làstica, no és bona ni és dolenta; serà d'una o altra condició segons s'apliqui a un fí bo o dolent. Fer de la llibertat el fí social és declarar la societat catalana sens fí ni objecte, desde que reb forma en el sigle XIII, mentres va pujant al cim de sa gloriosa carrera i fins que tomba a son ponent. I no perquè en ella hi manqués la llibertat, puix com declara el rei en Martí en la cèlebre arenga de les corts de Perpinyà, el poble català era el més lliure de la terra. Mes era lliure, no per ser lliure com el cavall sens brida per a brincar, sinó que posseía noble i cristiana llibertat per a exercitar sa prodigiosa activitat envers un fí ètic, per al compliment de sa missió terrenal. No era la llibertat que du com a conseqüencia tants caps tants barrets, no era la llibertat d'ésser extravagant com la que proclama l'escriptor abans aludit, era la llibertat racional, com després veurem, qui porta a l'home envers el bé, no per la violencia, sinó pel noble camí de l'il·lustració i de la persuassió fins atènyer l'unitat, llei essencial de tot sér perfet, i de consegüent del sér social. Es de sentit comú, que l'unitat de pensament constitueix la major excel·lencia de que pot disfrutar una societat; ja sabem que convé la contradicció; puix sens aquesta, l'activitat i energía, basa de la virtut humana, s'adormiríen, i per això entra en els plans de la sapientíssima Providencia, qui governa al món, la permissió del mal, i escrit està pel gran Sant Pau: oportet haeresses esse. i el Verb etern pronuncià aquella sentencia: necesse est ut veniat scandalum, mes afegí també: vae homini illi per quem scandalum venit. La necessitat de que en el món el bé sía contrariat, no enclou el dret de contrariar-lo, que'l mal mai deixarà d'ésser mal encara que incidentalment produeixi un bé. La falta de tant essencials veritats en l'esperit dels racionalistes i l'imponent silueta que d'elles, posades a inaccessible distancia oviraven, empenyeren a certs homes de talent a inventar les teoríes de la llibertat absoluta, racional i política, i de la competencia individual entre'ls homes com a necessaries per al bé social. Mes sens un fí ètic perd tot consorci humà, no solament el vincle d'unitat, sinó també l'estímul d'una activitat pura, feconda i de comuna utilitat. I no cura tal defecte l'assentar que la competencia individual, l'interès particular, efecte de l'amor a un mateix, és el motor de l'activitat humana, perquè
