Pàgina:Canigó (1901).djvu/11

Gentil resta esblaymat; apar un roure
que'l llamp acaba de ferir, y ploure
veu á sos peus ses branques, son front descoronar.

Avergonyida, ella s'adossa á un arbre;
per estátua pendríala de marbre
qui no vejés ses llágrimes rajar com una dèu.
No ho veu la gent del ball ni se'n adona;
á qui dança joyós ¿què se li'n dona;
de la margaridoya que aixafa sota'l peu?

Far grandiós que un promontori amaga,
derrera'l Pirineu lo sol s'apaga,
y'ls ulls d'alguna estrella se veuhen llambregar;
no tan brillants ni tan amunt com elles
s'oviran en lo bosch altres estrelles
y s'ou un cant de céltica tonada ressonar.

Del bosch de Canigó son los fallayres¹
que dançan, fent coetejar pe'ls ayres
ses trenta enceses falles com trenta serps de foch;
en sardana fantástica voltejan
y de má en má tirades espurnejan,
de bruixes y dimonis com estrafent un joch.

Les llums de set en set pujan y baixan,
cinyells de flama los montícols faixan
y's veu entre fumades lo bosch llampeguejar;