Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/159

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


sabiduría humana han seguit la nobilíssima corrent de la perennis philosophia que ix de les abundoses fonts de l'immortal Grecia. Quan l'escolàstica acabà en un convencionalisme estret i ridícol, el nostre gran pensador Lluís Vives, confessant la grandesa i utilitat d'Aristòtil com l'hèroe de la gentilitat, cregué que per a agafar forces La filosofía devía tocar de peus a terra, per lo qual sa útil saviduría es nodrí fortament de l'observació humana, deslliurant-se dels excessos del revolucionari Renaixement.
 I a l'arribar als nostres temps, perduda o despreciada per una insana moda tota tradició filosòfica, els esperits gairebé tots en Espanya seguiren la fantàstica i corrossiva filosofía germànica, mes els nostres mestres ens ensenyaren una filosofía de sentit comú, rieró, deia l'inoblidable Llorens, que feia cap a la corrent general de la filosofía tradicional de l'Escola, mes tant fortament vestida a la catalana, que és un fet ben conegui que'l citat filosop ha sigut un dels homes del nostre renaixement qui han tingut una més eficaç potencia catalanitzadora [1]


  1. Estant ja per publicar el present llibre, havem llegit el Discurs d'entrada a la Real Academia de Ciencies Morals i Polítiques, de Madrid, del senyor D. Marcelí Menéndez y Pelayo intitulat: De los orígenes del Criticismo y del Escepticismo y especialmente de los precursores españoles de Kant. L'admirable escriptor montanyès en una nota s'ocupa del qui fou estimat mestre nostre i ens feu son íntim confident desde la nostra primera joventut, fins al día de la seva planguda mort, el catedràtic de Metafísica de l'Universitat de Barcelona D. Xavier Llorens y Barba. Diu en Menéndez y Pelayo que alguns deixebles de dit professor, amb més zel que discreció han volgut concedir-li l'honor pòstuma d'haver-se inclinat en sos darrers temps al neo-escolasticisme, fet que ell nega. Lo que nosaltres podem assegurar-li és que més d'un cop ens havía dit que tot son treball se dirigía a enllaçar sa doctrina amb la de l'Escola. Confessem planament que'l mètode preferent, constant, mes no exclusiu d'en Llorens fou l'observació interna, i convenim amb l'il·lustre acadèmic en que era impossible que cambiès de procedir un home qui durant tota la vida havía viscut tancat en les entranyes de la seva ànima, com en una aula d'espiritual anatomia. Emperò, és indubtable que si bé considerava aquest sistema d'inquisició de la veritat, com de resultats segurs per atènyer les veritats fonamentals de l'espiritualitat de l'ànima, de l'existencia de Déu i del món material quan l'usava un home de bona voluntat; no obstant, regoneixía que no era suficient per la discusió i no'n feu mai l'organum únic per a atrapar la veritat. Així és, que donava importancia capital als primers principis lògics, metafísics, i a les que ell anomenava veritats primaries contingents, analitzades per Reid, i que's refereixen a l'identitat del jo, a l'existencia del món extern, etc., i sovint alegava el principi escolàstic prima principia negantes fustibus sunt arguendi. Perquè l'observació no excluía de son mètode docent el formalisme