Ultims quadros/La cosina dels Hernàndez

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca







LA COSINA DELS HERNÀNDEZ












 Una estiragassada al trucador de la porta del pis feu repicar la campaneta ab tanta violencia, que'l senyor Ramon, quins nervis solen estar trempats a la tensió moderna, exclamà de sobte, mogut d'ira:
 —¿Quí es aqueix desespero?... Vès, noya, si li ha quedat el pom als dits, que li faré pagar per nou. ¡Quína munyeca de bastaix! L'enviarèm a ventar la Tomasa de la Seu. Cúyta, míra quí hi hà, abans no torni a pegar brivada y ho fassi seguir tot: filferro, campana y vestigi de la porta.
 — No puch dexar axò; estich escaldant els colomins per plomarlos.  — Càlla, no cridis; els vehins sabràn tant com nosaltres. No'n tenen de fer rès si'ns els mengem ab plomes ò sense. Vés a obrir.
 —¿Quí hi hà?..... Senyor Ramon, deu volguer dir la mestressa. Es una senyora ab una nena; demana donya Pepita; parla castellà.
 — ¿Castellana y trucar d'aquexa manera? Vès, que no sigui un polisson disfressat... Pregúntali si ven picadura.
 — No, senyor; cà ¡porta gorro!
 — Avísa, donchs, a la senyora: dígali que demanan a Donya Pepita, qu'estarà més contenta. Potser es una conexensa de Sant Hilari ò de Camprodon. Fòra d'allí, tothom li diu senyora Pepa. Tot prospera a les aygues; vínguin dons y donyes. Jo'ls haguera tractat a la valenciana: per mi tots semblavan Tíos bolaos y Tías fanfarrias. ¡Ab aquell castellà que's rosega entre la colonia! Pobra gent, haurían de férloshi operació a la boca per rompre la dificultat y no barrejar lletres en orri. Per les zetes y ces, si cada vegada que volen parlar no's treuen l'afinadora de la butxaca y no hi pegan uns quants cops de llengua amunt y avall, conforme fan els fadrins barbers ab la navaja perque corri llisa, no'l parlaràn nèt tampoch l'idioma. Però, lo qu'es el dexo no'l conseguiràn may. Sempre se'ls hi conexerà que no més van anar a estudi de vespres. Jo que no me tinch de sofocar per haver sigut pobre, ab tanta prudencia com el més ben criat, els hi parlava català a tot gasto. ¿Qué dise, qué dise? me preguntavan. Repetía'l dit, y de la matexa manera. No havía de tòrsels la voluntat y fer de reformador; m'hi distreya aprenent disbarats, per estàrmen, avuy per demà, quan me haja de posar al frente d'alguna autoritat...
 Noya, ¿què deu volguer aquesta donya Col que parla com la pisa tarada?
 — Es una visita. L'he feta seure a la saleta. La mestressa ja sortirà, ha anat a tirarse un altre vestit.
 — Fa be; deu tenir por d'encostiparse. Dígali que's posi'l de llana, qu'anirà més governada. ¡Ab un mes de juny tan rigurós com estem passant! Malviatge'l presumir y les ceremonies. Axò sí qu'ho tenen les senyores; a tota edat volen fer goig. La meva... ja li dich: «Per axò tu ets de les que tuvo y retuvo; però aquexa empolvada de la cara no adoba rès. ¿Que no ho sé'ls anys que tens? Si'l govern demanés una lleva de senyores estacionades, — les dels trenta cinch als cinquanta y tants,—potser aboliríau aquexos ensucrats de pastissería que sembla que no gasteu salut.» «Càlla, càlla, poca solta» me diu. Ja ho veig, la moda es soberana. Però lo que'm crema, es que jo també haig de sucumbir y vestirme com un petimetre. Ara'm volía fer portar botines blanques. «¿Que son pels díes de fanch?» li vaig preguntar. «Té, vès, aprofíta la tela per uns estrenya-caps, ò pòrtales a ca'l tintorer. ¿Que't pensas qu'haig de fer els volatins pels carrers de la ciutat?...» Me vaig acomodar per la pau de casa; ni blanques ni ab punteres y tiretes y retalons que semblan sandalies. Rosses, llises, que quan me miro'ls peus y'ls veig d'aquell color de platillo de bacallà ab patates, els ficaría dins d'un sot. Axís que s'acabi la temporada les regalaré al camàlich que fa ballar la gegantesa.  Alsa amigo, com la petoneja a la Pepa la visita. No la rependrà, si està dejuna, que no'n gasta de polvos de patata, ni dels de fregir llus. Els compra dels superiors, ab una olor qu'escampan de bergamota y d'essencies fines de fer mantecados, que jo no sé com no tenen la cara més inquietada, ara, al estiu.
 Noya,'m sembla que la mestressa te crida... Potser es una llogatera pel pis de dalt de tot...
 — ¿Què volía?
 — Unes quantes galetes per la nena que somiqueja.
 — Dónali borregos, que li ompliràn la boca y per rómprels se descuydarà de plorar; no les podrà fer dues feynes alhora, pobra criatura.
 Quan ha trucat d'aquexa manera, me pensava no fos el de les cèdules ò algú que passa papeletes de pago. ¡Son tan arrogants aquexa gent! El día que m'ensopeguin de mala lluna els hi enjego la Morita, que no més al alsarse de potes els hi dexarà les sanchs glassades.
 ¿Vols jugar que si aquesta senyora ve pel pis, es de les que quedan a deure'ls lloguers? Després, per trèurels , se'ls hi ha de pagar la conductora y bestreure un mes avensat per estafar al altre propietari Quan trucan ab aquexa desinvoltura no m'erro: ò es forsa major governativa (que ja'ls hi tinc amanit el trimestre), ò algun trempat sense criansa que's pensa qu'aquí es el país de la cucanya.
 Veyàm, déxamhi entrar. Pòrtam l'americana. Si m'hi presentés ab aquexa'm pendría per criat. Vull qu'ho conega que gasto principis. Sent del sistema dels petons, m'allargarà la mà per primer entuvi. De cortesíes no n'hi mancaràn; però si conech qu'es de les que viu del crèdit, no més li bestreuré cumpliments; el pis no li llogo.


***


 — Míra, Ramon, la senyora es de Valladolid y'ns porta una visita dels Hernàndez. El señor es mi marido.
 — Servidor de vostè.
 Muchas gracias; por muchos años. Pues, ya saben ustedes; el domingo llegan mis primos y el lunes les esperan á ustedes á comer. Se lo acabo de decir á su esposa; he venido expresamente para visitar á ustedes. Vivimos en Sarriá, ¿saben ustedes? He venido para cumplir el encargo de mis primos: saludar á ustedes, conocerles y además leerles... pero, se me ha olvidado la carta, no la traigo; y lo siento, porque está muy expresiva refiriéndose á ustedes.  Señora, ¡cuánta molestia! No se incomode usted. Se la habrá olvidado.
 Seguramente, la habré perdido ó la dejé olvidada. No es ninguna molestia, al contrario, hubiese tenido mucho gusto en leérsela á ustedes. Pero niña, hija mía, ¿quieres callarte? ¿Dónde tienes el dulce que te ha dado la señora, hijita?
 — Noya, pòrta bombons de xacolata.
 No se molesten ustedes. Es muy voluntariosa. ¡Ay, cuánto siento!...
 Espere usted, señora, ya se los daré yo. (¿Que no ho sabs que'ls tinch desats?) Sí, con el servicio que ahora corre, no hay nada seguro. Estos dulces los tengo escondidos en la cómoda. ¡Son tan glotonas la scriadas!
 En todas partes pasa igual. Mire usted, en la despensa no tengo nada seguro: un día es en el jamón que le meten mano, y lo dejan en el puro hueso; otro en el jarabe, ó los dulces. En fin, que hay que hacer un interrogatorio para averiguar cuála es la menos golosa.
 Come, ninita y no llores.
 Pues, dale las gracias á esos señores, hija.
 Ca, no le hace; las criaturas no hacen cumplidos.
 Pues mis primos tienen mucho empeño en que vayan ustedes á su casa. Pasado mañana, lunes. Ya se lo he dicho á su señora. Mis primos vienen de París ¿sabe usted? Traen para ustedes unos regalos muy lindos, muy preciosos. Para usted, doña Pepita, un sombrero para teatro que es el último capricho: á la Sahara; una monada.
 — ¿Quí es aquesta senyora Sara?
 A la Sahara Bernard, la famosa trágica.
 —Ay, sí, senyora, ja sé. Però ab axò de les modes un no està al corrent.  Ya se ve; ustedes, los caballeros, no se fijan en eso.
 ¡Ellos qué han de hacer!... Con la política y la bolsa están tan ocupados... mi marido no se fija nunca en nada.
 — Sí, ja sé de què's tracta. Jo'ls compro a devant de la Virreyna, que ni a París els fan més bons.
 ¿Hay alguna modista francesa donde dice usted?
 — ¿Còm diu, senyora?... ¿una modista?...
 — Nó, Ramon..... Usted dispense, señora..... Tu parlas d'una cosa y la senyora'n vol dir un'altra..... Mi marido no está en el caso; está confundido.
 Ah, vamos, ya sospechaba yo... frente á la Virreyna... mejores que en París...
 — Sí, senyora, a la Rambla. Per axò, no'ls he tastat els d'allí dalt, però'ls Sara Bernat que jo dich...
 — Ramon, per l'amor de Deu; ¡si parla d'un gorro!...
 —Dispènsi, senyora; aquesta, com es tan prudenta, m'adverteix que estich confós. Té rahó vostè, té rahó; lo que fan a París no ho fan en nyoch.  — No digas en nyoch. Pàrla com els de Barcelona al menos, si vols parlar català. Mi marido no le gusta hablar en castellano; tiene miedo de decir alguna equivocación.
 —Sí, senyora: Jo, cartejantme, tot lo que vulgui; no'm fa por rès: tant empayto'l participio com un gerundio. Ab la condició, que no li posaré cap hatxe de més. Però en tocant a parlarlo, lo qu'es a Catalunya no'l parlo may.
 Niña, ¿quieres callarte? no seas pesada. ¿Qué dirán los señores?... Pues, miren ustedes; aquí, generalmente hablan ustedes el castellano con mucha finura. Ustedes lo pronuncian conforme se escribe y no dicen ustedes soldao, prensao, diferiencia...
 — Potser té set aquesta nena.
 Por Dios, no seas mala, niña. A ver si te callas... No se incomoden ustedes más. Muchas gracias. Como decía á ustedes, traen unos regalos muy chic. Para usted, don Ramon, un necesser de viaje; piel de Rusia; los cachas de las navajas y los tapones de los tarros, de plata y marfil. Ya verán ustedes; una preciosidad.
 — Escólti, senyora, ¿la gracia de vostè? Com la meva dòna no me l'ha dita... vostè'm dispensarà.
 ¡Ay! dispénseme usted también. No había caído.
 Están ustedes dispensados, no faltaba más. Concha García, y de Ceballos por mi esposo.
 — Vaja, per molts anys, y en la seva companyía.
 Muchas gracias.
 — ¿Està segura de que'ls seus cosins l'envían aquí, a nosaltres?
 Positivamente. ¿Es usted don Ramon Cebrià y su señora doña Pepita Pujolet?
 — Sí, senyora: Pujolet.
 Nosotros lo pronunciamos de otra manera mi apellido.
 Pues ya ven ustedes si vengo informada. ¿Es que dudan ustedes? Mi primo, Leon Hernández, el banquero, y mi prima Petra, su esposa.., sus amigos de ustedes... tan íntimos... Nada, nada, pasado mañana les esperan á ustedes en su casa. No es cosa de faltar, porque se resentirían mucho mis primos y á mi me dejarían ustedes desairada. Ya saben ustedes, Gran Vía, derecha, 186, segundo, segunda. No hay principal.  Ya iremos, señora. ¿Verdad, Ramon?
 — Sí, senyora, ja que la meva muller ho vol. ¿A mi també'm tens de parlar castellà? ¡Bromista!...
 Decía usted algo, caballero?
 — Nó, dispènsi, era a la meva senyora.
 No puede disimular nada; me ha hecho broma á mi.
 — Jo deya: a aquestos senyors Hernàndez ja'ls conexem. Però encara que varem estar plegats a Camprodon ò a Ribas...
 — Sí, a Ribas, a Ribas, Ramon.
 Hija, por la Virgen, estás pesada hoy. No te traeré más; te quedarás en casa. Escúsenme ustedes.
 — Sí, com deya: als Hernàndez de Valladolid els varem conèxer a Ribas. Acabada la temporada'ns van oferir la casa, nosaltres la nostra, etzètera. Però axò de regalos y de necesser... m'extranya, perque ells no han rebut cap francesilla nostra. ¿Enten vostè, donya Conxita?...
 Mucho, perfectamente. Pero es que mis primos son muy atentos, muy finos; y viniendo de París, pasando por Barcelona, me dicen... ¡Ay, cuánto siento no haber traído la carta! que traen unos regalitos para ustedes de Cebriá. ¿Y ustedes se van á disgustar por ello? Mis primos les quieren á ustedes; tienen un recuerdo muy agradable de ustedes. En Ribas ya vieron ustedes el aprecio que les merecían. Señora, haga usted el favor; no le dé usted más dulces á mi hija, porque no callará; es muy consentida.
 Pero, ¿qué tiene?
 Ya sabe ella por que llora; la he pegado ahí fuera, en la calle.
 ¡Pobrecita!
 — Vamos, nena, no ploris. Senyora, ab permís de vostè, qu'allí fòra'm demanan. Pàssiho be; servidor seu.
 Muchas gracias, adiós; hasta pasado mañana. Beso á usted la mano.


***


 La visita's prolongà encara una bona estona. Després se sentí tancar la porta del pis y la senyora Pepa entrà al menjador ab un posat de cara alegre, satisfeta,'ls ulls animats y la boca riallera.  — Ramon, Ramon, escólta, may dirías què...
 —¿Ja l'has despedida a la embaxadora dels Hernàndez?
 — ¿Sabs per què plorava aquella criatura? Li ha pegat per que havía perdut el portamonedes. M'ha esplicat una historia. Hi portava dos bitllets de vinticinch, tres duros sencers; pessetes no sab quàntes, y cèntims!... Jo: «¡Sí qu'es llàstima! vègi, ¡axò son més de catorze duros!... Sí qu'ho sento...» «Però veurà, me ha dit, a la Plassa Real, a ca'n Camps, anava per pagar unes canes de satí per remontar un vestit, y'm trobo sense'l portamonedes. De totes maneres han volgut que m'endugués lo paquet. Jo no ho volía; enfí, per tranzigir, — perque s'hagueran agraviat molt — havem quedat qu'a les dotze y mitja m'esperés el mancebo a la estació de Sarrià, que m'entregaràn el paquet. Jo no'ls he dit que'ls pagaría; però, com soch una senyora, una finesa l'agrahexo y la pago ab altra finesa. Axís es que vull satisfer la factura, qu'es de vintivuyt pessetes.»«¡Malesaguanyades!» deya jo tota afligida; ¡son més de catorze duros tot plegat!» «Sí, no es nada, no vale la pena.» Y jo, més apesarada qu'ella, tot eran lamentos y sospirs...
 — Que's deu haver pensat qu'eras tu, y no ella, la qu'havía perdut el portamonedes.
 — De tal manera. També havía de anar a pagar dos mesos de suscripció al Patronato. Cinch duros. «Però axò, com es una caritat mensual, ja vindràn a Sarrià a cobrarlos,» ha dit. Jo, més afligida quan pensava ab los catorze duros y cop dirli: «¡Axò es prop d'una unsa!»
 —A poch a poch; si tantes vegades li has retret, ja puja més de cinquanta sis duros.
 —Ha mirat el rellotge y diu: «Me'n vaig, que son vora les dotze, y el chico esperarà.» Jo, rès; un afligiment que no'm podía treure del cap els catorze duros. «No sé si trobaré unes amigues del carrer de Ronda que'm dexaràn per pagar lo satí... Si les trobo, be; però si nó ¡quín paper més ridícol!...» Jo no'm sabía treure les paraules de la boca.
 — Està clar; ¡com que la tenías plena de duros! Era com una guardiola que, si no's trenca, no ixen. ¿Ja has vist qu'era rellotge lo qu'ha tret? no fos un as d'oro retallat?
 — Ens hem despedit.
 — Ab un ambo de petons a cada galta... ¿eh?
 — Sí. «Y es el cas que no tinch cèntims pel carril ni pel tramvía;» ha dit tot anantsen.
 —¿Per què no li donavas deu cèntims per anar a la estació?
 — Nó, ¡que van de primera!
 — Míra, jo me n'he retirat perque la he temuda. Veyàm, he dit, si axò acabarà com al carrer de la Palla, sortint de Sant Felip Neri, ab un: «¡Válgame Dios! ¡Noble y Piadoso Caballero! Por las llagas benditas de Nuestro Señor Jesucristo y por las Angustias de la Santísima Virgen! Una limosnita...» Vaja, tòcala, muller. Ets més espavilada que jo. Noya, Marieta, vés a comprar una Sara Bernat. La mestressa l'ha guanyada. Ara tu haurías de posar un parte als Hernàndez, qu'envíin fondos a donya Conxa per entornàrsen a Sarrià.