Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/158

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


lunya, quan Catalunya es governava a sí mateixa, la renovació legal no s'efectuava per la violenta amputació que mortifica, sinó per la natural germinació que vivifica.
 La nostra sossegada raça no tenía enamoraments precipitats, i tot posseint una forta potencia assimilativa donava a totes les coses l'aire, la forma, l'istil de la terra, les empeltava en el vell tronc de la Patria, enriquint a aquesta sens detriment de sa propria substancia. L'entusiasme llegislatiu pel Dret romà no escalfà el cap ni de Sant Ramón de Penyafort ni del Rei en Jaume, amb tot i tenir a dit Dret en molta estima; esperits pràctics i penetrants, més amics de lo útil que de lo pompàtic, no cregueren del cas construir un monument llegislatiu, com el savi Alfons de Castella, per admiració de les edats; més amics de fer un poble que de fer un còdic, practicant la màxima de que la llei ha de créixer al compàs del cos social a qui ordena, com la pell creix a proporció del cos humà, que vesteix i surt de la propria substancia personal, els llegisladors catalans seguiren les petjades del llegislador romà perquè posseíen son mateix esperit. I és que aquí no dominava ni l'entusiasme exclusivista pel propri jo, ni l'entercament en el propri pensar; la modesta i útil observació era practicada, i es tenía un concepte pràctic molt complet de lo que és una societat humana particular que no's basta a sí mateixa, i que en tant és més forta i perfecta en quant, estant amb comunicació amb altres, s'aprofita dels elements que posseeixen, convertint-los en substancia propria. I l'esperit dels llegisladors se perpetúa en l'escola jurídica catalana, de la qual un escriptor, no català [1], ha dit que fou feconda en jurisconsults il·lustres de gran maturitat de judici; i devem afegir que tal és la soliditat de la llei catalana, que ni les tempestats modernes qui han capgirat l'Europa han conseguit aterrar-la.

 La filosofía, a Catalunya com a Roma, no ha tingut originalitat. No ama l'esperit de la nostra gent aquella especie de gimnàstica mental sens altre objecte que una atrevida ostentació de forces per a admirar al pròxim; si treiem la grandiosa excepció de Llull i dels lulians, els demés qui han conreuat dit ram de la

  1. Nicolás Antonio, art. Callis.