Pàgina:Canigó (1901).djvu/11

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.

 Gentil resta esblaymat; apar un roure
 que'l llamp acaba de ferir, y ploure
veu á sos peus ses branques, son front descoronar.

 Avergonyida, ella s'adossa á un arbre;
 per estátua pendríala de marbre
qui no vejés ses llágrimes rajar com una dèu.
 No ho veu la gent del ball ni se'n adona;
 á qui dança joyós ¿què se li'n dona;
de la margaridoya que aixafa sota'l peu?

 Far grandiós que un promontori amaga,
 derrera'l Pirineu lo sol s'apaga,
y'ls ulls d'alguna estrella se veuhen llambregar;
 no tan brillants ni tan amunt com elles
 s'oviran en lo bosch altres estrelles
y s'ou un cant de céltica tonada ressonar.

 Del bosch de Canigó son los fallayres1
 que dançan, fent coetejar pe'ls ayres
ses trenta enceses falles com trenta serps de foch;
 en sardana fantástica voltejan
 y de má en má tirades espurnejan,
de bruixes y dimonis com estrafent un joch.

 Les llums de set en set pujan y baixan,
 cinyells de flama los montícols faixan
y's veu entre fumades lo bosch llampeguejar;