Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/161

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


equitativa, un conjunt comprensible, i quan se tracta d'iglesies produint en l'ànim, més la concentració ascètica que l'exaltació mística, més lluny de l'utopía de convertir la terra en cel que pareix se proposà l'estil gòtic, l'arquitectura romànica semblava la que devía identificar-se més amb la nostra raça pràctica, d'esperit llegislatiu, reflexiva i moderada, No en và, ni sens significació, tingué llarga i feconda existencia a Catalunya, i

    aquest assumpte la diferencia entre'l nostre filosop i els escolàstics és petitíssima ja que's ve a reduir a que en Llorens acceptava el misteri del coneixement del món com a misteri i es contentava amb la certesa ingènita que a l'home proporciona el testimoni dels sentits, certesa que també confessen els filosops de l'Escola, mes cercant d'aclarir el misteri mitjançant la teoría de les especies intel·ligibles. En Llorens tenía gran amor a la seva doctrina, en aquest assumpte, que desenrotllava amb filosòfica magnificencia, i era la verament típica del seu magisteri, donant-li ocasió de practicar finíssims anàlisis del fet del coneixement, consignant en sos Apuntes les següents ratlles: «Damos el nombre de realismo natural a la doctrina que acepta sin reserva los datos de la conciencia que nos aseguran la realidad del mundo externo y su distinción del interno.» Lo qual tal volta ha donat ocasió al claríssim professor de l'Universitat Central per a escriure que la doctrina d'en Llorens era «el realismo natural, la distinción entre el sujeto y el objeto, la afirmación de lo contingente y condicionado, y la revelación de lo absoluto e incondicionado, no en la esfera del conocimiento, sino en la esfera de la creencia, y todo ello envuelto en el acto primitivo de la íntegra conciencia. Si acertaba o erraba en esto, no es del caso discutirlo, pero esto pensó y no otra cosa ninguna, y esto mismo había pensado Luis Vives». Paraules que han d'ésser enteses cum distinctione per a que signifiquin el pensament d'en Llorens qui fugía del fideisme, segons explícitament li havíem oit en l'aula i fòra de l'aula, i mai volgué ésser heretge de la Perennis philosophia, que tant admirablement condensa el gran Sant Tomàs, sinó que amb ella mentalment comunicava. En efecte, quan a l'entrar en l'estat eclesiàstic agafàrem la Summa tomística, la grandesa i resplandor d'aquest monument científic, ens impressionà fins a lo més pregón de nostres facultats mentals, i havent-li comunicat lea nostres impressions les aplaudí, i com un día li ensenyéssim l'Art.III, Quaest. XXII, Pars lª, en que'l Sant Doctor explica còm el Criador ha volgut fer participar a la criatura de la dignitat de causa, ens digué que l'havía delectat més que una oda d'Horaci, i ens demanà que sempre que en la Summa hi trobéssim algún article d'interès especial per ell, li féssim veure. Tal volta el lector trobarà aquesta Nota massa personal, mes no hi ha altre remei tractant-se d'un poderoso educador de inteligencias, cuya influencia, com diu elegantment en Menéndez, como la de Sócrates, no quedó archivada en libros, sino en espíritus humanos,i aquestes explicacions són necessaries per a que no's dongui una interpretació contraria a la veritat, a les paraules d'en Menéndez. D'altra banda estem contents de pagar aquest petit tribut a la memoria del qui fou nostre mestre, mentor i quasi-parens en l'ordre intel·lectual; i ademés, en Llorens posseía un esperit catalanesc tant pur, clàssic i potent que'l seu sol nom alegra a tots els amants del catalanisme qui tingueren la sort de conéixer-lo, per lo qual no va fòra de lloc aquesta memoria seva en el present llibre.