Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/193

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


formalitat, intel·ligencia, valor i moralitat, com qualsevulla estament de cavallers, s'alià estretament amb ella. «Los castellans son de gran ufana e erguylloses», diu el nostre Rei en sa Crònica amb aire de desdeny, per lo qual rès té d'estrany que son esperit intel·ligent s'enamorés d'una terra amb que sens ufana, ni pretensions de cap mena veia una potencia social de primer ordre. Desde molt jove es troba convidat a dinar en casa de P. Martel, ciutadà de Barcelona [1], e que sabia molt de mar perquè era comit de galees, qui li donà llargues noticies de les Balears, encenent-se son ànim excel·lent, en la casa d'aquell ric ciutadà, en desig de conquistar-les, i quan després en Corts tracta dels medis per a fer l'expedició, un representant de les ciutats, en Berenguer Girart, de Barcelona, respòn dignament a sa proposició començant son parlament amb aquestes paraules de cívica i cristiana noblesa: Nostre Senyor qui es senyor de uos e de nos, expressió del dogma fonamental de l'igualtat catalana.

 Durant son llarg regne tingué contrarietats i qüestions amb l'aristocracia aragonesa, com és de tothom sabut; mes amb la democràtica Catalunya hi hagué una lleial amor desde que en la seva infantesa, al sortir de les mans de Simón de Montfort, fou rebut amb alegría pels nobles i ciutadans de Catalunya, i entregat per l'arquebisbe de Tarragona, Aspàrrech, son parent, qui el portava al coll, als templaris, per a que l'eduquessin, fins que, estant ja en el ple del poder i de la gloria, pronuncià aquest elogi de Catalunya: «que es lo meylor Regne d'Espanya, el pus honrat, el pus noble… la pus honrada terra d'Espanya», i per això, sens dubte, al fer-se seves Mallorca i Valencia, les feu, en son nou sér, a imatge i semblança de Catalunya, de la qual, i d'en Jaume molt propriament, poden dir-se fills aquells dos il·lustres reialmes. Vidal de Canyelles, bisbe d'Osca, català i ple de l'esperit jurídic de la nostra terra, fou el jurisconsult preferit d'en Jaume. Per son ordre intervingué poderosament en la compilació del llibre de costums de Valencia; i respecte d'Aragó fou, segons la frase de Nicolàs Antonio, alter Tribonianus; puix rompent el cèrcol de ferro de la vella constitució aragone-

  1. La Crónica, de Marsili, el fa ciutadà de Tarragona, que ès ont el convidà a dinar.