l'amor propria és, segons la cèlebre sentencia de Pascal, l'enemiga dels altres i voldría ésser sa tirana, és, en sa conseqüencia última, tot sovint el fort esclafant al dèbil, és el principi generador de l'esclavitut i destructor de tota noble moralitat. Tals idees mogueren molta fressa i constitueren el criteri social de la moderna Europa; però la demostració ad absurdum, la bancarrota del lliberalisme, ha manifestat sa intrínseca falsetat, el sistema ha fallit del tot, i les nacions, verament lliures d'opressió sectaria, giren sos ulls envers un sistema social fundat, no en l'amor a un mateix, sinó en la caritat. I no creguin els partidaris de la competencia individual que rebutgem la lluita com element civilitzador, no; com ells, creiem en sa necessitat
i tenim fortament estampades en la memoria aquelles sentencies de la divinal Sabiduría, escrites molts sigles abans que sortissin les noves teoríes; militia vita hominis super terram… contendite intrare… regnum Dei vim patitur… No és necessari excitar la lluita ni devem suscitar la contrarietat; ja vindrà per ella mateixa, puix l'estat present de l'humanitat és de lluita amb els elements físics, amb els homes entre'ls quals vivim i fins de cada hu amb sí mateix. Convé, doncs, més que atiar la lluita humana, educar a l'home per a que surti vencedor d'ella…
No vulguem ésser mestres de la patria; siam deixebles d'ella. El dos més il·lustres catalanistes, els dos més fecondants pensadors de l'aspiració regional, en Capmany i en Piferrer, no confiaren La restauració patria a un và formalisme, sinó que cregueren fer un servei a Catalunya i estimular la vida regional presentant als ulls de la generació moderna lo que constitueix la naturalesa, el geni, la substancia de la nostra gent, cada hu d'ells en sa respectiva esfera. Nosaltres, amb menys forces que ells, aspirem a fer lo propri al presentar la corrent del pensament català qui ha fertilitzat la nostra raça; no hi posarem gens de substancia nostra, sols a l'indicar aquella nobilíssima corrent, direm als nostres paisans: attendite ad petram unde excissi estis. Nuar lo vell amb lo modern, vivificar el cos català, infundint-li sang catalana, continuar la tradició intel·lectual, condició necessaria d'una vida propria, determinar el caràcter que presenta el pensament en nostre país durant la successió
Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/146
Aquesta pàgina ha estat revisada.
