Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/217

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


«Tem parlar massa, i si parl massa, suplic i demàn venia, per a que se'm perdoni»[1].
 ¿Què'n trauríem ara de carregar el cap del lector amb altres noticies dels llibres lulians referents a la filosofía i a la teología? Són gairebé innombrables, en ells l'home pacient podrà espigolar quelcom de bo, veurà sempre en ses pàgines la gegantesca silueta d'atrevits pensaments, unes internes afeccions sols comparables a les ones del mar, uns projectes que sols pot engendrar l'immensitat de l'amor sobrenatural i els quals ell amb gran frisança vol posar desseguit en execució, essent així que encara que hermosos, i alguns verdaders, són somnis que'l món pecador mai veurà realitzats; mes aquest utopista no era com els qui avui día s'estilen: a la visió imaginaria vol dar-li existencia real, i per a atènyer tal fí, ell mateix noblement s'hi sacrifica. El doctíssim Menéndez y Pelayo amb molta proprietat el califica d'artista, i sa vida d'epopeia, i és tant així el nostre gloriós màrtir que fins per a ensenyar les Regles introductories o la pràctica de l'Art demostratiu, cosa més aixuta que un suro, se val de la forma mètrica, començant amb una entrada de gran majestat; versos que per confusió de la nostra gent havem de dir que sols se poden llegir, que nosaltres sapiguem, en català, en una edició extrangera, en la maguntina de l'il·lustre Salzinger qui els traslada al llatí ex ipsomet originali Lemovicensi de verbo ad verbum:

Deus ab joy xant…
. . . . . . . . . . . . . . . . .
De Vos, e de lo vostre vul far Demostraments.
Propter quid e quia e equiperalments [2].

 Tota la doctrina luliana és un cant a la Divinitat, una perpetua adoració de l'intel·ligencia humana; és el Beat Ramón un gran vident qui va contemplant tots els misteris i excel·lencies i perfeccions, tant de l'esperit com de la materia, en el Sér realíssim, font de tota l'existencia; i de que la contemplació és la

  1. «Timeo nimium loqui, et si nimium loquor, supplico et peto veniam ut mihi remittatur.»
  2. Tomo IV