Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/169

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


i alegres ciutats qui vivíen al sol vivificant d'una cristiana llibertat. Un gloriós estol de Frares-Predicadors se dirigeix a l'encontre dels heretges, en particular envers Castellbò, on teníen el niu, i qual veçcomte, tant emparentat amb el comte de Foix, era son gran protector, així com també molts altres senyors montanyesos. Els inquiridors d'heretges no van a fer sang, com ho pinta la malicia sectaria; al revés, van a donar la seva pel triomf de la veritat. Fra Pons de Planedis és emmetzinat (1242); a Frare Bernat de Travesseres, preicador enquiridor de heretges, com deia l'inscripció de son sepulcre en la Seu d'Urgell, el mataren també cruelment, i a Fra Pere de la Cadireta, a pedrades. Ditexerunt homines magis tenebras quam lucem (Joan., III, 19). Mes, després d'aquests cruents sacrificis, la Veritat triomfà, i encara avui el Pirineu català conserva memoria dels herauts d'ella, els ferms Frares de Sant Domingo [1].

  1. Les festes del Rosari, establert contra'ls albigesos, son viventes en aquelles afraus; els convents de Dominicans no eren escassos en aquelles poblacions; i el benemèrit Aguiló conta amb entusiasme còm anà a trobar al darrer Prior d'un d'ells, fet una miseria a Andorra, on s'havía refugiat, per a obtenir una historia de Catalunya escrita en vers en la materna llengua per aquell religiós a qui trobà voltat de llibres històrics, vivint poc menys que en una cova. El docte i entusiasta excursionista cregué veure en l'heroic frare la reaparició de l'antiguetat sencera i ferma que molts moderns mal enters són incapaços de compendre.
     Els frares damunt dits, sacrificats pels heretges, foren deixebles del gran Sant Ramón de Penyafort, companys de l'il·lustre i celebèrrim orientalista Fra Ramon Martí, I deixebles també, al menys algú d'ells, dels estudis de llengües orientals dels frares catalans de qui parlarem al tractar de Sant Ramón de Penyafort. Això no obsta per a que D. Víctor Balaguer en sa Trilogía Los Pirineus, havent tingut el mal gust de fer-se el poeta dels albigesos, tracti als Inquisidors dominicans com a botxins del pensament humà i als albigesos com de pensadors. No sabem aquests heretges quin lloc ocupen en les histories del pensament humà, nomenades histories de la filosofía, així d'autors catòlics com racionalistes; i ens sembla que fins en l'historia de les humanes aberracions, la dels albigesos és una de les menys interessants. Amb tot i això, al finar el sigle XIX, en plena restauració filosòfica, el bon poeta, cap a ses velleses, confrontant albigesos i escolàstics, no tem de posar en boca de son bard els següents versos:

    els vents al lluny arramblen i malmenen
    la doctrina incongruent de l'Escolàstic…

     Mes fins prescindint de l'historia de la filosofía, l'historia literaria de la nostra regió deuria haver convençut al senyor Balaguer de que la doctrina