre'l regalo y recordarme d'ella... Però com que la morena de Barcelona era la que'm quebrantava'l sossego y me arrastrava l'orgull, jo era una fera per les demés senyores, tant andaluses com valencianes ò de Madrid; jo crech que d'allavors ensà que no'ns poden veure a nosaltres los catalans, ni ells ni elles. Com que jo'ls hi deya: «Té de perdonar, madama, tinch compromís de finesa y de voluntat ab una barcelonina que's carteja ab lo sol. Cómpti sa senyoría si ha de ser hermosa y si n'ha de tenir de radi la seva boniquesa, que fins aquí, a Valencia, m'enlluherna y m'encega, que no'm dexa veure cap més cara guapa.» De sospirs y mirades enterbolides se n'havían creuat per aquexos ulls y n'han escoltat les meves orelles! Allò eran rendiments d'imatge. Y, veus? tan obsequiat, tan ennoblit ab aficions de primera classe... encara'l sogre no'm volía per pobre.

***

— Lo meu neguit era per tornar a casa. En essent a Molins de Rey ja perdía la serenitat. No pujava ànima viventa per la carreter aque no la escometés ab curiositat interessada y preguntadora. ¿Què haveu vist la Colometa maca? ¿que vos ha inclinat alguna mirada de brillants demunt de la vostra persona? Tot de una'm repensava, no deya rès, y de un revoleyo de xurriaca feya exir tal salva d'espetechs que semblava que a la frisela del cap de vall hi dugués lo dipòsit dels fulminants. La pujada de Sant Feliu, la volavam; Coll Blanch, lo baxavam com un rayo; y'l campanar de Sans comensava a senyalar les dotze, que'l brunzir de la primera batallada'ns aconseguía a la plassa del Padró.
En essent a la Rambla, ¡Mare de Deu, quin glatir més desassossegat lo del meu cor! ¡Quin saludo a morós als arbres, a la claror y al cel! ¡Quin Deu vos guart més enternit! M'hauría agenollat al mitx del passeig, si hagués gosat, y besant la terra: «hermosa, pulida, ciutat galana, ¡que n'ets de noble y de rica, guardant lo meu be! la Colometa d'en Perico!» li hauría dit.

***

— Y està clar que'm vaig casar ab la Coloma. Son pare'm va dir: «La noya té cinch mil lliures de dot.» Jo li vaig respondre, perque'm sentís sa mare: «En Peret ja les hi condona per la meva banda. Quan vostès acluquin los ulls, disposin que se li entreguin. ¿No veu que la sogra tindría rahó y's pensaría que so pobre de debò?»