Ultims quadros/Ja'ls tinch
Fa uns quants anys lo Passeig de Gracia no era, com ara, un carrer gran ab cases luxoses ni palaus ni teatres, sinó un passeig senzillot ab molts arbres y estès horisó a dreta y esquerra, hont entre'ls camps de blat s'hi veyan escampades per tot arreu cases de pagès ab lo paller al costat, caminals vorejats d'atzabares y moreres y, de tant en tant, alguna sinia ab l'ase rodant pacientment bo y tapat d'ulls com si jugués a puput, fentse'l compte (tal vegada) que s'allunyava y feya llarch camí no sortint del mateix rotllo, delitant ses orelles llargues lo soroll de l'aygua qu'en rajolins s'anava cambiant de catúfols per caure després en gros doll dins lo safreig. Adornavan lo Passeig una renglera de pedrissos tenint per espatller boscos de rosers interromputs en distancies per una caseta groga mitx amagada entre'l fullàm de frondosos arbres, y en lloch de xarolades carretel-les ab aquests cotxeros tan enguantats y serios, s'hi veyan trincadores tartanetes vermelles de volta de canó, lo tartaner ab la barretineta virolada cayguda a un costat, mostrant dessota'l mocador de pita un llas molt curro sobre l'orella; ficantse per xuclar, y trayent per escupir, cinquanta voltes en un no rès, lo neulit puro de quarto que no crema ni tira; saltant y pujant seguidament de son seti, petit com un coxinet de posar agulles, colocat al costat de les matexes anques del cavall, buscant assientos, tot corrent y atiant la bestia ab saleroses exclamacions y voleyant sempre la xurriaca fentla petar en l'ayre.
En aquell temps en que'l Passeig mostrava la fesomía qu'he tractat d'apuntar, la gent tenía molta afició a pendre'l sol; ara, tothom s'estima més pendre cafè; lo qual potser se dega a un càlcul de comoditat que equivalgue a un cambi de procediment: lo sol cal pèndrel per la banda de fòra, un te que fer llarga caminada per rèbrel ab tota abundancia. Lo cafè's pren per la part de dins; naix en un terreno que'l sol se pot dir que n'es l'amo; vos lo donan bo y torrat, y tan calent que'l que no bufa s'amola; es negre com fill d'ell; no's te que caminar per assaborirlo, y ¿quí es qu'ab els adelantos moderns se'n va a fer marrada, quan al peu de casa vos lo donan en rica tassa, y quí'l priva de que, fent un esfors d'imaginació, no's vulla afigurar que xarrupa y s'empassa extracte de sol, ben assentat y en bonich saló? Jo'm penso qu'aqueix raciocini pot esser lo qui retrau a la gent de fer com abans; si m'equivoco perdónin , y fàssintse compte que no ho deya per cap mal.
Tornant al cuento, jo també era d'aquells que freqüentava'l Passeig de Gracia sentantme sempre en lo mateix pedrís, perque, la veritat, so d'un genial que no m'agradan les variacions ni conèxer cares noves, que fins l'assiento m'agrada que siga conegut si pot esser. Allí apropet meu hi venían cada día'ls matexos indivíduus; y com les meves aficions sempre'm portan ò entremitx de les criatures perque son tan maques y per que encara no'ls hi faig una caricia's quedan tan contentes mirantme embadalides ab aquella mirada tan clara y serena que no té dissimulo ni maldat, ò entre'ls vellets que'ls venero y estimo perque'm fan pensar quant hauràn patit per desenganys del món! Quantes ilusions hauràn vist perdre! Quants goigs dels que ni'l recort no'ls afalaga y entreté! Y quants dolors, quants sofriments corporals els hauràn martiritzat y abatut!... Per axò vaig fer conexensa ab un matrimoni que cada dematí trobava al mateix pedrís hont jo tenía costum d'assentarme.
Ell era un vellet extremadament curiós; cada día, axís qu'arribava's treya'l mocador de dins lo barret y espolsava'l pedrís; se tirava les calses amunt descobrint unes mitges molt blanques y s'assentava tot cuydadós procurant axecarse'ls faldons per no sèureshi demunt y, en tal disposició assentat, se treya una capseta de plata ab tabach, lo paper collocat en àngul sobre'l llavi, y ab les mans esteses comensava a moldre la picadura abans de caragolar lo cigarro; un cop lo tenía fet, s'espolsava les mans y ab tal satisfacció allargava la cama per buscar los mistos d'esca, y per fí, lograva encendre'l cigarro tan pacientment fet, y's quedava un si es no es embadalit tot contemplant les bocades de fum que anava llensant. La seva senyora'l distreya de ses cavilacions, per que de prompte observava jo qu'ell a cau d'orella y ab veu que's sentía de l'altra banda de Passeig li contestava ab monossílabs, apartant lo cap per xuclar lo cigarro mentres s'explicava ella ab molta reserva, y ab aquella veu forta, y tot llensant vaporades de tabach, continuava movent lo cap dientli: «sí, prou; just».
Axís es que'l defecte de la seva senyora que l'impossibilitava de tindre cap conversa tirada, donà ocasió a fer la nostra amistat. Els primers díes parlavam de coses indiferentes, fins que, coneguts quelcom los nostres caràcters y mogut per l'atenció y interés que'm prenía per lo que deya, acabà per comunicarme'l seu modo de sentir; y jo, recordantho, ara que ja han passat alguns anys, penso que val la pena d'apuntar vagament alguna de les idees d'aquell vell tan senzill y carinyós.
— Ja ho veus,—me deya un día,—tothom al vèurem que no treballo y qu'ab la meva renda tinch un cert benestar, me diuen sempre tant si ve a camí com si no hi ve: «vostè ray que ja'ls té; a vostè li ponen totes!» Me fa riure la gent; ja'ls tinch, ja'ls tinch... què vol dir ja'ls tinch? Que no'ls he guanyat be y honradament? Que per ventura'ls he manllevat? O es que la gent te molt aviat etzibada la martellada? Tothom se creu que per que ja'ls tinch ja ho de tindre tot; ¡que n'hi hà de llana! Fa 50 anys que treballo, noy; vés, ja ho pots dir per tot arreu: jo y aquesta. No es veritat, Tuyetes?—deya acostantse a l'orella de sa muller.—A casa no s'ha fet malbé ni per vàlua d'una malla; y si la suhor que m'ha caygut cara avall bo y treballant se'm pagués al preu que val, jo sí que'ls tindría; però no'm quexo, ni'n vull més. Salut demano, axò sí que'ns manca. Té, per la gent ja'ls tinch; ¿y aquesta pobra qu'ara sembla una beneyta, sorda com una tapia en termes que may li puch dir: «Tuyetes, avuy farèm axò ò allò», perque haig de cridar tant que sembla que m'hi baralli y la gent se gira a mirarnos? Ara vés, pregúntalshi als que ho diuen si'ls tinch, què'n faig ni què se me'n dona. ¡Si'm fan sortir de tino quan ab una rialla que no'ls surt de més enllà de les dents me diuen: «Vosté sí que'ls té; qui pogués plorar ab els seus ulls...!» Volèusen anar al botavant, si us plau, més que tanoques, ignorants? Quan haurèu passat les angunies meves, quan sabrèu de quina manera jo y la dòna ens hem afanyat treballant y passant penes tots solets, aconsolantnos, y ningú venía a donarnos ni una set d'aygua, ni cap alivio...! llavors sí que us n'hagueram sentit grat de que'ns vinguesseu ab falagueríes; mes ara lo que teniu es enveja. Valdría més que treballesseu, bagarros, que no vindre a fer mofa d'uns vellets perque tenen quatre quartos.
— Prènguisho a la fresca, home, y déxils cantar; — li deya jo.
— No puch sentirho, noy; crèume, no ho puch sentir. Que's pensan que so felís y que no anyoro rès? Me deuen pendre per ximple, si s'ho pensan. Jo ja estich bò, gracies a Deu; però ¿y la Tuyetes? Còm li divulgas rès? Còm li parlas del noy, còm li esplicas qu'hem tingut carta, que ja té una nena y que'm diu: «Pare, díguili a la mare que la noya's diu Tuyetes, y que té la matexa positura de boca y'ls ulls negres com l'avia; que tothom la troba tan maca;» vaja, còm li dich tot axò? que farè riure als vehins que's pensaràn que fem les sombres y diràn ab falsa compassió: «quan ens fem vells ens tornem com unes criatures.» Ximples, estrofes! què saben ells lo qu'es esser vell pera donarne tantes entresenyes...!
— No s'ho prengui ab calor, déxi dir y fàssi la seva.
— Es que tota la vida que brego ab les matexes rucades. Quan lo noy se'n volgué anar a l'Habana tothom hi hagué de trobar lo seu sis ò as. «¿Encara no'n tenen prou, que'l dexan anar tan lluny? ¿Que s'han begut l'enteniment? Què faràn vostès dos solets sense'l noy? Home, vostè ja'ls té, y per quí ha treballat? No se'ls endurà pas al cementiri... Senyor Manel, vostè ja està ben calentó; vúlla que l'apexin, y ab lo que li podrà dexar a l'hora de la mort, no tindrà de treballar gens lo seu noy. Crèguim, no'l dexi marxar.» Seguían les dones y s'apoderavan de la Tuyetes: «Vàlgam María Santíssima dels set dolors! Y donchs, ¿es veritat, senyora Tuyetes, que lo hereu los dexa? Quín modo d'estimar als pares!... crièu fils!... y què faràn vostès tan solets, que la tristesa'ls matarà! Senyora Tuyetes, míri, m'ho han dit, y no ho he volgut creure... He pensat, veyàm: ho aniré a preguntar a n'ella matexa. ¿Qu'es veritat que'l Manelet se'n va a l'Habana?... Senyor, Senyor! què'm diu ara! Si jo no ho volía creure. Ja'ls planyo; míri vostè quin trastorn! Y si's mor y vostès no'l veuen més! Y si vostès faltan, ¿còm queda aquesta casa ab tan de be de Deu de roba blanca, y tants interessos que si molt convé aniràn a caure a mans agenes!... Míri, m'he trastornat; déxim axugar ab lo devantal per que no sé ahont he dexat lo mocador. Si he vingut corrent! Ay, pobra senyora Tuyes!... Què hi farèm... Vaja, no's trastorni; estíga boneta... Ay, Senyor!...»
Y tothom estava trastornat fòra nosaltres. Y ¿qui'ls hi preguntava quants anys tenían, ni ab quín dret venían a darme consols que no'ls demanava, ni per quíns cinch sous havían de pendre tota la pena que jo pogués tindre per posarse a somiquejar per compte meu, quan jo me'n reya interiorment y'ls haguera engegat a fregar tots plegats, homes y dones, empenyats en ferme desgraciat tant si volía com no volía, y qu'anés rebent sos consols amorosos com una argelaga per que'm fessin tan profit com si prengués metzines? ¡Ansia avall tots, trapelles envejosos, que de poch m'enganyau a mi! Vèyas, lo noy (que per cert no està be que l'alabi): lo noy no estimarnos y dexarnos sols per anar a fer quartos! Lo noy ha fet sempre lo qu'ha volgut, y sempre ho ha fet be. Quan volgué estudiar facultat, li vagi dir: «Què vols esser?» «Metge». «Apa, donchs, vínga matrícula; té més diners per llibres. Què't falta ara?» «Rès, pare.» «Corrent.» Y va exir metge, vaya si'n va exir! Y encara ho es, y nó dels dolents.
Lo resolut qu'es, si'l conexías! Va una senyora, posèm per càs, y li diu tota salamera y ab una veueta que sembla que li surti d'un fluviol: «Doctor, lo nen ja'm sembla que me'l porta be; però ¿si probavam de donarli una preseta de caldo sense llunes?...» «No senyora.» «O ab una fulleta de sopa... Què li sembla?... Y sinó uns quants filets del blanch de la gallina, sab?...» «Sí senyora, sí; ja ho sé. Ja li pot donar la preseta de caldo y la sopera y la tapadoreta y tot; y de la gallina'ls filets y'l pedrer, y no s'aturi ni ab la cresta ni les barballeres, que tot s'ho empassarà. Senyora, senyora,—li diu tot enfurismat,—que's pensa que'l metge ha de cedir als seus capritxos y que se li pot dir com a la modista: arrónsi axò, allàrgui allò altre? Senyora, aquí jo mano y vostè disposa. Vull dir, manava. Escúsim, y servèxis buscar un altre metge. Pàssinho be.» Eh, noy? Axò es més serrat qu'una descarga. Quan convé, ja té fibló; però'l seu corrent es ser carinyós y molt atractívol. Però no li vinguin ab papereríes quan se tracta de la salut. Ni un coronel de tropa té més fuero. Un día va dirme: «Pare.» «Què mana?» «Vull marxar a l'Habana.» «Y axò?» «So jove, vull estudiar; aquí potser m'hi engorroniría refiantme de la seva fortuna; y ja que per aqueix cantó no puch envejar rès, déxim tindre un'altra enveja que m'agrada més que la dels diners. «Adeu, noy; vés, tórna aviat; escríu sovint. Tu ho vols? tu sabs més que jo. Vés, fill, que Deu te benehesca.» Y allí s'està fa dos anys, curant blanchs y negres y mulatos y tota rassia de canians: es dir, no sé si'ls cura a tots: algun li deu fallar, qu'ell no es cap Deu. Perque quan no ha curat a sa mare de la sordera, ja hi poden anar els criollos ab dobles de quatre a dirli que no hi senten. «Puput! — deu dírloshi, — la mare tampoch. Fèu com ella que no s'hi fa rès.» Vès si la va haver receptada aviat, y era sa mare...
Y com va aprofitar los estudis y era estimat dels catedràtichs y condexebles, tots aquests caps-cigranys li tenen enveja y'ls hi dol que no haja sortit un hereu que'm malgastés les suhades, y per axò tothom té dret a donarme consells que jo no cerco y suposarme felicitats que no goso, perque ja'ls tinch. Y'm planyen per lo que'm gaudeix y s'alegran de lo que m'acongoxa, y vès quina lley de compassió: perque ja'ls tinch, dech esser insensible a totes les xacres de l'edat, y a totes les miseries dels desenganys: y a mi'l vent no'm pot costipar, ni les humitats ferme rès, com si fos de suro; ni'm puch quexar si sufrexo, ni calmarme si'm despaciento, perque ja'ls tinch; havía de fer d'en Manelet un ase de tots quatre quartos, un liró que no més hagués sapigut donar greix a la gent cada cop qu'hagués fet alguna etzegallada, y llavors jo sí que haguera obrat al gust de tothom, y quan una pena m'haguera abatut haurían vingut ab la matexa falsetat a dirme: «¿Què hi farà? tothom té de dur la seva creu en aqueix món; ja se sab: tot son penes, què vol ferhi?»
Míra, noy,—continuava dihentme lo vellet:—tu encara ets molt jove, y pel discurs natural del temps, viuràs més que jo, y veuràs lo que jo no podré veure, com jo he vist lo que tu no has lograt; pènsahi ab lo vellet del Passeig de Gracia. No't refíes de ningú; estíma a tothom, per axò; mes a la gent no te l'escoltes gayre quan te vulla dirigir pel camí de la fortuna y de la felicitat. Un bon cor es lo més gran que's pot trobar; y riquesa, un treball honrat es el que més segur t'hi durà... Quan jo era