Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/171

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Illerdensis Studii, etc. Més tard, quan s'institueix l'Universitat de Mallorca, en la cèdula d'erecció es manifesta que dèu fer-se ad instar de l'Universitat de Lleida [1], i per últim la nostra venerable Universitat indígena és alçada més tard a la categoría i honors de l'Universitat de Salamanca. L'Estudi general de Lleida és essencialment dominicà. Son fundador literari se feu enterrar en la claustra del Convent de l'ordre, i Diago transcriu la seva làpida sepulcral, que en el temps de dit historiador, manifesta ell, ja feia de mal llegir: Anno Domini 1326, tertio idus Septembris obiit venerabilis et discretus dominus

    més famós i gran, com escriu el doctíssim Milà en sa obra Los trobadores en España, pel paper principal que representa en les Navas de Tolosa, que per sa mort en l'insignificant fet d'armes del Llenguadoc, aont assistía més mogut per conveniencies temporals que no pas per un entusiasme idealista; i que d'altra banda ben clarament manifestà estar lliure de l'heretical malicia publicant la forta constitució contra'ls heretges que més avall calendem.
     Per lo que toca al caràcter noble i ideal amb que'l Sr. Balaguer presenta als trovadors, encarnant en ells l'esperit progressiu enfront dels frares de Sant Domingo, vegi el curiós lector l'idea que'n dóna D. Manel Milà y Fontanals en sa obra Los trobadores en España. A nosaltres ens basta lo que'n diu Ramón Lull, qui tant els pogué conèixer, en el capítol: «Com hom se pren guarda de lo que fan los juglars» del Llibre de Contemplació qui fineix dient: «no vej neguna art tan vil com art de juglaria. E assó esdevé per so car los juglars son los pus envejoses homens, els pus mentiders, els pus reprenedors que neguns homens que sien en lo mon». I no és que'l sant home fos enemic de l'Art de iuglaria, que ell exercitava, puix ne volía fer instrument de glorificació divina; cosa que tal volta s'obtingué, puix l'Aguiló creu que'ls juglars, un cop rendits a l'evidencia de la veritat catòlica, acudint amb sos cantars, com consta que ho feren, als principals santuaris on se veneraven els sants de més devoció, que l'heretgía dels albigesos volia destruir, donaren principi a l'himnología popular, que anomenem goigs, que és tant característica de la pietat nostrada i exclusiva gairebé de Catalunya.
     Byron (Œvres completes, 5.e édition, Paris, Garnier, vol. II, pag. 233) diu: «Les chants des troubadors n'étaient pas plus décents que ceux d'Ovide, et avaient certainement bien moins d'élégance. Dans les cours d'amour, parlement d'amour, ou de courtoisie et de gentillesse, il y avait beaucoup plus d'amour que de courtoisie.»
     Josephin Peladan en l'Introduction a la Maison de vie de Dante (Gabriel Rossetti, traduida en francès — Paris, 1887) diu: «Le troubador était un peu un clown, sinon un cabotin… et il n'y a pas si loin de la corruption provençale a celle de la Régence (pàgs. XX i XXI). Je pense avoir montré que les poètes provençaux n'ont jamais été que des débauchés» (pàg- XLVII).
     Amb lo dit en la present nota, el discret lector veurà a què's redueix l'idealisme de que han voltat als trovadors alguns escriptors, portats, més que no pas per l'amor de la poesía, per l'amor de l'heretgía, la qual, per coincidencies del cas, s'enllaçà més externa que internament amb el país de la llengua d'Oc.

  1. Apud Salzinger, t.I.