Juliverdina
Veus-aquí que una vegada hi havia una bona dona, que mai diríeu quina era la cosa que li agradava més del mon? La xocolata potser? No. Les maduixes o les taronges? Tampoc. Les dolces pasticeries? Tampoc. La cosa que li agradava més era el julivert.
Oi que és estrany? Doncs aquesta bona dona només menjava que julivert. Ne menjava molt i mai ne tenia prou. I un dia que no'n trobava, ella que es fica a l'hort del Pare Gegantàs i hi veu un bell camp de julivert tan vert i tan esponjós, que la bona dona no es va saber estar de menjar-ne, tot i sabent que aquell hort era el del Pare Gegantàs i que res de bó n'hi podia venir.
Però ella que es fica a l'hort i comença a menjar julivert. I amb tan gust se'l menjava i tan contenta estava que li queien unes llàgrimes cara avall!
I mentre menjava aquella cosa que per ella era la més bona del mon, veus-aquí que li surt el Pare Gegantàs i li diu:
—Per càstic de haver penetrat aquí i d'haver-se'm menjat el julivert, et pendré una filla que tindràs molt aviat i que ha de ésser meva! I si vols que't perdoni m'has de prometre que tu mateixa me la donaràs.
I la bona dona, com que no tenia cap filla ni creia que mai ne tingués cap, ella que li promet que si que li donarà.
El Pare Gegantàs la deixa sortir de l'hort i a ella al cap de poc temps, li neix una nena bonica com el sol.
Però a aquesta nena, que es deia Juliverdina, no li agradava el julivert, sinó que s'estimava mes la xocolata, i les maduixes i les taronges i les dolces pasticeries.
I veus-aquí que la Juliverdina s'anava fent gran que era l'encís de tothom de tan bonica com era. Cada dia quan se despertava en el seu llitet, era més bonica que el dia abans. I si el dia abans ja enlluernava a la gent, imagineu-se l'endemà, i l'endemà passat, i l'altre, i l'altre dia!...
La Juliverdina anava a costura a apendre de lletra i a fer puntes amb un coixinet. I un dia pel seu camí que troba al Pare Gegantàs que l'escomet i que li diu:
—Juliverdina, digues a la teva mare que es recordi d'alló que em va prometre!
I la Juliverdina li fà un cerimoniós salut i li diu:
—Compliré la vostra comanda, Pare Gegantàs!
I la Juliverdina donà la comanda a la seva mare, que no li va respondre res. I a l'endemà que el Pare Gegantàs li diu mentres anaya a costura:
—Vares donar la comanda a la teva mare, Juliverdina?
—Sí, Pare Gegantàs, però no'm va respondre res.
—Dones díga-li que si no em dòna el que em va prometre, jo m'ho tindré de pendre.
—Li diré això, Pare Gegantàs.
La Juliverdina diu això a la seva mare que tampoc li torna contesta. I veureu que a l'endemà, quan la Juliverdina anava a costura pel florit camí, el Pare Gegantàs l'agafa i se l'endú sobre'l seu cavall i la tanca a una torre molt alta, molt alta, que arribava fins als núvols. I li dòna per única companyia un Canariet, un Gatet i un Gosset.
I ja tenim la pobre Juliverdina presonera del Pare Gegantàs. Ell mateix la pentinava cada dia i li contava els cabells un per un.
I un dia que ella s'estava a la finestra de la torra, veus-aquí que passa el Príncep Blau i veu aquella noia tan bonica i li diu:
—Exten els cabells fòra de la torra i jo hi pujaré per venir al teu costat!
I ella que exten els cabells i el Príncep Blau puja a la torra. I jugant amb la Juliverdina ell que li trenca un cabell. I ella que es posa a plorar i diu:
—Com ho faré, pobre de mí, quan el Pare Gegantàs vingui a pentinar-me demà i vegi que he perdut un cabell?
I el Príncep Blau li diu:
—Això rai! Dígali que te l'ha trencat el Canariet!
I a l'endemà el Pare Gegantàs que mata el Canariet quan la Juliverdina li va dir que ell li havia perdut el cabell que li faltava.
Però a l'endemà, jugant amb el Príncep Blau, se li trenca un altre cabell. I el Príncep Blau li diu:
—Digues que te l'ha trencat el Gatet!
I a l'endemà el Pare Gegantàs mata al Gatet. Però a la Juliverdina, jugant amb el Príncep Blau, se li trenca un altre cabell. I el Príncep li diu:
—Digues que te l'ha trencat el Gosset!
I el Pare Gegantàs mata al Gosset.
A la Juliverdina li dolia molt de perdre als seus bons companys. Però els renys del Pare Gegantàs li fèien molta por.
I veus-aquí que l'endemà el Pare Gegantàs no va venir. La nit abans havia menjat cinc-centes prunes clàudies i havia mort perquè per més Pare Gegantàs que se sigui, cinc-centes prunes son masses prunes.
La Juliverdina ja era lliure i es va casar amb el Príncep Blau i varen viure dos anys feliços fins que hi va haver una guerra molt gran on hi va morir el Príncep Blau guerrejant valentment.
La pobre Juliverdina el va plorar de cor, perque era un bon Príncep i perque totes les noies l'estimen al seu Príncep Blau. Però el Rei, que era el Rei Negre, es va enamorar de la Juliverdina i tot era dir-li que no el plorés més al seu fill, que ell ja l'aconsolaria i la faria Regina de corona d'or i amb els vestits més lluminosos de la terra.
Però la Juliverdina és clar que no el volia al Rei Negre! I per lliurar-se de la seva persecució, ella que s'en va a veure a una dona que vivia al mig d'un bosc i que era una mica bruixa. Però no us penseu que exercís la bruixeria per cap mala cosa, sinò per fer triomfar sempre la virtut i les intencions pures.
La Juliverdina la trobà al seu cau, fent ungüents i combinant herbes oloroses que curàven tots els mals. Li va explicar el que li passava i la bona bruixa que li diu, fent-li una carícia amb les seves mans arrugades que feien olor d'herbes medicinals.
—Demana al teu sogre reial un vestit de color de sol, un altre de color de lluna, un altre de color de temps i un altre de Fustots.
I ella que així ho fà. Però, el Rei Negre estava tan enamorat de la Juliverdina, que li porta el vestit de color de Sol, i el de color de Lluna, i el de color de Temps i el vestit de Fustots.
I ella que tanca els tres vestits enlluernadors dintre d'una nou, d'una avellana i d'una ametlla i posant-se el vestit de Fustots, se'n va mon enllà demanant almoina.
Arriba a una gran casa que bé hauria pogut ésser un palau perque hi vivia el Príncep Gris amb la seva mare, que era una gran senyoraça molt orgullosa que mai sortia com no fos en carroça ni mai menjava com no fos en plat d'or.
La Juliverdina vestida de Fustots entra per la porta de les cuines i demana que la facin treballar. I el criat del criat del criat del sota-jardiner que se la mira i que li diu:
—Quedat, Fustots, però com que vas tan mal vestida només podràs fer que una cosa. Faràs pasturar els pagons del Príncep Gris que son vuitanta-sis.
Un dia el Príncep Gris la va trobar que feia pasturar els seus pagons. Li va semblar que, encara que anés vestida de Fustots, era més bonica que el sol. I ell que la segueix fins allí on ella dormia, que era en un recó de l'estable i la veu que es treu el vestit de Fustots i que es posa el de color de Temps.
I el Príncep Gris es va enamorar de la Fustots i la Fustots es va enamorar d'ell. I mentre pasturaven els pagons que al veure-la tan bonica feien la roda amb la cua de mil colors al volant d'ella, tot era dir:
—«Vaig vestida de Fustots
però em dic Juliverdina.
He portat corona al front
i he dut mantell de regina,
però tot ho he perdut
i ara em veig tota mesquina,
amb el vestit de Fustots,
descalçeta i tota trista.
Però ara soc feliç
perquè d'amor soc molt rica,
que porto clavada al cor
la ferida d'una espina,
que'm farà viure i morir
amb una pena molt fina.
Vaig vestida de Fustots
però em dic Juliverdina».
I el Príncep Gris la trobava així, alegre i trista a la vegada, rodejada de les vuitanta-sis rodes de llum de les cues obertes dels vuitanta-sis pagons reials.
Però un bell dia, el Príncep Gris es va posar malalt de tan enamorat que estava. I la seva mare tan orgullosa que només podia sortir en carroça i menjar en plat d'or, que hi va i li diu:
—Fill meu, voldries menjar alguna cosa?
I el Príncep li respon:
—Vull que la Fustots em faci un pastiç de mel i que ella mateixa me'l vingui a portar a la meva cambra!
I penseu amb l'engúnia d'aquella dona! Perquè, per anar a la cambra del seu fill, s'havia de passar pel seu saló i com que sempre el tenia ple de visites de molt compliment, no podia avenir-se a veure passar a la Fustots vestida de pedaços entre els vestits d'or i d'argent i veure els seus peus descalços trepitjant les grans lloses de marbre cobertes de tapiços orientals.
Però el Príncep ho havia manat i era més obeït el Príncep amb el seu bon cor que no pas ella amb tot el seu orgull.
Així va ésser que la Fustots va rebre ordre de preparar un pastiç de mel pel Príncep que estava malalt. I ella el va preparar amorosament i hi va posar a dins un anell que li havia donat aquella bona bruixa amiga seva i que tenia el poder de curar les malaltíes que venien de massa estimar.
Un cop llest el pastiç la Juliverdina va dubtar de si es posaria algun dels seus meravellosos vestits per atravessar el saló i per entrar a la cambra del Príncep Gris. Però si ell sempre l'havia vista vestida de Fustots, vestida de Fustots li volia portar el pastiç a la seva cambra de Príncep.
I va entrar al saló plé de visites de molt compliment de la mare del Príncep vestida de pobre Fustots. Però això no va ésser més que un moment i, abans de que ningú s'hagués fixat en ella, varen entrar per una finestra quatre pagons que la varen voltar amb la cua extesa. I així va atravessar el saló meravellant a tothom amb aquell vestit d'or i de llum que duia sobre'ls pedaços del seu pobre vestit de Fustots.
Va entrar a la cambra on jèia el Príncep i li va oferir el pastiç de mel que feia la bona olor de les seves mans feineres. I ell el va partir i el va menjar i quan va haver trobat l'anell de la bona bruixa va aixecar-se curat del llit on jeia malalt de massa estimar.
La Juliverdina va ésser molt feliç amb el seu bell Príncep Gris i fins la mare del Príncep, amb tot i el seu orgull, va elogiar la gentil discreció i la gran bellesa d'aquella humilíssima Fustots que feia pasturar els pagons havent estat muller del Príncep Blau que havia mort a la guerra.
I en els seus passeigs pel parc, sota les clares arbredes, i en els seus viatges pel reialme, i en les seves hores de treball filant sedes i fils d'or, i en les seves hores de repós en la gran cambra, era sempre voltada per una guarda d'honor de pagons reials, que amb les cues amplament obertes rodejaven a la feliç Juliverdina amb la viva pedreria del seu plomatge multicolor.