A sa claror s'aixampla rihent la plana hermosa,
com desvetllada als dolços murmuris del matí;
lo pèlach a ses plantes dormint, mòures no gosa,
per no desabrigarla sa filla somniosa
de sos llençols de lli.
Té á esquerra les cendroses, vitíferes Corberes
que al Pirineu, com branques, se pujan á empeltar,
á dreta les florides, granítiques Alberes;
lo Rosselló es un arch de dues cordilleres
que té per corda'l mar.
Es una immensa lira que en eixa platja estesa
vessanta d'armoníes deixá algun deu marí,
lo Canigó es lo pom, les cordes que'l cerç besa
son los tres rius que roncan lliscant per la devesa,
lo Tech, la Tet, l'Aglí.
La Goja diu:—No sempre fou eixa vall desclosa:
fou aygua lo que es herba, lo que ara es vert fou blau;
bramaren les balenes hont Prada avuy reposa,
y'ls claustres d'Elna muntan, evori en coral-rosa,
de Téthis lo palau.
Força-real y Pena2 foren ses illes belles;
del Canigó en la soca fermárense vaixells,
volaren les gavines cantant cançons novelles
en eixes margenades, hont brescan les abelles,
hont jugan los anyells.
Pàgina:Canigó (1901).djvu/73
Aquesta pàgina ha estat revisada.
