Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/133

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


elegit d'ajuntament, no és ésser un patrici benemèrit, o intel·ligent i honrat pel maneig dels assumptes comunals, o bé home de representació per son patrimoni o industria, no; el principal mèrit és pertànyer a la confraría dels qui governen, i més que tot posseir l'habilitat de saber fer les eleccions, o sía l'assegurar al govern un diputat qui s'avingui a entrar dòcilment en el servum pecus de la majoría parlamentaria. Aquestes raons expliquen Testat miserabilíssim, moral i material, en que han caigut, parlant generalment, els Municipis, estat que no pot ésser altre que aquest, amb els sistemes d'avui día.
 Si el Municipi és el primer element de fa regió, ¿podrà aquesta refer-se sens una reconstrucció d'aquell? Es evident que no; per lo qual la tasca pràctica i feconda del regionalisme, la benèfica activitat dels ciutadans qui desitgen una renovació de la vida pública, indígena, ha de començar per treballar en bé dels Municipis, procurant, com diu Lleó XIII en la present Encíclica, «que visquin amb lleis propries, i que'ls ciutadans obtinguin la més ampla facultat d'augmentar sos profits». La reconstrucció del patrimoni municipal la considerem d'una importancia extraordinaria, no sols pel bon menament polític, sinó fins per l'ordre i tranquilitat social. En primer lloc el tenir propri, dóna una certa dignitat i valor; el Municipi qui tingués aquesta arrel no's deixaría imposar tant fàcilment les pretensions indegudes dels governants; i d'altra part aquest patrimoni o cabal comunal constitueix com una basa de la posició social d'aquells ciutadans pobres, qui encara que tals, són individuus d'aquesta nombrosa familia que'n diem el Municipi. Si un día a venir l'amenaçador socialisme troba una mitigació justa i legal, creiem que serà prenent per basa el Municipi en son concepte cristià i humà d'estensió de la familia natural. La beneficencia pública humilía sempre al ciutadà desvalgut, o per parlar més clar, l'home qui ha de viure de la beneficencia no és ciutadà, és part d'aquesta mena de clientela de les institucions públiques modernes qui comença amb els empleats i dependents i acaba amb els socorreguts. ¿No sería possible avui, després de tants verdaders avenços materials, lo que ho fou en els sigles passats, guiats solament per l'observació social i l'intuició cristiana, això és, un patrimoni municipal, ja sía agrícola, ja industrial pels ciutadans pobres del