Aquest segell amb que la gent catalana marca les coses al fer-se-les seves, la potencia, més que de fer les coses noves, de fer-se-les propries, se nota també en l'arquitectura, que tant abundants i nobles monuments té en la nostra terra. Sembla com que'ns fos més propri l'estil romànic. Nascut o provinent de les basíliques romanes, és a dir, del lloc on s'administrava la justicia, presentant un equilibri o proporció de parts verament
escolàstic, que és insuperable; així és que les formes escolàstiques abunden en els Apuntes que avui encara existeixen i dels quals nosaltres posseim un exemplar esmenat de sa propria mà, i si bé és cert que la conciencia era son obrador, per a definir-la i caracteritzar-la es valía de la fórmula escolàstica: non sentimus nisi sentiamus nos sentire. Amava i aconsellava l'estudi dels comentadors d'Aristòtil; i havent-li un deixeble seu, el difunt prevere Pere Garriga y Marill, demanat les obres de Plató per a estudiar-les, no les hi volgué deixar, dient-li que li deixaría les de l'Estagirita, que li conveníen més. Usant un terme canònic, pot afirmar-se que en Llorens si bé no fou de corpore, fou emperò de anima Scholae. Admetía la veritat per sa evidencia i fugía de que se'l cregués fideista, així caracteritzava els principis lògics i metafísics, dient que no podía pensar-se el contrari d'ells, encara que ho volgués el subjecte; i en quant a la veritat primera, o sía a l'Ens realissimum, no l'admetía com una revelació o un postulat de la conciencia pràctica sinó com diu textualment en sos Apuntes «como ley suprema del conocimiento humano. Por esta ley nos hallamos imposibilitados de permanecer concibiendo una pluralidad de causas y nos vemos forzados a elevarnos a la concepción de una sola causa.» Completava La doctrina en aquest punt amb el principi teleològic o de les causes finals que formulava: «El orden y finalidad de los efectos suponen inteligencia e intención de la causa.» Insinuava, ademés, la prova de la necessitat racional, de lo incondicionat i absolut, és a dir, usava els mateixos arguments que han usat els més ferrenys escolàstics de Sant Tomàs ençà, si bé amb aquella gracia filosòfica propria d'en Llorens que feia endinsar l'home en sí mateix, resolent-se cada oient la dificultat amb la llum de sa propria conciencia, lo qual constituía el mèrit més eminent del nostre filosop. Es cert que establía que lo absolut està fòra del domini de la realitat comprensible i que en aquesta materia la creencia dèu completar el coneixement; mes fins en això s'avenía amb els escolàstics, qui diuen que de Déu se'n té coneixement, mes no comprensió, o sía, que l'home coneix an sit, mes el quid sit ho coneix sols imperfectament, per viam remotionis, segons l'expressió de Sant Tomàs, essent la natural filosofía, segons el mot del Sant Doctor, praeambulum ad articulos. Donava la sumaria resolució del problema del coneixement per medi de la sentencia: nihil est in intellectu quod prius non fuerit in sensu, nisi intellectus ipse, lo qual justifica que substancialment no difería dels escolàstics en tant important materia. Devem afegir, no obstant, que s'hi diferenciava en quant a explicar la manera del coneixement del món exterior o material, puix no admetía la teoría o hipòtesi de l'Escola per a salvar la dificultat de la comunicació o unió de l'enteniment amb la cosa, o sía la teoría de les especies intel·ligibles, i en son lloc sempre defensà el principi de Reid del coneixement immediat, que recordem perfectament haver-li oit dir que tenía antecedents en algún escolàstic, si bé ara no podem determinar a quàl se refería; fins en
