Ultims quadros/La sopera gran

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca







LA SOPERA GRAN












 A la tertulia del antich Cafè de les Set portes, al Plà de Palacio, s'hi aplegava, fa molts anys, lo senyor Janet Pujol, aquell menestral del carrer del Infern, del qui, en altres ocasions, vaig comptar alguns dels fets més ò menos verdaders.
 Aquella tertulia ell sol la distreya ab sa conversa interessant pel seguit de mentides qu'improvisava y'l desahogo ab que les refería. Per axò'l seu auditori era complascent, acomodable, poch discutidor y ab bons devallants per empassàrseles... que si algú li hagués estroncat la vèrbola ab dubtes ò reparos ò mofera rialleta d'incredulitat, lo conflicte era segur y dificultós de resoldre, donchs, lo senyor Janet, ab lo valor de les seves conviccions, impposava'l ser cregut sempre, ab veritats ò mentides, per forsa. Vull dir, a cops de puny; perque's tenía per progressista exaltat y no hi passava per embustero. Probablement tampoch se pensava serne. Axò li donava molta superbia, y ab singular desembràs escometía y bestreya als doctors Llèmenas que'l contradían. De modo que'ls dubtes quedavan aclarits al acte ab trencadissa de copes ò ampolles y demés trontolls violents que reclamavan la defensa del seu punt d'honor, si acàs no arribava a escaures malmetre alguna fesomía ab xiribech esmaltat, xafament de nassos y sobtada inflor de bigotis.


***


 En certa diada de Nadal, eran ja més de les tres de la tarde qu'encara'l senyor Janet no havía comparegut al cafè. Aquesta tardansa la comentavan los tertulians ab suposicions iròniques; y, com no hi havía cap perill a manifestarles, cadascú dexava en banda l'habitual prudencia qu'imposava'l gen iteyós del senyor Janet y's rescabalava glosant alegrement les seves patranyes.
 Per fi, comparagué; la rebuda que li feren va ser tan galana y expressiva, que no abastava a tornar saludos, cortesíes y barretades per tots indrets. Tothom s'enretirava pera ferli lloch a la taula planyentse al mateix temps del seu retart. Una vegada hagué distribuhit equitativament ab rialletes y mirades plahenteres lo goig que li donava tanta cordialitat, adelantà, com introyt obsequiós, la primera mentida a la concurrencia.


***


 —M'axeco de taula,—va dírloshi. — Tres hores seguides menjant sense destorbarme per rès. A les dotze en punt m'hi assentava. Vègin quànts quarts son de quatre... Donchs la meytat del temps l'he passat menjant los macarrons. «¿Encara no'n tens prou?» m'ha dit la senyora. «No sé ahont te caben.» «No t'amohinis; aquexa pasta fa com los canons de les ulleres de llarga vista: s'arronsan ficantse l'un dintre del altre. Per axò se n'han endut la sopera que tot just semblava que n'haguessem tocat.» Dono totseguit lo segon xiulet de preparen y a la carrera, y portan la carn d'olla recompartida en tres plates grans, si fa ò no fa com lo rotllo d'un tortell de duro cada una. La de verdura feya molt goig. Los sigrons semblavan pintats de groch reyal, ab la circunstancia, que de tan grossos qualsevol haguera dit si eran patates novelles. Prou los castellanets, que fan tant boato y fatxenda ab los seus, quedarían avergonyits si tastessin los qu'ixen a casa per Nadal, y certs empleats de l'Andalusía prou vindrían més famolenchs d'allí baix per atipàrsen y aborrir lo seu gaspatxo, que fora com aborrir l'estracte de la miseria.
 De les altres plates no cal parlarne per alabarles; semblavan ramilletes de pastissería. La dòna que'ns fa les feynes es la que les endaga cad'any y s'hi lluheix. L'he cridada a taula. «María, n'heu fet massa; vos hi farèu malbé la vista,» li he dit. «Aquestes plates no més hi mancan tres mànechs y dos quartos de grills a cad'una per poguerles portar a benehir com si fossen palmes... Ja us podeu fer brodar tres corones als llensols y coxineres, perqu'haveu guanyat los primers premis. Teníu.» Y li he posat tres pessetes columnaries a les mans. «Sou tan noble com qualsevol grande d'Espanya.»


***


 — Perdóni, senyor Janet, — li pregunta un concurrent:—¿Què vol dir lo xiulet d'avís?
 — ¿Encara no ho sab? Pensava havèrlosho explicat. Com jo entrevinch a les taules del Liceu per qüestió dels mobles, vol dir que pel dinar de Nadal a casa organiso la maniobra com una màgica. Allí a cop de xiulets s'enten si s'ha d'operar pel costat de Rambla ò de Jardí: si s'ha de fer botadura pel foro ò córrer trampillons per la mutació. ¿Còm voldrían que'ns entenguessem a la cuyna entre aquella batería de olles, cassoles y grexoneres y aquelles fogonades qu'espeternegan llensant ruxins d'espurnes ruhentes a cada cop de ventall que'ls hi enjega un xerrich que no més el llogo per fer de fogonista tot un dematí? Cada toch de xiulet es una veu de mando combinada y cada passada té'l seu toch y contratoch. Pels plats de preferencia'm valch d'una combinació de campanes.
 — Deu tenir la cuyna lluny del menjador.
 — ¿A casa, lluny? Si allò es una botiga com una capsa de dòmino; a esternudar exim al carrer per no estabellarnos lo cap contra una paret. La cuyna es enganxada ab lo menjador; aqueix día serveix per les olles de llexiu: no més hi rentan la plata. Per cuynar les viandes, rellogo un magatzèm a casa'l senyor Marquè sde Sentmanat, que'l tinch a tret de pedra de casa. Ne pago una futesa, y'ls hi dexo franques les olors dels guisats. ¡Qualsevol prengui aygua de la font del Ferro de Gavà pe rrestablir la gana!

***

 —Qu'entre'ls macarrons y la carn d'olla se m'han passat aquestes tres hores. ¡Quíns macarrons! ¡Semblavan farcits ab licor! «Me'n vaig al cafè;» he dit a la meva senyora. «¡Y ara! ¿que no vols escaldums?» «Nó.» «Prèn una rodanxa de llus.» «Tampoch.» «Hi hà un tascó de bou metxat; lo gall dindi, la escarola ab rabets, àpit y aquelles olives arbequines fetes a casa que tu'n diu spíndoles boscanes perque tenen gust de fonolls y sajulida...» «Ja he dit que nó. ¿Vols que'm perjudiqui un excés de gurmandería ò que m'esbotzi una replenitut de macarrons?» «¡Fúig d'aquí, ponderador! ¿Ni turrons, ni esclopets, ni neules?» «La persona que no té cordura,» li he contestat, «y s'enceba menjant, lo mateix pot morir de repent d'una torsor de budells, com de feridura de plè a plè al pahidor.» «¡Càlla, Janet, m'esparveras!»
 No m'ha mancat rahó per parlar axís. Afigúrinse que desde les vuyt del matí bullía l'olla del caldo, que hi havía de tot, cavallers.
 — Ja se sab, — digué un concurrent;—carn... pilota... gallina...
 —Sí, senyor; de tot.
 —Butifarra... peu de tocino,—insistí'l mateix.
 —Ja he dit de tot; — replicà impacient lo senyor Janet.
 —Apit... col... sigrons... —
 Aquí'l senyor Janet d'un cop de puny sobre la taula feu somoure tot lo servey de pisa y cristall, exclamant ayrat:
 —¿No he dit de tot?
 —Perdóni, dissimúli.
 —Quan se parla de tot, — li replicà,—es per abreviar y vostè m'entrebanca la relació ab la butifarra,'ls sigrons y la fulleta d'àpit. ¡Ay, mal viatge! ¿Que's pensa que fem llista regalisada de notari per la carn de olla? A casa de vostè hi han tirat de tot?
 —Ben segur.
 —¿Una butifarra y quarto de gallina, eh?
 — Sí, sí, enyor; de tot.
 — Donchs, nosaltres, dues; mitx capó; dos peus de tocino: molsuts, blanchs, pulits, semblava que portessin guants de cabritilla. Vàgi sumant y després afegèxihi'l doble y sabrà com s'endaga una carn d'olla bona y complicada. Ara, calcúlin vostès quin caldo havía de sortir. Allò era gelatina que s'hi podía dibuxar qualsevol floreyo a sobre. «No hi posis gayres macarrons,» he dit a la meva senyora, «ò sinó exirà una lligada que ni cullera ni forquilla hi penetraràn; los tindrèm de treure ab la barrina.» Quan ha abocat l'olla semblava un riu d'or que's despenyés. Los macarrons, colats abaix, anavan exint pesants, revinguts, poch a poch, ab un xap qu'esclatavan al caure... ¿han reparat lo soroll que fan les granotes quan se tiran al regueró? Donchs, per l'estil. Y desseguida perdían lo món de vista engolits dins la substancia. Tinch d'advertirlos que la sopera de casa es pessa. Dues lliures de pasta no hi fan cap bulto.
 — ¡Caram! ¡Caratsus! — digueren uns concurrents mirantse als altres que no gosavan dir rès per no comprometres, però que feyan anar lo cap avant y enrera com assentinthi.  — Sí, senyors, lo que dich, — replicà passejant la mirada altanera y provocadora per entre la concurrencia.—La varem anar a comprar tots dos. Feya mitx any qu'eram casats; llavors teníam lo primer noy a la reserva: encara va tardar cinch mesos a dàrsens a conèxer. Me'n recordo com si fos ahir. Quan la llevadora me'l presentà, dihent: «Sía la enhorabona, senyor Pare; es un fulano», l'alegría m'anegà'ls ulls, que si no me'l treuen de la vora l'ofego d'una besada. ¡Era un xicotàs com un artiller! Moreno com jo, però guapo, la cara de sa mare ¡què! ¡més guapo! Una cara que podía anar encunyada en qualsevol moneda!


***


 —Potser nos ne varen treure una vintena de soperes a ca'n Grènzner. Totes les trobava petites. «Aquesta correspon a un jòch de dotze coberts,» varen dir ensenyantne una de molt revinguda. «Encara es xica.» La meva senyora'm tocà del colze, dihent: «Ave María, Janet, ¿què posaràs dispeses?» «¿Per què la voldría?» me preguntà fent lo sonso'l dependent. «Per tirarhi un parell d'oques vives, que s'hi recrein en lo caldo y qu'hi puguin virar per tots indrets sense toparse.» Lo minyó, picat, me presentà una sopera fina que semblava una cúpula boca amunt. Aviat varem quedar entesos pel preu. La meva senyora no la volía. «Però, Janet, es massa diforme!»
 Naturalment, jo estava a veure venir. Era'l primer any de matrimoni y'l nostre noy gran, com he dit, se trobava en camí ab la butlleta d'allotjament.
 Pel carrer no'm digué paraula; vaig conèxer qu'estava ressentida. Al arribar a casa'm va fer riure ab un acudit. Desembolico la sopera; ella butzinejava: «Vès de quin trasto t'has enamorat. Podràs posarhi melons a refrescar algun día de compromís.»
 Jo, rès; com aquell que no la sentía. La destapo, y al acte, sense adonàrmen, m'agafa per darrera fentme apartar y dihent: «¡No t'hi aboquis, Janet, que't rodarà'l cap!» Vaja,'m va guanyar la voluntat ab aquella humorada. Poso mà a la butxaca y li entrego un grapat de napoleons y pessetes. «Té, li vaig dir; vés a comprarne una al teu gust. Jo anava ab la idea que tu no has penetrat; les dones no teniu tants allargos de judici pera prevenir les coses ab tmeps. Avuy per demà que la nostra familia vingui en aument..»
 La meva senyora, que té més vivor que cap centella, sens dexarme acabar s'apuntà'l dit al front, dihent: «¡Sant Eloy, quan era xich era noy! No t'escarrasis, ja t'he entès; però d'aquí a llavors ¿què'n farèm de aquexa bomba? Al menos tingués un forat podría passarhi bugada per ara y tant.» «Tíra pel cap que vulguis. Ha de servir per Nadal y plena; mal haguem de menjar macarrons fins a la Candelera.»
 Y desde que'ns varem casar, cada any per Nadal, surt a taula la sopera gran.
 — ¿Quànts son, donchs, a celebrarlo?—feu un dels més curiosos.
 — La meva senyora i jo.
 — ¡Sí que!...
 — Ja veurà;'ls càlculs dels homes son erradors. Y prou he vist casat al Baldomero: la meva senyora també. Semblava que ja podíam anàrnosen del món quan varem tenir aqueix logro. Després vingué'l net. Ja'ns recava allavors y un'altra voluntat ens tirava... En fin, es una historia llarga. La meva senyora es una pasta d'agnus. La jova, una bona minyona. Totes dues tenen circunstancies molt afavorides: endressades, treballadores, bon cor, bon sangro, cad'una de per sí. Son dos àngels; però juntes, arronsan les ales y treuen les ungles.
 Lo Nadal a casa nostra, seguim celebrantlo sols; y per la senyora y per mi surt la sopera gran.