Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/277

una terra famosa sempre per la saviesa de ses lleis; ell mateix s'intitula àrbitre i amigable componedor, i és, en efecte, un Pretor qui amb el perpetuu edicte de l'Evangeli, amb equitat i prudencia admirables, exerceix una misteriosa i universal jurisdicció acceptada per tothom; Pontífex i reis, concilis i parlaments, consells de ciutats i bisbes li regoneixen la competencia. Es l'heraut d'una època que va a finar, és el cigne de la Mitjana Edat que va a morir després de son cant: aquell temps de vera llibertat, de sencer humanitarisme, aquella edat d'activitat intel·lectual i de govern popular en la que exercíen una verdadera soberanía la filosofía i la religió, admirablement agermanades, se va a desvanèixer. Les grans monarquíes van a sortir; la feconda i espontania vida popular, que naturalment brollava del sistema regional, tindrà per successora una vida pública artificial que acabarà per extingir-se; l'aire de familia que dominava en la societat i que tant admirablement fomentaren Sant Domingo i Sant Francesc, i que'l poble respirava tant a plaer, rebent-ne gran sanitat, anirà enrarint-se a influxe del nou esperit nihilista que la Reforma protestant infundeix a l'humanitat civilitzada; mes abans que aquell antic ordre de coses desapareixi, abans de trencar-se aquella admirable unitat dels esperits que resisteix valerosament a la divisió dels cismes, ha de sortir de Catalunya l'home admirable qui avassallarà tota l'Europa llatina amb sa paraula, exercint una soberanía moral que d'aleshores en avant serà impossible.
La llengua catalana, que prompte callarà en els parlaments i quedarà ofegada en la literatura, restant consagrada solament al servei de Déu i de la familia, sentirà el més hermós i més solemne dels cants del poema de sa existencia per boca del famosíssim predicador, qui la feu ressonar davant de prínceps i de pobles per gairebé tota l'Europa, i que l'usà tota sa vida amb amor filial. Si considerem i ens representem el sistema del pensament català com a una construcció arquitectònica, l'esperit de Sant Vicens n'és el cimbori qui el completa, caracteritza i engrandeix, perquè l'arquitectura i l'oratoria són per excel·lencia les manifestacions més típiques i exactes de l'esperit d'un poble; l'individualitat de l'autor gairebé desapareix, i la col·lectivitat social se revela en aquestes dues arts. L'arquitecte i l'o-