Ultims quadros/Los Reys
| ← Pantiquillo | Los Reys Ultims quadros |
Ja'ls tinch → |
Era un atabalament seguit; encara'l noy no arribava d'estudi, prenía'l corn, y, escales avall altre cop, comensava a sonar pel carrer y la plasseta, ajuntat ab altres criatures cridant als reys fins a l'hora de dinar.
Tornava ab les galtes roges de tant inflarles, y preguntava:
— ¿Pare, els reys, que son molt lluny? ¿Que'ns senten a nosaltres quan los cridem ab los corns?
— Prou vos senten.
— ¿Ahont deuen ser?
— ¿Que ho sé jo? Fent camí per la carretera...
— ¿Molt lluny? ¿Que son molt lluny?... — ¿Què tenim de fer? ¿y aquesta escudella, que no s'acaba?
—Me n'han posada massa. Té, hi hà bossins de col y tot es such. Sembla aygua de malves, ab aquexos trossos de colota. No m'agrada.
— Pà de forment, no t'hauría de agradar.
— ¡La gana de Collsuspina!—cridava la tía desde la cuyna.
Després d'una estona de silenci, en que'l noy s'entretenía en separar los trossets de col y xuclar lo such de la cullera ab los llavis apretats perque no li passés gens de verdura, tornava a rependre les preguntes:
— ¿Aquest any també vindràn? ¿oy, pare, que vindràn?
— Ménja y càlla. No ho sé.
— Vostè m'ha dit que venían. ¡Ay coix!
— Vès si't faré plorar de debò!
— ¡Que sí senyor! Vostè m'ho va dir. Donchs un altre día que hi haja col no'n menjaré d'escudella.
— Vès, noy, que no't venti un cinquillo a les galtes.
—¡Ay!¡si ja me l'he menjada tota!—
Un'altra pausa, y la criatura preguntava:
—¿Sí que vindràn?
—Com sempre.
—¿Ahont diu que son?
—A les costes de Garraf. —
Lo noyet se quedava pensatiu, imaginant potser ahont eran aquexes costes. De sobte s'axeca, agafa'l corn, y posàntsel vora'ls llavis, diu:
— ¿Los crido? ¿que'm sentiràn de aquí dalt?
—No fassis soroll, que despertaràs a ta mare. Sèu y dína.
—¿Què'm portaràn? ¿Forsa joguines per mi, els reys?
—Míra qu'aquesta criatura es una arrecada que's penja a la orella y no acaba may la indagatoria.
— Diuen los noys d'estudi qu'a mi no me'n portaràn, perque som pobres y perque la mare està malalta.
—¡Déxals dir: qu'ells potser son richs de per riure!
—¡D'ahont surten aquexos escanyolits de naxensa! ¡que potser per ferlos viure van tenírloshi de llogar les mugroneres! — cridà la tía desde dins.
— També'n portaràn per tu; no'n fassis cas dels noys d'estudi.
— ¿Encara que siguem pobres? ¿Qu'es pecat ser pobre?
— Pecat mortal;—barboteja la tía.
— ¿Que no vols callar? Aquesta criatura encara me les acabarà totes; — reprengué'l pare, fent l'enfadat, per sustreures a la emoció que li causavan les preguntes del infant.
— ¿Y la mare, que ja estarà bona pel día dels Reys?—
S'hi tornava a ficar la tía, la plorona, la que sempre cridava'l mal temps.
— Ella ho estigui per la Candelera.
— ¿Tía, que portaràn remey per la mare'ls reys, si'ls ho demano?
— Vés, no m'amohinis. No se'n cuydan dels infelissos que no podem menjar.
— Càlla, trompeta del mal temps! — cridava l'home.
— Si tu haguesses d'anar tan escarrassada com jo vaig, no estarías per cansons y viciadures;—replicava la tía.
— ¿No veus que l'ignocent no té altra fal-lera? ¿Què costa donarli aqueix logro que'l fa felís y alegre?
— A mi no'm varen dur may rès los reys quan era criatura, ni ganes. Los desgraciats no'ls hi sentim grat.
— Per lo teu geni.
— A casa no'ns hi criavan, los nostres pares, ab tants cumpliments y moxaynes.
— No retreguis als pares; prou feyna tenían per donar pà a tantes boques.
— Per axò mateix..... Tu, bordegàs, vésli dihent a ton pare lo que't portaràn los reys; pregúntali si ho sab que's tenen de pagar dues quartes d'oli; que tenim lo forner a Manlleu, y que no fían a ca'l apotecari. Tóranli a preguntar, que potser no ho sab.
— Noy, dígas als Reys qu'al mateix temps portin un axamorador per la tía, que li estovarà'l geni.
— Míra, poca solta...
—¿Pare, que crido als reys?
— Sí, que't portin joguines per tu; déxaho de banda lo de la tía, que no li escauen regalos, segons informes...—
Y'l noy desde'l balcó feya sonar lo corn, cridant als reys qu'ell sabía qu'eran a les costes de Garraf.
Lo metge visitava a la mallata.
— Anem poch a poch, — deya; — convé molta quietut y repetirèu les medicines.
— ¿Les matexes? — preguntava la tía.—¿Les que valen mitx duro? ¿totes dues?
—Sí, totes dues. Li convenen, no hi hà més.
—¿Quàn tornarà?
—Donaré una passadeta d'aquí un parell de díes; fàssili caldo ¿enten? vaja. —
Baxava'ls ulls, prenía modestament la pesseta que li allargava la tía, y estiga bona.
— Francisco, vès lo qu'ha dit lo metge: tenim de seguir les matexes medicines. Per mi, li recepta plata fosa: ¡Y'ls deutes nos treuràn de casa! ¡Ay, Senyor! ¿Abans un apotecari haguera fet pagar mitx duro de dos travessos d'aygua térbola? Ja se l'haguera beguda ell!
— No t'amohinis; seràn medicines; encara que valguin tres pessetes cada xicra, en havent sopat, m'hi arribaré a cercarles. —
Eran més de les dotze de la nit. Los voltants de la iglesia del Pi comensavan a aclarirse de gent. Los firayres desendressavan les parades per plegar. Tothom anava provehit: treballadors, menestrals, fins senyors. Tots portavan acopio de joguines. Tots estavan contents; la ditxa'ls hi saltava dels ulls contemplant los fòtils joganers y s'avansavan part de l'alegría que donarían a la canalla l'endemà, quan al obrir los balcons, se trobarían ab aquells tresors venturosos que portan les úniques felicitats positives y certes per lo senzilles y enternidores.
«No sé què fer, — deya en Francisco, parlant per ell.—¿Lo meu noy tindrà que ser menos que'ls altres? ¿y jo, que so de casta inferior a la de tots aquexos treballadors que poden gastarse un duro pel recreyo dels seus fills?... Però, l'Antonia està malalta, y aquestos tenen salut aquí y a casa seva.»
Repassà'ls diners que portava a la butxaca y's quedà trist.
«Ja ho he dit; faré un va-hi-tot. Com los demés, com los que son ditxosos. ¿Quína culpa hi té'l meu nano? Pobret, tan maco es ell, tan estimat, y de tan bona nissaga com lo del primer noble de la nació. Y'l vull tenir content, com si fos l'hereu de ca'n Parladé. ¿Què vol dir ser pobre? ¿Que's pensa algú que no tenim sanch al ull, los que tanquem just y treballem per endeutarnos?»
— Mestre, — exclamà tot decidit, — ¿quant val aqueix fusell y aqueix ros de comandant?
— Sis pessetes.
— Un duro, y no gastèm conversa vagativa.
— Mirèu, aquest altre; prenèulo y vos ho donaré tot per dotze rals.
—¿Què té? ¿Ja peta aquest fusell?...
— Devegades; es un xich tarat.
— Y un de bo, ¿Quant costa?
— Ja vos ho dich: sis pessetes. Prenèu aquest, que per axò fara'l mateix efecte.
— Escoltèu, vos que fumeu puro: ¿que també vos ne passaríau de tenir lo brocadillo als llavis y'l cigarro jeyent al caxó del estanch? Vínga'l fusell de sis pessetes: ¿que voleu que al meu fill, de petit, ja l'inclini malament, dexantlo jugar ab eynes tarades? —
Y'l cubrí tot daltabaix ab una mirada despreciadora.
Comprà'l fusell verdader, lo qui no tenía taques y feya foch. Al ser al carrer del Hospital, se'n entrà a la primera volta per contemplar les joguines més despay; si hagués gosat, les haguera petonejades. Havían de fer la ditxa del seu fill, y ja les hi tenía lley.
Pochs díes després l'Antonia dinava a taula. Havían despedit al doctor, dihentli que volían probar la homeopatía.
Realment, lo Francisco va volguer fer de metge y's decantà per l'altre sistema: un quarto de gallina, que'l va fer disoldre ab aygua. Era la seva homeopatía. Y aquest any los reys varen escoltar al seu fill: van durli joguines, y remey per la seva mare.