Viatjes de Ali Bey el Abbassi/Tomo tercer/XV

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
CAPITOL XIV Tomo tercer - CAPITOL XV
Viatjes de Ali Bey el Abbassi
Conclusió


CAPITOL XV



Estat actual de Turquía.— Barbarie dels turchs.— Geníssars.— Capritxos d'aquell cos. — Bostandgis. — Artillers y bombarders.— Altras tropas.— Lo Gran Senyor. — Baixas rebeldes.— Tresor públich. — Venalitat dels empleos.— Desesperació dels pobles.

 L' imperi otomá es un colós compost d' una extranya barreja de parts heterogéneas é irreconciliables: dels turchs ó tártars, árabes, grechs católichs, grechs cismátichs, coftes, drusos, mameluchs, juehus, y altras rassas que en res se semblan unas ab altres, sinó en l' odi gran y antich que 's tenen. Tals son los elements que componen aquella massa.
 Los cristians, atalayats en altre temps en las disputas escolásticas , los árabes, dividits per igual causa, y faltats d' una constitució que assegurés la successió al trono del califat, obriren ab deplorable apatía las portas á aquella irrupció de Tatars casi salvatjes, que enderrocaren los tronos dels Abbasis y de Constantí, y fundaren sobre sas ruinas l' imperi de la mitja lluna.
 La casualitat que 'ls havia fet comensar sas conquistas per Assia, dominada llavors per los successors de Mahoma, feu mahometans á aquells tatars idólatras. Si haguessen comensat per Europa, s' haurian fet cristians. Tot cult apoyat en la sublime idea d' un sér suprem y únich, deu atraurer y convencer al idólatra.
 Tal es la causa que ha fet y may deixa de fer als turchs extranjers als usos d' Europa: si 's convertissen á la fé cristiana se farian europeus.
 Com los califas abbassides havian donat acullida á las arts y ciencias, que la irrupció dels vándalos havia desterrat d' Europa, los tatars trobaren ab la relligió los elements de la civilisació, de la qual prengueren tot seguit un lleujer barnís; mes sos progressos foren comprimits al mateix temps per alguns dogmas, que, proscribint las bellas arts, establint la doctrina del fatalisme, y proclamant odi y aversió á tot individuo oposat al islamisme, los pnvavan del primer ressort del bon gust, y féntloshi mirar com inútils los recursos y combinacions de la sabiduría humana, 'ls privavan de las ventatjas d' una comunicació íntima ab los europeus, los sols que 'ls podian instruhir. Unidas ditas causas á la gran diferencia que existeix entre las llenguas del orient y las del occident; á la moilicia, á la qual s' abandonaren quan se vejeren amos de capitals suficients pera satisfer sa sensualitat, y per fí á la falta d' educació de sos prímpceps, los quals passan sempre de la soletat d' un harem al trono otomá, han paralisat sos progressos per la civilisació
  Aixís, ab tot y ser mussulmá, dech confessar que 'ls turchs son encara bárbaros, y demano perdó als que pensin d' altre modo. Mes quan veig una nació sense cap idea de dret públich ni dels drets del home; una nació que ab prou feynas conta de mil individuos un que sápiga llegir y escriurer; una nació pera qui la propietat individual no te garantías y la sanch del home está exposada á correr per qualsevol motiu y baix lo més lleuger pretext sense cap forma de judici; una nació per fí obstinada en tancar los ulls á la llum, y en llensar lluny la antorxa de la civilisació que se li presenta en tot son brill, será sempre pera mi una nació de bárbaros. Que 'ls individuos d' ella vesteixin seda ó richs vestits de pell; que estableixin entre ells un ceremonial; que menjin, began y fumin al dia mil diferentas barrejas; que 's rentin ó purifiquin á cada moment; no deixaré per aixó de seguir dihent que son bárbaros.
 No faltan en la Córt algunas personas que, havent aprés las llenguas d' Europa, han adoptat igualment en secret sa civilisació, quan menos en part; pero son número es infinitament petit comparat á la massa de la nació.
 També contribuheix altra causa á mantenir als turchs en son estat de barbarie. Los árabes dominavan casi mitj món quan caygueren al jou dels turchs; amos aquestos en consecuencia del estandart del Profeta, degueren creures invencibles. Los confirmáren en aquesta persuació sas victorias en Europa, y aquesta idea s' ha anat perpetuant de generació en generació, no obstant las derrotas experimentadas en los derrers temps. La superioritat que s' atribuheixen sobre las demés nacions los fa mirar ab lo més gran menyspreu á tothom que no sia turch. No s' enganyin donchs los embaixadors extranjers sobre las mostras exteriors de deferencia que reben en Turquía. Conech més bé que ningú als de ma relligió, y puch declarar altament que 'l turch afegeix á la barbárie y orgull mussulmá la barbárie y orgull propis de sa nació.
 Aquest orgull los fa preferir la professió de soldat á qualsevulla altra: es soldat per relligió, perqué tot mussulmá deu serho; peró també ho es per predilecció, perque es pera ell l' ofici més útil que li obra la porta á la independencia y al despotisme.
 Mes no 's crega que 'l soldat turch es un home vestit y armat d' un modo fixo y determinat, un home subjecte á cert códich, á una disciplina militar, mantingut y pagat per lo tresor públich d' una manera regular com en Europa. Cualsevol, quan li passa pel cap, s' arma d' una á duas grans pistolas, d' un khandjear ó ganibet gran, en fí de las armas que vol, y diu: Soch soldat. Llavors s' agrega á una divisió de geníssars, ó á un baixá, agá, ó altre oficial que 'l vulga admetre á son servey. Quan se cansa, llensa las armas dihent: ja no sock soldat; y desde llavors queda en pau, sense que ningú li tiri en cara sa deserció.
 Resulta d' aquí, que batentse 'l soldat turch per sa fé y per son propi impuls, son primer atach es impetuós y fins ferotje, més també á la primera derrota abandona 'l camp y fuig, no estant l' exércit organisat de manera que continga la deserció.
 Los geníssars son lo nervi principal de la forsa otomana. Lo célebre Raif Effendi en son tractat de la milicia otomana diu que 'n te quatrecents mil l' imperi, y li sembla que cap nació pot presentar uua forsa armada tant gran y tant uniforme. Mes ¿qué es lo geníssar? Un sabater, un menestral qualsevol, un pagés, que dona son nom en la llista d' una divisió de geníssars, nomenada orta. Algunas d' aquestas ortas no arriban á mil homes, mentres que altras ne tenen vint ó trenta mil.
 Quan un fa inscriurer son nom en la llista, contrau l' empenyo de presentarse sempre que 's reuneixi la orta. ¿Pero ho cumpleix? Aixó depen de las circunstancias y combinacions del interés individual al ser cridat. Tenen los geníssars molt poch de lo que 's nomena esperit de cos, preocupació apreciable quan no es exclusiva; mes aixó no priva que consultin sempre son interés personal, que es sempre sa primera idea. Aixís, si 'ls convé lo motiu perqué 'ls convocan, prenen las armas y 's presentan. En altre cas permaneixen inmóvils, ó si 's presentan, es per pura formalitat, pera tornarsen després tranquilament á casa seva.
 Si la reunió de la orta es pera alguna revolució ó motí llavors ningú es sort á la convocatoria, perque están segurs de la victoria y del robo. No passa lo mateix quan se tracta d' anar á combatrer contra un enemich extranjer, puig en cas d' urgencia lo gobern se veu precisat á proclamar que 's portará al exércit lo Sainjeak Scherif, es á dir, l' estandart del profeta, pera inflamar aixís lo fanatisme relligiós, lo que deu suplir los sentiments d' honor y entussiasme patriótich que no existeixen.
 Tal recurs polítich no deixa de produhir alguns resultats ventatjosos, atrayent major número de gent al entorn d' aquell emblema mirat per los mahometans com prenda segura de la victoria. Mes com lo zel relligiós se refreda ab lo temps, quan no 'l secunda un interés inmediat y directe, los efectes d' aquest artifici disminuheixen progressivament. La última vegada que va sortir lo sainjeak scherif de Constantinopla, s' esperava veurel seguit de trenta ó cuaranta mil geníssars, y no obstant no 'n sortiren més que tres mil. No es donchs comparable aquest cos célebre als guardias nacionals dels estats d' Europa, ni á un cos qualsevol que tinga á lo menos una sombra d' organisació y disciplina; no puch compararlo sino al moviment ó lleva d' un poble en massa. Las victorias dels geníssars en temps passats no foren sino l' resultat de la irrupció d' una gran massa d' homes armats sobre pobles desarmats, ó sobre massas menors y tan mal organisadas com ells. Avuy que la táctica militar ha combinat los medis pera calcular los resultats ab una casi certitut moral, es evident que las tropas turcas may podrán oposar constant resistencia á un cos de tropas europeas petit, pero disciplinat. No parlem de cassos particulars que poden ser contraris á aquesta regla, perqué aixó 'ns portaria á un analíssis y á discussions extranyas á nostre objecte.
 Tenen los geníssars usos extranys y dignes de referirse.
 Lo trofeu militar més respectat entre ells son las calderas ó marmitas de coure, hont couhen son aliment, reduhit sempre á arrós preparat ab mantega: los turchs ne diuhen pilaw. Son ditas marmitas objecte de tan alta veneració, que tenen sempre una guardia d' honor, y quan las trasladan d' un punt á altre s' exigeix de totas las personas que 's troban al pas una salutació ó reverencia com quan passa un primpcep. Desgraciat d' aquell que no fes tot seguit la reverencia, puig seria tot seguit castigat per la guardiá que sempre va escoltant lo convoy.
 Son las marmitas com lo punt central de reunió de cada divisió de geníssars: en campanya las portan pomposament adornadas d' oripells y penjarellas. Si una orta te la desgracia de perdre sa marmita, se la mira ja com un cos deshonrat.
 Quan los geníssars acudeixen ab ansia afectada á pendre sas raccions, es proba de que están del tot contents en sa orta; mes si hi van ab ayre maymó es senyal de descontent. La major mostra de disgust que poden donar, es no presentarse á la distribució: llavors se fa absolutament indispensable pendrer midas pera satisferlos y calmarlos.
 En cassos de descontent, las divisions dels geníssars portan sas marmitas devant del palau del sultá, y las posan á terra giradas. A tal senyal de revolta tots los geníssars s' arman y reuneixen; fan la lley al gobern, demanan los caps dels ministres ó dels gefes del Estat, que tot seguit los hi son sacrificats sense exámen, y destronan fins al mateix sultá, com acaban de ferho ab lo desgraciat Selim III. Tot se troba en convulsió á Constantinopla fins que aquella milícia indisciplinada ha retirat sas marmitas.
 Quan lo sultá concedeix audiencias públicas als embaixadors, pera dárloshi una alta idea de son poder fundat en lo content de las tropas, mana distribuhir ans de la audiéncia la racció als geníssars, los quals acudeixen tumultuariament á rébrela en presencia del embaixador. Igualment pera donar als ministres de las corts extranjeras idea de la justicia soberana, lo gran visir jutja algunas causas devant d' ells; y pera desplegar á sa vista la magnificéncia imperial se 'ls admet á un festí ab lo gran visir, revestintse de richs vestits de pell, mentres als agregats á la embaixada se 'ls ne distribuheixen altras de menos preciosas.
 Per consecuencia de la importáncia de las marmitas en lo cos de geníssars, lo nom turch dels jefes de las ortas equival al de repartidor de la sopa. Tots los soldats del cos portan al front, en sa gorra de ceremonia, á tall de plumero, una planxa de llautó en la qual posan un cullerot de fusta, de que 's serveixen pera menjar l' arrós. Tal cullerot forma d' aquest modo part essencial de son uniforme.
 Los encarregats de castigar als geníssars son los repartidors d' aygua, que van armats d' un bastó ab llargas corretjas.
 Cada orta posseheix algunas tauletas de més d' un peu en cuadro, fixas en la part superior d' un pal, totas pintadas ab emblemas de la orta. Ditas taulas acompanyan sempre á las marmitas.
 Quan la orta surt á campanya, segueixen á las marmitas alguns joves tapats del tot en grans hhaiks. S' anomenan l' Harem. Considerats com una especie de talisman ó prenda sagrada, van sempre escoltats d' una guardia particular, y allotjats en una tenda inmediata á la de las marmitas: no fan cap servey, ni estan subjectes á cap fatiga, y 'ls geníssars de la orta se deixarian matar fins al derrer pera defensarlos y salvarlos de las mans del enemich; puig lo perdrels seria la major ignomínia pera 'l cos.
 Los geníssars passan d' una divisió á altra segons los hi pega.
 Resulta de tot lo que acabo de dir, que 'ls geníssars, lluny de ser las tropas del soberá del país, no son més que una milicia revolucionaria y turbulenta, que 's fa justícia per sa má, fins á costa del prímpcep á qui serveixen.
 Veritat es que alguns reben desde la infantesa una especie d' educació militar; peró son tant pochs aquestos, que per res influheixen sobre la massa general d' aquell cos. Altre tant se pot deduhir de sa disciplina y organisació en los cuartels de Constantinopla.
 Pera contrarestar lo poder dels geníssars han armat los sultans als empleats de sos jardins y casas de camp y format una especie de guardias de corps, ab lo nom de bostangis ó jardiners, á quins confian la guardiá de sas personas. Dit cos consta d' alguns milers d' homes y ha prestat alguna vegada serveys importants; mes en las revoltas se sol unir als geníssars, que son més forts, y llavors es inútil pera 'l sultá aquest contrapés, com s' ha vist en la revolució que destroná al desventurat Selim III.
 Se compón lo cos d' artillers y bombarders de cuaranta vuyt companyías ben organisadas; mes com hi ha encare en las baterías curenyas antigas, ab rodas de fusta poch aptes á la maniobra; com també hi han grans culebrinas, canons de monstruós calibre á terra pera enjegar balas de pedra, y canons de moltas bocas, no 's pot formar gran idea de sa instrucció, puig es emplear en lo servey de pessas inútils homes y municions que serian molt més útils si se 'ls destinés á pessas ben montadas y de calibre ordinari.
 Lo resto de las tropas que componen las forsas otomanas en temps de guerra se reduheix á escabots més ó menos numerosos de gent armada que envian las provincias al exércit; los aventurers ó voluntaris que tractan de fer fortuna; los fanatichs de bona fé ó 'ls que tenen interés en aparentarho. Per fi lo contingent d' homes armats que certs posseedors de fincas están obligats a posar en campana.
 Causa aixó tal barreja y confusió que l' exércit turch no 's diferencia, en lo fons, d' una reunió d' escabots de selvatjes. Per consegüent no es capás de produhir cap resultat ventatjós. Si a aquesta irregularitat s' afegeixen los pesats equipatjes que portan los turchs, y la munió innumerable de criats y empleats que no guerrejan y segueixen al exércit, se tindrá una idea de la impossibilitat de donar á aquellas massas informes y desordenadas la precisió que exigeixen los moviments militars d' una campanya.
 Persuadit d' aquesta veritat lo gobern de Constantinopla volgué posar remey al mal, creant novas milicias, organisadas y disciplinadas á la europea; mes com aquesta innovació feria l' interés dels geníssars, als que s' hauria reduhit á la dependencia, essent com eran y ho son encare los verdaders déspotas del imperi, s' esvalotaren, sacrificaren á la conservació de son poder los caps tal vegada més útils al imperi y destronaren al infelís Selim III; triumfo deplorable de la anarquía militar que ha fet retrocedir dos sigles la civilisació dels turchs.
 Lo sultá Mustafá, sucessor de Selim, está dotat de bonas cualitats; mes ¿qué pot fer lo millor dels sultans mentres visca dominat per la esvalotada milicia dels geníssaas? ¿Quín ministre tindrá prou valor pera obrir la boca, tenint las sanchs encare glassadas ab la catástrofe que acaba de presenciar? Crech, donchs, poder afirmar que 'ls turchs están en la impossibilitat de civilisarse per sí mateixos.
 Quan en los paissos extranjers se sent lo nom del Gran-Senyor, un se 'l representa com un déspota quina paraula es lley y que no s' aconsella sinó de sos capritxos. Cal desenganyarse. No hi ha al mon esclau més esclau que 'l Gran- Senyor; sos passos, moviments, paraulas, pera tot lo curs del any, pera tots los fets de la vida, están determinats per lo ritual de la Cort. No pot fer més ni menos de lo establert. Reduhit al paper de verdader autómata, sas accions son reguladas com resultats mecánichs, per lo códich, lo divá, l' ulema y 'ls geníssars. Podrá anar cubert de diamants, voltat del fum del encens, rodejat d' adoradors, com lo Gran-Lama ó com una divinitat vivent; mes sa existencia no 's diferenciará de la d' una máquina, y com á tal se 'l mirará sempre ab la major indiferencia per los pobles, que no n' esperan res de bo ni de mal, estant lo poder en mans subalternas, segons he fet observar en ocasió de la cayguda de Selim é instalació de Mustafá, puig no ocasioná aquell succés la menor sensació en las provincias turcas per hont jo llavors viatjava.
  Aquesta indiferéncia dels pobles per son soberá es una de las principals causas que facilitan y favoreixen la rebelió dels baixás en las provincias. Sapiguts son los molts anys que se sostingueren Djezzar, Paswan Oglow, Kadri Agá, etc, y veyem avuy á Mehemed Alí en Egipte, Kuchuk Alí en Siria, Mustafá Baixá en Bulgaria, Alí Baixá en Albania, Ismail Bey en Rumelia, y altres varis d' inferior categoría, los quals sota un ayre de dependencia de son soberá son realment independents, y no fan cap cas dels flrmans de la Porta quan no convenen á sos interessos.
 Un prímpcep servit d' aquest modo, deuria á mon entendre esborrarse de la llista dels soberans, puig l' imperi está sempre en mans subalternas y mercenarias, y ell revestit ab lo titol suprem es lo sér més insignificant é inútil en lo gobern. Ni veu, ni sent á ningú, á excepció de son gran visir, y passa la vida en mitj de sas donas y eunuchs, extrany, diguemho aixís, á tots los actes d' administració, ordenantho tot lo visir ó 'l diva. Lo poder del Gran-Senyor está donchs reduhit á no res. En lo Marroch es hont s' ha de buscar lo modelo del verdader despotisme.
 Las mans mercenarias que gobernan l' imperi turch son; pagadas de son travall ab la adquisició de riquesas proporcionadas á la ambició que las dirigeix. Mes las rendas del imperi disminuheixen cada any en rahó de la rebelió que s' exten d' una provinciá á altra. Los baixás anteriorment nomenats casi no envian res al tresor públich; los productes de la Siria los absorveix lo baixá de Damasch, ab pretext dels gastos necessaris pera la caravana de la Meca; y aquest any (1807) lo gobern li ha enviat ademés per haverho demanat, gran número de bossas pera 'ls gastos de la guerra defensiva contra 'ls wehhabis, los quals van estrenyent més y més los límits del domini otomá, apoderantse cada dia d' una part de sas provincias. La revolució dels servis, la ocupació de la Moldavia y Valaquia per los russos, la separació de las regencias berberescas, y per fi las escandalosas dilapidacions dels baixás y altres empleats han reduhit lo tresor públich als últims apuros. Per lo tant los alts empleats de la Cort no poden rebrer sous ó recompensas proporcionadas á sas dignitats. Es donchs, necessari que la cábala ó intriga inventin recursos pera buscar diner.
 La venda dels empleos está autorisada á Turquía; mes á mida que l' imperi s' empetiteix disminuheix lo número d' empleos que donar, y en consecuencia lo producte de sas vendas; veritat es, per altra part, que si 'l número dels empleats se reduhueix, creix en proporció lo dels aspirants, y la concurrencia eleva lo preu, lo que reditua lo mateix als cortesans, mes no als infelissos pobles, puig los que han pagat doble ó triple per la adquisició de son empleo, se creuhen doble ó triplement autorisats pera devorar als desventurats que cauhen á sas mans. Aquestos claman y 's desesperan, mes no s' escoltan sos planys, perque aquellas exaccions subalternas deuhen resultar en profit de la Cort l' any següent. Los pobles indignats s' abandonan á la desesperació y s' aixecan en armas. Llavors se 'ls donan los odiosos noms de saltejadors y rebelats. Si l' estat se troba ab forsas pera ferlos entrar en son deber, lo que passa sovint, la sanch corre, pero las cosas quedan com estavan y l' imperi pert súbdits y capitals. Aixó aumenta las necessitats de la Cort, y de consegüent las extorsions, agravantse la situació cada dia més.