—¿En què empleas,—li diu,—ta forta destra?
—En obrir,—li respon,—una finestra
per aguaytar sovint al altre món.—
Finestra ò clot, no triga á obrirla gayre,
y, com de sa pedrera lo pedrayre
afadigat, al vespre'n fa son llit,
lo cansament al batre ses parpelles;
y á la esmortida llum de les estrelles
s'hi esten com un cadavre cada nit2.
En sos ensomnis veu alçar la lluna
com llantió del temple á la nau bruna
d'hont rius y vents son l'orgue tronador.
Creu ser un mort que, en sa capella ardenta
d'estrellades de ciris resplandenta,
escolta'l Dies irae aterrador.
Sa fossa es la montanya gegantina,
es son túmol la volta cristallina
que cada punt traspassa somiant,
á les plantes del Ser que'l món adora
cercant, entre les ánimes que anyora,
la del tendre Gentil que estima tant.
Quant devalla'l seu somni de l'altura,
en l'altra fossa com aucell s'atura
á mirar d'aquella ánima lo cos,
Pàgina:Canigó (1901).djvu/156
Aquesta pàgina ha estat revisada.
