Viatjes de Ali Bey el Abbassi/Tomo segon/VI

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
CAPITOL V Tomo segon - CAPITOL VI
Viatjes de Ali Bey el Abbassi
CAPITOL VII



CAPITOL VI


Viatje á Citera.—Ruinas del palau de la reina.—Observacions sobre son origen.—Tornada á Nicossia.—Viatje á Idalia.—Larnaca.—Tornada á Limassol.


 Lo 3 d' Abril á las vuyt del matí, vaig sortir de Nicossia ab direcció de NE. pera anar á Citera. A las nou vaig passar per un poble nomenat Diamiglia, y tres quarts d' hora després estava ja al terme de mon viatje.
 La gran planuria de Nicossia s' exten fins als voltants de Citera, que está rodejada de petitas montanyetas d' argila.
 ¡Quant no s' enardiria una imaginació poética á la vista dels llochs antigament consagrats á la mare del Amor!... Jo havia trobat á Limassol un viatjer inglés nomenat M. Rook, qui, després de visitar á Citera, me digué que sa imaginació havia suplert lo defecte de la realitat, y s' havia figurat á la Deesa rodejada de sa cort. Mon cap, poch disposat á las ilusions, no pogué oferirme aquí imatges en contrast ab los objectes que 's presentavan á mos sentits; las Gracias, las Ninfas y 'ls Amors no volgueren embellir á mos ulls lo cuadro de la pobre Citera, que no m' es posible comparar sino al més miserable poblet del comtat de Venaissin ó de la Limagne á Auvernia.
 Es, donchs, Citera un petit territori de forma irregular, plé d' hortets y moreras, de sobre una lleuga d' extensió de N. á S., ab molt poca amplaria.

 La existencia d' aquest lloch dependeix d' un abundant manantial situat á la part del N., que, dividintse en dos brassos, rega 'l fons d' una vall entre pujols d' argila pura, totalment pelats y que may han sigut més fértils. En dita vall s'hi veuhen algunas casas espargidas ensá y enllá, y alguns molins que proveheixen de farina a Nicossia. Lo terrer no es dels millors; mes la escassedat d' aygua á la isla, fa aprofitar tots los medis de regó, y aquesta vall está ben cultivada en tot lo que 's pot regar. Hi ha en aquell espay horts, y moltas moreras; mes aquestos arbres no 's troban aislats ó separats uns d' altres com á Europa, sino junts, de modo que forman un bosch espés, molt semblant á un planter. Aixís es que 's quedan prims y petits. Diuhen que per aquest método produheixcn més fullas. Poden esfullarse ab la má desde la part de baix fins á las brancas més altas del arbre.
 Citera, donchs, ofereix are un bosch de moreras pera cuchs de seda, alguns garrofers, oliveras, arbres fruyters y verduras, en lo fons d' una vall, que per la poca circulació del ayre, reverberació dels pujols d' argila, y proximitat d' una serra de montanyas volcánicas al N., deu ser á l' estiu un infern. Los habitants diuhen que aquella estació no es calurosa; mes com en totas parts est l' home animal de costúm, jo m' atinch més bé á lo que indica sa situació topográfica que á tot lo que ells diuhen.
 En mon viatje no vaig tenir altres companys que un criat y 'l doctor Brunoni que 'm servia d' intérprete y de cicerone. Per orde del arquebisbe nos allotjarem á casa del capellá, digne y respectable anciá.
 Prou haguera volgut veure algunas donas, que gosan reputació d' hermosas; mes ni en los carrers ni en las casas vaig poder veuren una de passadora. Pretenia 'l doctor, que verdaderament d' hermosas no n' hi havia, sinó que eran las més disolutas de la isla y donavan peu á infinits processos, devant los magistrats de Nicossia. Tal vegada lo ardent del clima, l' aislament de las casas separadas entre sí, l' espes bosch de moreras, y las ausencias diarias dels homes que van á celebrar lo mercat de la ciutat, sian las causas á que degui atribuhirse 'l carácter de las donas de Citera, per que totas aquellas circunstancias favoreixen sos desórdes.
 Diuhen que l' antiga Citcra estava fundada sobre una petita eminencia, distant d' allí una lleuga. No crech hi haja hagut may jardins en aquell paratje; per lo menos, no n' ha quedat rastre. Mes passem á la descripció de restos més interessants.
 Al sortir de Nicossia me previngueren que podria á la tornada de Citcra visitar las ruinas del palau de la Rcyna; mes se 'm digué ab un ayre d' indiferència, com si no fos objecte mereixedor de que m' incomodés pera véureho.
 A la meytat del camí me senyalá 'l doctor lo lloch hont se troban ditas ruinas, sobre la punta més elevada de las montanyas al N. de Nicossia. Haventho observat ab ma ullera, vaig creure distingir en ell objectes ben dignes de ma curiositat. Per tant vaig formar la resolució de visitarlos á ma tornada.
 Desde la casa del capellá hont estavam allotjats, se descubreix per un cantó la montanya del palau de la Reyna. Després de dinar me vaig despedir de mon hoste, y partirem cap al N. y NE. pera veure avans que res las fonts que regan á Citera.
 Al peu dels turons d' argila que hi ha al S. d' una serra de montanyas basálticas, brolla l' aygua en abundancia per cinch indrets, y en menor cantitat per altres molts, formant ja un petit riu. Es crestallina, lleujera, perfectament pura, y molt fresca al istiu segons diuhen, lo qual proba que surt de molta profunditat en las montanyas. Desde 'l moment es evident que 'l dipósit ó reservatori no es en los turons argilosos. Los habitants creuhen que ve de las montanyas de Caramania en lo continent, y passa per dessota del mar. Podrá ser rigurosament parlant, pero es més probable que surti del cor de las montanyas basálticas dels voltants, passant á una gran profunditat per dessota dels turons d' argila sense tocarlos, puig llavors perderia sas bonás qualitats, tant més quant aquestos turons son posteriors y sobreposats á la massa primitiva de las montanyas.
 Satisfeta ja ma curiositat, me vaig separar ab molta indiferencia de la pobre Citera, la qual ha conservat ben poch de la bellesa que la distingia quan era morada de la Deesa de las Gracias. Pujarem cap al N. fins á la primera línea de montanyas , que dominan los turons argilosos y la gran planura al S., d' ahont dirigint nostra ruta al O., y seguint lo plano superior d' aquesta línea, cuberta de lavas y productes volcanichs, y costejant sobre nostra dreta la serra de montanyas basálticas, tornarem á pendre duas horas més tart la direcció del N., y férem alto en lo monastir de San Joan Crisóstomo, situat á poca distancia de la roca, sobre la qual se veuhen las ruinas del palau de la Reyna, nomenadas també de Buffavent, quina vista vaig treure desde aquest punt.
 Aquest monastir, qual forma es casi la mateixa que 'l de Santa Tecla, pertany als sants llochs de Jerusalem. Tres monjos grechs, una germana del prior, vella y viuda y una criada jove, robusta y bonica, son los únichs habitadors d' aquella soletat. Los jardiners ó travalladors viuhen fora de la tanca del monastir.
 L' endemá vaig sortir acompanyat de dos guías. Lo doctor no 's va atrevir á seguirme, y mon criat era massa gras pera pujar per las penyas. Vaig anar, donchs, montat en una mula fins al peu de la roca de las ruinas, distant mitja hora, del camí. Allí 'm vaig veure obligat á baixar pera pujar per vessants molt espadadas. Al cap d' un quart nos trobavam al peu de l' agulla ó pich, hont se veuhen dos cuadrats de parets arruinadas. Es dita agulla una roca tallada casi á plom per tots costats. No s' hi veu rastre de camí pera pujar. Nos enfilarem, donchs, per aquella mena de paret natural, aprofitant las puntas de las pedras y furats pera agafarnos ab las mans y peus. A voltas teniam que ajudarnos mútuament ab un bastó; altras se parava 'l guía pera examinar lo paratje hont podria agafarse més fortament, á fi de poder guanyar lo parapet que tenia devant, y pera completar lo cuadro teniam sempre á nostre costat un horrorós precipici.
 Arribarem per fi després de moltas fatigas á la porta del palau, hont descansarem alguns moments. Pot considerarse aquell edifici com dividit en quatre cossos uns més alts que altres, y son: primer, lo dels guardias; segon, lo dels magatzems; tercer, lo de la Cort ó habitació de respecte; y quart, lo dormitori dels duenyos, situat en lo punt més alt de l' agulla. Aquesta última part fou tal vegada destinada á servir de capella ú oratori. La construcció del edifici, que descansa sobre soterranis me semblá haver precedit á la época histórica. Me contaren que no se 'n fa menció en cap historia fidedigna ni he trobat en lloch indicis d' inscripció ó geroglífichs.
 Las parets son de pedra tallada en los mateixos llochs y unida ab cals. Diferents ánguls son de mahons rojos encare y molt ben cuyts. Los que vaig midar tenen dos peus de llarch, un d' ample y dos de gruixa. Los muntants de portas y finestras son de marbre, compost del tot de petxinas de mil especies diferentas y molt ben conservadas. Algunas pessas del edifici tenen encare sostre.
 Quan se considera 'l travall y gastos que ha degut ocasionar aquell palau, sobre tot en lo paratje que ocupa; quan se retlexiona sobre sa antiguetat, un queda espalmat. Fou adornat ab tot lo luxo conegut en la época de sa construcció. Las finestras son ben proporcionadas. Lo marbre degué durse de molt lluny, com també la cals y mahons, que es impossible haverse fabricat en los mateixos llochs. La bellesa, y fins diré, la magnificencia de la habitació, hont probablement se reunia la Cort; en una paraula, fins la provisió d' aygua necessaria pera la construcció de tan vast edifici en lloch tan elevat, tot fa creurer que 'l fundador d' aquell palau fou algun soberá dotat de talent superior, esperit poch comú é inmensas riquesas.
 Si 's vol suposar que dit edifici no fou més que una simple fortalesa, se podria fixar poch més ó menys la época en que fou construhit, sense fer cas del silenci de la historia; perque podria molt ben ser que no hagués fixat la atenció, no havent sigut teatro d' algun succés notable. Si se 'l vol considerar com la morada d' algun personatje important, igual á los que he vist en varias parts sobre las montanyas d' África, y que servian d' habitació als xechs árabes, diria que aquest edifici fou edificat en circunstancias paregudas, es á dir, quan no hi havia casas en lo país. Mes quan veig la magnificencia y luxo del palau, monument dels progressos de las arts en la época de sa construcció, y sa posició singular é inexpugnable; penso reconeixer allí la residència d' un poderós soberá.
 Resulta de las anteriors observacions, que 'l palau de la Reyna fou construhit y habitat abans de la época histórica; que 'l fundá algun soberá de la isla, rich y poderós, y que degué ser á un temps fortalesa inexpugnable y morada de luxo, hont se trobaran reunits los plahers de la societat al aparato del poder. ¿Més quín prímpcep fou son fundador?
 Lo nom de palau de la Reyna ha sigut fins avuy tramés de pares á fills per una constant tradició, puig no hi ha en la illa ningú que no 'l conegui per aquest nom.
 Com cada cult te sa mística, m' ensenyaren en lo convent de Sant Joan Crisóstomo un cuadro antich sobre fusta, de dos peus cuadrats, que diuhen representa la reyna fundadora, á qui los monjos atribuheixen també la fundació de son monastir. Aquesta primpcesa está de genolls devant d' una imatge de la Verge María. Lo pintor ha representat la cara de la reyna lo més bonica que ha pogut, mes l' ha vestida de ropatje grech modern. Al peu del cuadro s' hi veu una inscripció grega mitj esborrada, sobre la qual s' hi llegeix encare lo pretengut nom de la reyna: María, filla de Felip Molinos, etcètera.
 Los monjos pretenen que en son convent se conservava un antich manuscrit, que acreditava ser dita soberana sa protectora. Mes ningú ha vist lo manuscrit, y la comparació d' un y altre edifici manifesta clarament l' anacronisme. Lo cert es que quan s'edificá lo palau de la Reyna ni 's coneixían Marías, ni Felips, ni Molinos, y molt menos lo monastir de Sant Joan Crisóstomo.
 Aquestos pobres grechs, desde la época del Baix-Imperi, per tot arreu veuhen frares y convents. Diuhen que la part superior del palau es la iglesia, encare que consta sols de duas petitas pessas cuadradas ab portas estretas, sense 'l més lleuger indici que manifesti haver sigut lloch de reunió. També consideran com restos de monastir altras ruinas, situadas al peu de la roca, no obstant d' ésser tan antigas com las primeras. Per lo que fa á mí, las considero com reductes ó llochs avansats pera defensar la avinguda del palau.
 Un poch més avall, per lo costat del convent, s' hi veuhen las ruinas d' una verdadera iglesia. La comparació d' aquestas ruinas demostra la falsetat del origen atribuhit á las primeras. Mes elevem nostre pensament, y busquem á aquest monument singular un origen més análech á las formas de sos fragments, y á sa encantadora situació.
 Lo nom de palau de la Reyna ha sigut, com he dit, constantment trasmés y conservat per la tradició. En la remota época en que fou construhit, si un home hagués dirigit sa execució, hauria sens dupte fet una fortalesa, limitantse á reservar una habitació pera son ús; mes lo luxo y gust que regnan en la part que jo anomeno saló de la cort ó de societat, m' induheixen á creure que fou obra d' una dona.
 Se compon aquesta part de quatre salas cuadradas, unas després d' altras, y totas ab grans finestras al N. y al S., de manera que per tots costats se disfruta de la vista de casi tota la illa: las portas practicadas en lo centre son d' igual elevació, y aixís desde la entrada s' exten la vista cap á las quatre pessas, lo qual produheix lo més bonich efecte.
 No es possible suposar que dita habitació hagi servit de lloch de defensa, puig sa construcció no es acomodada al objecte, y sa situació no presenta cap ventatja. Per altra part no podria considerarse com lloch de residencia habitual, puig sas grans finestras, qual obertura arriva fins al trespol, y están obertas á tots vents desmenteixen tal opinió. Tampoch pot mirarse com lloch destinat al cuit, excepte al de la Deesa de las Gracias, puig careix del tot d' aquella misteriosa obscuritat que caracterisa los temples antichs. No hi trobo altra explicació que puga convenir millor á aquest rengle de pessas, que suposar foren destinadas á servir de galerías ó de saló de cort ó societat. Lo gust y elegancia de la construcció m' inclinan a tenirho per obra d' una dona. Quan per altra part se troba la tradició del nom de palau de la Reyna conservat d'una manera tan constant després de tan llarch temps, es difícil no respectarla.
 Considerant la situació d' aquest monument, es sorprenent que fins ara cap viatjer n' haja fet esment baix lo punt de vista histórich y filosófich. Lo mateix Mr. Rooke, que havia esplayat sa imaginació en aquells lloch poblats de tants antichs recorts, no diu una paraula d' aquell edifici singular que domina tota la isla y més particularment Citera ó Idalia. La tradició compta que antigament podian pujar carros fins allí. Citera é Idalia son los llochs més propers ahont se troban ayguas en abundó pera que la poderosa senyora del palau pogués fer sos jardins... ¡Pot ser aquesta senyora sería !... Sí, lector, ho endevinas: una vcrdadera Vénus, ó un tipo dels de la Vénus poética... Si altres viatjers han visitat las mateixas ruinas y han donat una explicació més fundada, no m' ho diguéu; no destruhíu la agradable ilusió que goso havent habitat un moment la casa de las Gracias y penetrat en lo lloch més enlayrat y tal volta més secret de la Dehesa del Amor. Sens dupte, quan volia dispensar sos favors als mortals, baixava á rebre 'ls seu incens en Idalia y Citera. Després se 'n anava pera gosar de la companyía dels deus en la celestial habitació colocada sobre 'ls núvols... ¡Ah, Rooke! També á mí m' ha arrastrat la imaginació com á tu la teva.
 En fi, si 's compara la construcció, posició y antiguitat del edifici ab la tradició y la faula, resulta d' una manera probable haver sigut obra d' una dona; que aquesta dona tenía gran poder en la isla; que Citera é Idalia devian mirarse com si formessin part dels seus jardins; que si hagués existit algun poeta en la isla hauría divinisat sens dupte aquells objectes, fent la deificació de la heroina, que compararía a Vénus, filla de Júpiter: alegoría de la fecunditat en la materia, ó més ben dit, de la atracció universal, que precedí molt á la civilisació dels grechs y encare á la dels egipcis sos mestres. Suposant aixó, lo geni poétich haguera inmortalisat un objecte que per sa naturalesa estaría tal volta molt lluny de meréixeho.
 En la cambra ó pessa més alta que no te sostre, hi ha un xiprer silvestre. Vaig trencarne una branca ab son fruyt, y pujant á la paret vaig arrancar la pedra més alta del edifici.
 Se gosa en aquell paratje d' un bonich punt de vista. Exceptuant un petit recó que amagan las montanyas de Pafos y de Olimpo, abrassa la mirada casi tota la circunferencia de la isla de Xipre, á vista d' aucell, com una carta geográfica. Per la part del N. se descubreix la ciutat de Xirigna, que sembla estesa al peu de la montanya. Haventla presa desde allí ab lo compás y comparantla ab la posició geográfica de Nicosia, vaig trobar que la latitut de Xirignya era = 35° 25' 0" N. y sa longitut = 31° 1' 30" E. del observatori de Paris. L' horisó, per mar, s' estén á tan inmensa distancia, que la vista confon, al lluny, la mar ab lo cel, los quals semblan com un caos ó boyra espessa. No hi ha cap deu en aquesta roca, peró suposo n' hi hagué antigament, y tal volta la font del monastir de Sant Joan Crisóstomo no siga altra cosa que una antiga deu desviada de sa primitiva direcció.
 En aquella altura se respira un ayre puríssim, mes de temperatura tal, que be 's por assegurar que no deixaria vestir a la Dehesa trajo tan lleuger com los pintors y escultors suposan, al menys quan vivia en aquell palau.
 Dita agulla ó pich descolla en l' espay aislat d' aquellas montanyas vehinas y forma una especie de conductor eléctrich. Algunas vegadas vaig notar, trobantme en la planura, que 'ls núvols que s' enlayravan d' altras montanyas ó eran conduhits pels vents s' encastavan á son cim, fenómeno favorable à las ilusions religiosas de la mística.
 A las nou del matí vaig sortir del palau de la reyna. La baixada 'ns costá tan travall com la pujada, essent igualment perillosa. Arribat al peu de la agulla, vaig tornar á pujar á la mula entrant al monastir á las deu pera reunirme ab lo doctor y mon criat.
 Varem descansar una hora, baixárem l' últim grahó de las montanyas basálticas, després los turons d' argila que hi ha al peu y arribárem al pla á dos quarts d' una. Se necessitan duas horas y mitja pera baixar desde la punta de la agulla ahont existeixen las ruinas del palau de la Reyna fins al pla.
 Seguint cap al SO., á la una atravessárem lo torrent de Nicosia que sols du aygua en la estació de plujas, un quart més tart lo poblet de Caimaki y à las duas entrárem en Nicosia.
 L' endemá, dia 5 d'abril, á un quart de nou, vaig marxar d' aquella capital caminant al SE. per la gran planura; després, avansant á través de turons d' argila, vaig girar al S. allá á dos quarts de dotze costejant la vora esquerra d' un riuhet que atravessárem á mitjdia, poch avans d' entrar en Idalia.
 Aquest lloch que fou tan célebre per sos bosquets, avuy no es més que un miserable poble situat en una vall, tot voltat de turons d' argila pura absolutament estérils y del aspecte més trist. Las casas mal edificadas y de miserable apariencia y sos habitants pobres per demés. Sols s' hi veu algun que altre arbre y pochs hortets; no s' hi sembra més que blat y ordi: en una paraula, la moderna Idalia, com lo més petit poblet de las planas de Beauce, es la més trista morada que 's pugui imaginar. Se creu en lo país que la antiga Idalia estava situada en una petita eminencia distant una milla de la nova. També vaig anar á visitarla, peró no hi vaig veure cap rastre d' antiguitat. Desde allí se descubreix perfectament la roca del palau de la Reyna.
 No trobanthi res que 'm cridés la atenció, me vaig posar en marxa altra vegada á un quart de tres. Després de passar per un poble y un país molt trist, entre petitas montanyas argilencas enterament estérils, vaig tornar a la plana deixant á la esquerra lo poble de Aradipo, á un quart de sis. A las sis vaig entrar en Larnaca qu' es la ciutat més considerable després de Nicosia, sede episcopal y residencia de tots los cónsuls, alguns negociants europeus y de molts grechs protegits per diferentas nacions ab las quals parteixen los privilegis é inmunitats de sos pabellons respectius. Per aquesta rahó s' hi troba la mateixa civilisació y casi igual franquesa que en las ciutats ó ports d' Europa.
 Lo dia de ma arribada vingué a visitarme lo gobernador turch, qu' es un scherif, ab sa gran carrabina al bras. L' endemá vingué també 'l bisbe acompanyat de nombrosa comitiva. Me feren lo mateix honor los cónsuls y personas distingidas de la ciutat.
 La badía de Larnaca me semblá massa oberta y ab poch abrich, mes sa posició geográfica devant de la costa de Siriá fa que hi fondegin molts bastiments.
 Hi ha á una milla de Larnaca lo poble de Scala ahont resideix lo cónsul inglés ab altres dos cónsuls més. Allí sembla que hi ha l' embarcader.
 Per bonás observacions vaig obtenir la longitut de Larnaca = 31º 27' 30" E. del observatori de Paris, y la latitut = 34º 56' 54" N.
 Lo dia 8 d' abril á un quart de duas de la tarde vaig sortir de Larnaca cap al S. SO. Vegí á poca distancia un acueducte de molta llargada mes de pobre construcció. A un quart de quatre me vaig detenir cosa de mitja hora en lo jardí de una casa de pagés. A la sortida comensá á brulblarse 'l dia, y á pesar d' haverme dat molta ansia 'm sorprengué la pluja pel camí. Erari las sis de la tarde quan vaig entrar en lo poble de Mazzotos.
 La planura que acabavam d' atravessar es poch fértil; á la esquerra la limita 'l mar á duas ó tres millas y á la dreta, encare á major distancia, las montanyas.
 Mazzotos es un poble miserable situat en bon terreno á la falda de las montanyas.
 A dos quarts de sis del matí del dia 9 me vaig dirigir cap al SO., y á las sis vaig girar cap al O. després d' atravessar un país bastant fértil que sos naturals nomenan Lacónicos, y diuhen que antigament havia estat habitat per una nació del mateix nom. Me diguéren que trobaría á la dreta las ruinas d' una antiga ciutat nomenada Alamina, que no s' ha de confondre ab Salamina. A las set vaig passar un riuhet y á las vuyt un altre, y tres quarts més tart vaig fer alto als marges del riu de Santa Elena.
 Hi ha en la embocadura d' aquest un petit port ab espayosa badía del mateix nom, perque la primpcesa Elena, mare del emperador Constantí, hi desembarcá venint de Jerusalem.
 A las deu del matí vaig continuar lo meu viatje seguint la vora del mar. A las duas de la tarde vaig passar prop de las ruinas de Amatunta, un quart més tart lo riu d' aquest nom y á un quart de quatre arribava á Limassol.