no faría en mon temple paret bona,
un mal floró maleja una corona:
llánçal ben lluny ò tórnal á son lloch.—
«Donchs jo so aqueixa pedra malehida
en la casa de Deu que he construhida,»
digué lo comte-monjo sospirant.
«De viure ab sants lo pecador no es digne,
no fan bona parella'l corb y'l cigne,
lo carbó no s'avé ab lo diamant.»
Pren una escoda y vora la capella,
entre'l sepulcre de Gentil y ella,
sa habitació derrera's posa á obrir.
Es aspre lo penyal, dura la feyna,
ell no es de ferro ni d'acer com l'eyna,
mes al acer y al ferro fa desdir.
Ell no desdeix, un día y altre día
les llevades de roca desafía,
una setmana, un mes y un altre mes;
si s'enforteix la blava licorella
la má del monjo s'enforteix com ella,
pica més fort de dret o de través.
Lo troba un jorn furgant la roca viva,
venint de son bisbat lo bisbe Oliva1,
ab la croça á la má, la mitra al front:
Pàgina:Canigó (1901).djvu/155
Aquesta pàgina ha estat revisada.
