Ultims quadros/Estils moderns
| ← Idili | Estils moderns Ultims quadros |
Discurs de gràcies (1880) → |
No hi hà que capficarse; per molt qu'inventin los homes en formes de govern per esser més lliure sy fugir de certes futeses, encara no s'ha vist que ningú s'haja atrevit a donar un mandato imperatiu a la Moda que li digués: «En virtut de tal y tal article de la constitució d'aquest any (de la picor), vostè queda obligada a fer tante sò quantes evolucions anyals y prou. Y si per càs delinqueix y'm surt ab algun nou capritxo, vostè's recordarà de mi; y alerta, que soch com los del batalló de la blusa que's menjavan les criatures.»
Ningú, en nostre temps, s'ha atrevit a legislar en la Moda; y ella vegentse tan lliure y tan soberana, n'ha fetes les que li han passat pel magí, y'n farà més cada día. ¡Com que no troba cap maco que li fassi cara! ¡Ni té lleys que li ensenyin sos drets y sos debers, ni cap jutge que li senyali'l costat per hont li pot vindre un trastasso que la baldi!
Tota aquesta introducció no serveix més que per quexarme (ab procura de certes persones) d'algunes innovacions qu'ha portat la moda, que'ls hi han escaygut tan malament com un barret gran que se'ls hi enfonzés cara avall.
Vull referirme a les reunions casolanes: abans teníam les sombres, y'l pare de familia sabía que podía portarhi tota la quitxalla y qu'allí'ls tenía tan reposats y quiets, — com que se li adormían desde'l primer acte, — tan satisfets ab lo qu'havían vist, que sense cansarlos la imaginació'ls predisposava suaument a la non-non, qu'allí's quedavan ab lo coll tort y'ls ulls ben tancadets a que se les hagués en Saldoni ab la Margarida, ò que'ls tres Estudiants fessin diablures per poguerse posar algun reparo al mal de cor que semblava que'ls hi engrexés no més que els òssos, qu'era lo que més se'ls hi desarrollava.
Encara sento dir al meu Padrí que cada vegada que'm portava a les escales de la Seu a veure les sombres, se me'n tornava a casa carregat al coll y més adormit que'l guix.
Ara podrían anar ab criatures a aquestos concerts familiars (y hereus de les sombres,) que més de quatre pichs les veurían rompre'l plor al bell comensament, espantats ab los crits del tenor, ò ab les cantades disputes d'aqueix ab lo barítono; que, sense altre remey qu'agafar la criatura y carregarla a coll, podrían anar escoltant fins a casa'l concert de ploralles que per la banda del clatell els anirían donant.
Abans eren senzills menestrals que donavan aquelles reunions ab lo sol obgecte de distreures sense cap idea vanitosa. Ara, qualsevol fabricantó de blens de llum de cuyna, ò qualsevol mercaderet qu'ha estat a París, com si diguessim a desbastarse y a pèndrehi cert ayre de suficiencia y exquisitat de gust, qu'al tornar, tot lo seu afany se'n va en tindre llàstima als seus patricis que no hi han estat, en murmurar dels governs perque no fan les coses com a Fransa y a dir mal dels municipals nostres per alabar als sergents de Ville francesos, y pintarnos aquella terra com si fos la primera vegada que se'n reben noticies, detallant minuciositats y futeses que tant se val que les conten com nó, perque ningú'n fa cas; y estan tan enamorats de lo qu'han vist, qu'encara no comensan a parlar ja's fan gracia, y per cada cosa que ocorre, per vana y baladí que sía, ja surten qu'a Fransa ho fan axís ò del altre terme, resultant qu'allí tot ho fan diferent, que fins un té mitja taleya de pensar qu'axís com nosaltres per dormir tanquem los ulls y per caminar avansem un peu y després l'altre, els francesos los deuen treure tots dos a l'hora, y que per rompre'l son no's posin antiparres negres per quedarse més aviat a les fosques. Oh, y lo més engrescador es que tenint tot lo día París a la boca, no sàpigan un borrall del idioma y no sigan capassos de dir en francès: «Deu te guart bestia», y dispènsinme la paritat.
Com deya abans, aquexos bons mercaderets, per acabarse de fer homes d'importancia y de bon gust y per sortirse de la borra y del cotó, ò de les lligues-cames y escuradents, etz., del tant per cent, dels descuentos, dels giros, saldos, plassos y contados y demés efectes y termenets del llenguatge del tràfech, encisats ab les armoníes metàliques del ganancial, pensan entrar com tota persona fina en lo comers de bon gust y organisan reunions per donarhi concerts de cant, piano y ball.
Don Antonet Vidriera y donya Esperanseta Llistons de Vidriera (aquí'ls presento ab la més coral franquesa), reben — es lo terme consagrat — als seus amichs d'avuy en vuyt en los seus salons de la plassa del Fossar de les Moreres. Aquesta es la consigna que va passant de boca en boca, com badall encomanadís, entre les visites y demés conexensa dels cònjugues mencionats; solzament que jo hi afegexo la adressa, per si algú hi vol concórrer que no s'estiga per no haverho sapigut.
Ja desde díes se sab qu'hi aniràn les Torruelles, les Sales, la Conxita Badall y aquelles cubanes, ¿saben? l'Amparo, Rosarito y Consolación; les filles d'aquell comerciant tan rich qu'abans enviava negres a la Habana, y ara, per sentiment de color, els envía vi negre y botines de xarol. Ademés, les dues filles de aquell vista qu'a vegades diuen, que fa com aquell que no hi veu, y donya Laya Bambalines, aquella senyora que té tres sota-barbes, que la seva cara s'assembla tant al seu nom. Y en quant a senyors, hi haurà lo bo y millor de les arts (de pescar a l'encesa): lo gerent de la «Escorcolladora», lo director del «Crèdit Fraternal», lo secretari de la societat anònima «La Guardiola» y aquell senyor que porta lentes y hi veu més que l'ullera de Montjuich, qu'es lo representant de «La Yesca Vegetal», societat contra'ls llamps y cremadures; l'Alfredo, aquell jove que fa jòchs de mans qu'agradan tant a les senyoretes; l'Enrich Batlle, aquell que canta (els goigs de Sant Prim); després aquell altre ros, no sé còm se diu, que toca tan be que va haver de tocar lo dos de casa les Pasquals perque no hi anava ab bons fins. L'hereu de casa Avellana, qu'es de club y tot lo día munta; en Paco Xarrapeta que sab fer riure tant, qu'imita molt be'ls coets y la serra y'l carril; y aquells escardalenchs, qu'hi deu haver algú que mengi per son compte, tan magres estan; aquells tan fantàstichs que semblan dos ninots de posar levites en los bazars, que sempre van plegats, que s'avenen tant que quan l'un està trist l'altre ja plora... y ademés altres persones que vostès no les conexen, ni jo, y fins me penso que ningú tampoch, salvo don Antonet y la seva muller.
La porta es oberta: en lo recibidor don Antonet espera, ab trajo de societat; lo bigoti d'un negre mate com fum d'estampa, ab certes incorreccions ran de la pell que s'hi veu lo pèl blanch delator sens gran inspecció que les trasses de la química no hi han arribat. En cambi, ostenta ab certa ufanía'l seu crani erm, blanch y llustrós com una bola de billar, causant verdaderes esgarrifanses de fret veure aquella soletat immensa que'l perruquer no hi fa rès y'ls cabells menos.
La senyora Esperanseta també va molt mudada ab un vestit de cos escotat y mànega curta, mostrant en sos brassos primets com saltadors de gavia unes manilles d'or y diamants que valderes li pujan y baxan com unes anelles de bossa. L'escot del vestit, fet ab molta prudencia, descubreix la clavícula tan nèta y descarnada que més hi tindría qu'apendre l'anatomía que l'amor; y encara que la modista no hagués estat tan escrupulosa, no haguera may ofès lo pudor, ni per molta imaginació que'ls convidats tinguessin, no crech que's poguessin fingir allí cap recato amagat entre les puntes de la blonda. Lo vestit fet a l'última exageració de la moda, de diàfono lleugeríssim punt blanch, ab tres ondes arrufades com pabellons de cortinatge y contraondes de delicadíssimes garlandes de flors, la fan semblar una revellida voladora ninfa jubilada, ò la fantasiosa creació d'un artista de retaules.
A mesura que van entrant los convidats los reb lo senyor Antonet ab una coral apretada de mà, mentres les senyores corren a besar la seva esposa qu'a rahó de petonet per galta, sembla qu'hagi de ferne gran fortuna, mes realment se queda tan pobre com abans, perque tants ne reb quants ne torna, salvo lo ganancial que puga resultar per la calitat; si be hi hà mimves, per que de quan en quan s'hi acosta alguna vella que lo que fa es toparli les galtes ab lo nas y la barba, que la boca no hi arriba, quedantse lo petó esgarriat per l'espay. Després de moltes rialletes y satisfaccions, les acompanyan al saló, y allí, entre les que ja hi hà y les qu'arriban, se cambían nous cumpliments, y'ls senyors de la casa s'entornan atrafegats al recibidor a rebre nous convidats, no abastantse apenes per pendre y tornar obsequis, per que la concurrencia va aumentant y no poden aconseguir la feyna dels saludos, que petons ja no se'n fan ab aquell tràfech de preguntes y respostes que porta tanta afluencia de senyoríu que creix fins al punt de que'l galan matrimoni per atendre a tothom fa cada disbarat que parla, desayrant a un per atendre a un altre, dihent naps per xirivies, y contestant ab un «me n'alegro» a les escuses que li dona donya Fulana per que no més hi ha pogut acompanyar una filla per que l'altra està indisposada, ò preguntant ab gran interés a unes si vindràn les amiguetes, no recordant en aquell moment qu'estan tronades, y qu'es la ofensa més gran que'ls hi podía fer preguntàrleshi per unes rivals que'ls hi prengueren l'un darrera l'altre'ls festejadors per fersen promesos de debò.
Y tot fent protestes de molta franquesta, y de tindre abolits los compliments, fan, axís, a la bona de Deu y ab la frescura més galdosa, cada grossería que cau la multa. Y si realment no fos per ignocencia ò per pura ignorancia, perqu'ells fent lo rich y'l senyor se troban com en país extranger, n'hi hauría per tirar lo barret al foch.
Repetiría lo que plomes més autorisades han satirisat si'ls hi contés los disbarats ab que al rebre les cubanes y altres families que no parlan com nosaltres les cumplimentan. Allò no son ensopegades; allò es anarsen per los descosits y caure de quatre grapes — perdónim la frase — y fer l'estúpit y cosa pitjor, parlant un castellà que'm recorda'l romanso de «L'Oficial y la Pastora», ò'l que's sent a la Boquería quan les venedores cridan més per ferse entendre dels assistents.
Lo saló està plè de convidats; les converses, un tant cumplimenteres al principi, s'animan gradualment quan la crític as'ha encarnissat en los trajos d'aquesta y d'aquella, y satisfeta ja la maledicencia, filla de la enveja, que troba exagerat ò fantàstich lo qu'es elegant y de bon gust, per la sola circunstancia, ben trista en qui critica, d'haver nascut ab qualitats contraries per ostentar elegancia y sapiguer compèndrela.
Mentres la senyora va d'un costat al altre repartint somrises y fentse amable ab tothom, lo senyor Antonet s'està en animada conversa ab lo ex-negrero, que, no obstant esser català y de la costa, afecta no sapiguerlo, y entre'ls dos sembla qu'hi hagi un contrapunt a qui dirà més disbarats, qu'encara al un no li cau dels llavis lo seu, ja l'empayta l'altre ab tal castellanada que se'n passa la claror.
— Amiguito,—li diu l'americano; — aquí tiene ustet la casa como un ascua de oro! ¡Qué paquete!
— Hombre, nó; esto no es nada.
— Ya le costará buenos pesos, ya lo creo! un dineral...
— Míre ustet: — li contesta posantse'ls brassos al darrera, alsantse bo y jugant ab les mans los faldons de la casaca y axancarrantse sòlidament, girant de tant en tant lo ventre avant y enrera; — sin embargo me cuesta un dineral atroz. Aquí hay un censo: porque, repáre ustet, todo es de lo mejor que se ha encontrado; todo es de resistencia, obra de frailes; porque a mi me cuesta hacer las cosas, pero una vez estoy, me cierro de ojos y gasto sin estalbio. Afigúrese V.: los tocadores ya me cuestan, poco más ó menos, duro aquí duro allí... y las lunas son todas de una pieza y son de... á la... la factura lo lleva, y no caygo ahora; como se llama... Sí, sí, á lo REnesance, que aquí en la Plaza los hubiera mercado lo menos un veinticinco por ciento más caros, y llevándolos de París nada más me costaron dos mil francos. Esas arrinconeras de allá del modo que las ve ustet con aquel guerrero que tiene las luces y lo de encima que no es pintado sino piedra mármol verdadera, ¿ve usted? ya puede ir á tocarlo, ya; pues y el calienta... no el...la chimenea que es de bronce, ahora no se puede ver bien, que nos quemaríamos; pues, señor, tíre ustet cuentas y verá como me viene, no digamos gratis, pero cuasi nada.
— Hombre, no concluyo de comprender á ustet bien. Ustet dice?...
— Càlle ustet, hombre, qué disparate; en Barcelona hubiera salido al doble de lo que sale.
— ¡Pero, canario! ¡Si ustet no me ha dicho por cuanto lo ha mercado!...
— Ay, sí; tiene ustet razón, disimúle que estaba con la cabeza en otra parte. — Y acostàntseli a cau d'orella, ab molt misteri li diu alguna cosa, y de sobte's retira esclatant una gran rialla, aguardant, ab ulls esverats com volguentlo ajudar a admirarse, aguardant, dich, quína resposta li podría dar l'americano.
— ¡Cáspita, hombre! me deja ustet así!... — Y apretava fort los llavis, significant qu'allí no hi havía pas per cap paraula, ensorrant lo coll en les espatlles, obertes les mans com un, dich, com dos vanos, volent dir: — Si ni sé què respòndret!... —
Lo senyor Antonet lo rellevà de aquella posició estrambòtica, per que ja comprenía que n'hi havía per quedarse parat de debò, y tot donantli copets a l'espatlla li diu:—Lo vé ustet, hombre, lo vé ustet.
— Lo dicho, yo pongo doble contra sencillo que si otro me lo dijera... —
Però, bah! dexèmho córrer y parlèm en català, que ni jo m'entendría, ni vostès entendrían lo que vull dir y al últim no sabrían qui es que fa'l ximple aquí, si son ells dos ò si so jo.
Lo concert ja ha comensat, que mentres ens havem distret ab aquella conversa, una senyoreta ha estat tocant al piano un capritxo d'un mestre extranger de nom entravessat qu'escuso escriure per que la llengua s'ha d'escarrassar massa per pronunciarlo, y fèm atenció, qu'ara van a cantar una senyoreta ab un jove que porta lentes. Uns acorts, y un cop de cap del mestre es la senyal; per primer entuvi ell ja's queda endarrera. La senyoreta se'l mira tot cantant, li dona ànim y li fa arreplegar al vol l'acabament de la frase qu'ella li dirigeix, del modo que la canalla arreplegan ab la boca un grà de rahim, y un poch refet comensa a cantar y a enfilarse com una carbassera, y crida y s'hi encen, y més boca tingués que més n'obriría, y ab los gestos que fa'l nas no pot aguantar los lentes que li cauen y se li esquerdan, y valga'l cordonet ò sinó ja'n podría passar aygua. Ella també s'hi afanya, y com lo duo es de celos, ho fan molt be per que no's miran may la cara, y estich cert que quan acabaràn, tan penetrats estaràn del seu paper que's quedaràn mirantse sorpresos d'haver acabat junts. Un picament de mans corona dignament tanta bravesa, y cada qual se'n va a seure, ella estossegant ab lo mocador a la boca, y ell tot preocupat fregant los lentes, per veure si esborra l'esquerda.
Després ve a posarse al costat del piano un jove de cara afeminada ab bigotet primerench; se passa'ls dits com un escarpidor per estarrufarse la desordenada cabellera y ab veu llastimosa y ploranera canta «L'addio» qu'es una cansó per enternir a les llambordes. Al vèurel tan penetrat de tristesa, ab son defalliment, girats los ulls en blanch com si tingués basca y ab aquella pena, en fi, qu'arrossega que sembla que l'haja de tirar a la sepultura, ja ningú's pot aguantar y rompen ab un aplauso, jo no sé si moguts per tanta llàstima, ò per donarli ànim per que vagi a trobar lo metge, ò si realment per lo gran mèrit ab qu'ha sapigut imigar l'amorós desespero del atormentat donzell que's despedeix per sempre de sa aymada; que'ls qu'han estimat ja saben quines penes son aquexes!...
Com per esbargir tanta tristesa, y cedint al cap de molts prechs, s'assenta al piano una senyoreta pera acompanyarse cantant ab un salero que val més que no'n parlem, l'habanera el «Zalamelé» tan melindroseta y tan llànguida que convida a tothom, sinó que la cortesía ho priva, a estirarse y badallar com aquell qu'està cansat de no fer rès.
Ve luego un pianista molt decidit qu'empayta les tecles ab verdader frenesí, y ab dues manotades per amunt y per avall ja les ha fet doldre ab lo seu crit; després qu'ha dexondat a la concurrencia ab aquell parte telegràfich d'armoníes, comensa ab igual furia una fantasía tan precipitada que qualsevol diría qu'a aquell jove li escapa'l tren, ò be que s'entreté a perseguir la rata pinyada qu'alguna criatura li reflexés sobre'l piano.
Axís qu'ha acabat, y qu'apesar de anarhi tan depressa ha tardat molt, entra'l barítono qu'es un minyonàs alt y corpulent, ab bigoti y perilla negres, ulls de conquistador temptadors y fascinerosos, ab unes manarres com si abans de ser artista hagués estat forner ò bastaix ò qualsevol ofici de molt esfors corporal. Se mira la concurrencia femenina ab aquells ulls traydors, volent dir: «a veure quantes ne ferexo» y posantlos desseguida sobre la solfa, desemboca d'aquella gola un tremendo veni, veni la mía'... y'l demés de l'aria ve a demostrar que la promesa li fuig ab un altre més maco, lamentantsen ab ternura al principi, mes després, com si's donés a les furies, clama venjansa, tot ho vol tirar a sanch y a foch, y promet esguerros y desgracies y altres mals de cirurgía...
En axò y acabantse'l programa y les emocions, tothom se recorda qu'ab l'interés de les canturies s'han estat aguantant la set, y tot l'afany se'n va en endevinar per quina porta s'entra al refresch, ò per ahont podràn vindre'ls criats ab les safates plenes de copes ab axarops... mes lo temps passa, lo pianista ja toca un walz, algunes parelles ja voltan, y ningú ha vist encara'l refresch, ni sentirsen parlar solzament; fins que algú que ja no podía aguantar més se resol a demanar beure y me'l portan al menjador a refrescar ab aygua y mitja presa de xacolata, ab la galana oferta de que si'n vol més que torni.
Les recepcions dels senyors de Vidriera moriren per axò; avisada ja la concurrencia ab lo xasco que s'emportà en la que jo he tingut lo pler d'acompanyarlos, en les successives sembla que's sentiren algunes indirectes que tothom les cullí menos los duenyos de la casa que feren com aquell. Un vespre uns joves molt tabalots y burletes portaren provisió de gasseoses y fent com aquell que se'n anavan a fumar, distragueren l'atenció dels convidats qu'escoltavan una marinesca cantada ab molt garbo per un jove del Plà de Cabra, ab una especie de foch granejat produhit per los taps al saltar de les ampolles, que feren riure a tothom menys als amos y al que cantava. En altra ocasió, al bell punt qu'acabavan de cantar un duo, — ¡però axò fou adins mateix del saló! — se sentí estallar lo tap d'una gasseosa, tocar al cap de qualsevol sens sapiguerse rès més en tot lo vespre ni de l'ampolla, ni de l'aygua, ni rès enterament... Lo senyor Antonet no s'ho podía acabar d'empassar.—Oh! — deya al americano:—lo que es el tapón estos dos lo han visto; — y's posava dos dits sobre'l nas com si se'ls anés a enfonzar als ulls, ab tanta afició ho senyalava.
Romput ja'l glas, aquells plagues ja no tingueren aturador; les parets de l'escala, abans tan curioses, foren omplertes de ninots, representant les colles d'escombradors ab sanalles plenes de porrons; dos bastaxos portant en la barra una bota, marcada en lo fons ab les inicials A. V. y, perque s'acabés d'entendre, sobre les inicials lo retrato del senyor Antonet. Lo mateix senyor Antonet ab trajo de valencià com los que vènen orxata, omplint un got ab lo llosot, una porció de mans que volían arribarhi y a sota un lletrero que deya: «Qué fresquita! quína torre! otro vasito, otro!»
Un altre día's trobà, no se sab qui li va dur, un quadro penjat a la paret del recibidor que representava al senyor Vidriera abocant una regadora y varios dels convidats més ridículs, apilotantse ab la boca oberta bevent a galet los rajolins que sortían de la ruxadora. Finalment, fou la burla magna, la que donà la clatellada mortal a aquelles artístiques suarés, lo fer posar una tauleta de refrescos al mateix portal de la casa un vespre de funció y esperar que l'atenció estés ab lo refilet sostingut de la cantadora per desferse ab crits de «Quí refresca? quien quiere otro?» fent dringar gots, petar gasseoses, ab xistes y rialles tants qu'hi tingué qu'intervindre l'arcalde, no poguent fer justicia ab ningú perque quan hi arribà trobà la taula per terra, les ampolles vessades, trencats los gots y un mullader que no hi havía ahont posar los peus.
Axís acabaren aquelles reunions, que si haguessin durat, ¡tantes felicitats que per medi de casaments s'hi preparavan! mes l'humor, la mala criansa de quatre plagues ho desgabellà tot, com deya'l Senyor Antonet.
Si alguna volta algú li parla de reanudar ses diversions, una somrisa amarga mou los seus llavis y diu ab ira reconcentrada:—¿Que vol que tornin aquells estrofes, a insultarme a casa?
— Home, si tots son fòra: els uns son a Roma, altres s'estan a París...
— Mentida!—diu desseguida sens dexar acabar; — aquella gent no poden anar enlloch, per que de tot arreu els treuràn.
— Sí, home, sí; fan carrera per allí dalt.
— Carrera, aquells palatreques, pinta-escaroles... nó, no ho vull creure!