Ultims quadros/Un monòlech
Díes passats se'm presentà un jovenet demanantme ab molta insistencia que li escrivís un monòlech per representarlo'l día del seu benefici en lo teatret d'una societat particular, que, pel títol y per altres antecedents que'm donà'l solicitant, vaig deduhir que's tractava d'una gent lirona ò de poca substancia, però ditxosa, que tot s'ho celebran y no més van disposats a fer boyra, vingui del indret que's vulgui y de totes passades, tant si's presenta a tom com si nó, perque'l títol y la índole de la reunió es de fer bulla costi'l que costi.
— Però,—li vaig dir al jove hu morístich,—¿ja sab vostè qu'un monòlech es tan costós d'escriure com de representar?
— Axò ray! ja me'n sortiré jo: tinch recursos, domino al públich! Vostè escríguimel. Encar no ixo a la escena, ja riu tothom.
— Però, veu? jo no més escrich coses tristes.
— Pot ser axò qu'està fent...
— Sí, senyor: contesto una carta d'un jugador d'esgrima que'm demana dos ò tres duros y jo li paro'l cop de sabre com puch, però m'hi enternexo massa, que tinch tristesa per díes, y li envío quatre pessetes perque la operació no siga tan dolorosa...
— No hi fa rès...
— Home, moltes gracies.
— Dispènsi: vull dir que si me la escriu del gènero trist, també m'hi lluhiré.
— Però si tothom riu encara no surt a les taules!...
— Sí, senyor. Per axò li demanava que'l fes de broma, ben xistoset; rès, quatre nyinyeríes que fessin riure... Ja li dich, al públich lo tinch aquí. — Va extendre la mà plana y la tancà tot seguit y'l públich quedà com reclòs, dominat, entre aquells dits vigorosos.
Jo no sabía de quin modo desferme d'aquell importú, perque veya clar com l'aygua que si li prometía el monòlech, després tampoch li faría. Y era més formal desenganyarlo.
— ¿Vol que li siga franch? No tinch temps per escriure y, ademés, per un monòlech no sabría trobar assunto. Es tan fàcil fer adormir al públich...
— Ja li donarà un servidor l'assunto.
— Fàssi'l favor, donchs; li torno desseguida.
—Cà! no, senyor! Vostè hi posarà els xistes; la idea, axò ray! No fa poch temps que'n tinch dos ò tres de pensats, sinó que, certes coses no sé com dirles: faría riure molt.
— Alto aquí! li he dit que no vull anar de plaga. A la meva edat ja no hi escauen certes francesilles: la joventut fa gracia, agrada, atrau; y les boniqueses, les agudeses li surten fresques, alegres y mouen l'alegría sense esfors ni dificultat. Ab axò, dónguim un assunto serio, malencòlich, qu'ab aquestes calors y del modo que marxan les Espanyes un no més imagina debilitats, lassituts, desmembraments y tristeses tebies.
— Sí, senyor. Jo'n tinch un de pensat que faría molt efecte: la gent hi riuría molt.
— Pènsin un altre en que no riguin tant.
— Podría explicarnhi un que'n tinch de barrinat, que'l títol també es molt bonich.
— Veyàm, díguil.
— Lo sombrero de glassa.
— ¿Que vol dir de dol ò es glassa de guarnir carrers?
— Nó, senyor, nó. Es trist; un jove que se li mor la promesa y ell té la constancia d'anar cada día a visitar lo ninxo y li diu coses enternidores.
— Ja sé: es aquell romanso: Leandro y el Sepulturero.
— ¡Cà, si jo me l'he empescat!
— Però ja l'havían guanyat per mà més de quaranta anys endarrera. — ¿Vol dir?
— Escólti ¿que's mata vostè després, al peu de la tomba?
— Nó, senyor; que'm caso ab una seva amiga que també venía a visitar la morta cada día.
— Digui qu'hi anavan a festejar al cementiri!
—Es lo contrast: de dues passions tristes ne naix una de risueña.
— Vostè es lo risueño. Escólti;'l monòlech ja m'agrada. Però, míri, mancaría una trassa per arrodonirlo. ¿Sab de ballar vostè?
— Prou; sí, senyor.
— ¿Lo bolero'l punteja y les castanyoles les sab tocar?
— Aquexos balls, no, senyor; no s'estilan...
— Donchs, míri;'l monòlech en que l'actor que'l desempenya no hi fa alguna habilitat, es monòlech a terra. Si vostè s'empenyés a ballar no més uns quants compassos de bolero ò fandango, (no hi fa rès), jo li compondría un final en aque totes les llàgrimes que's vessarían mentres vostè s'exclamés tristament devant del ninxo,'s tornarían rialles y picaments de mans. Vaja, un èxit que'l traurían a vostè de les taules.—
Lo xicot no acabava de decidirse, ni li penetrava'l meu entusiasme. Hi veya un núvol en aqueix final de ballaruga.
— Ademés, — m'observà,—l'hauría d'apendre'l bolero.
— Míri, — li vaig dir acompanyantlo cortesment fins a la porta. — Agàfi'l diari y veurà un anunci qu'al carrer de... no sé quin, hi hà un subgecte qu'ensenya'l bolero y saca de un compromiso y evita el ridículo ab una sola llissó. —
Y tant si'l jove va anarhi com si nó, el tal professor realment treu de compromís y evita'l ridícul fins sense cap llissó si tant s'extrema. Del fet d'aquexa veritat los en responch formalment.