rador han d'identificar-se amb el públic pel qual treballen; per lo mateix que no tenen un objecte absolut i abstracte, no poden prescindir de les circumstancies de lloc i temps; la seva utilitat és de present; Aristòtil treballava per tots els sigles i totes les nacions; Demòstenes pels concurrents a l'agorà d'Atenes. I més encara que l'aquitectura, l'oratoria s'identifica amb la societat en el moment històric present, perquè la fàbrica arquitectònica és permanent; i si bé respòn a les necessitats i al gust de la generació qui l'edifica, durarà i servirà a les generacions futures, essent així que la paraula de l'orador se desvaneix de moment, i l'objecte que's proposa és modificar en un determinat sentit l'esperit de la gent qui l'ouen. Entre'l poble i son orador hi ha una verdadera conjunció d'esperits, i si aquesta no s'ateny, l'oratoria ha fracassat, i això molt més s'ha de dir en aquella gran oratoria qui té per públic o auditori, no un ordre determinat de ciutadans, no una part de poble d'idèntics interessos i principis, com passa en bona part en l'oratoria política contemporania, sinó el poble en tota l'extensió de la paraula, és a dir, tots els ordres socials, tots els interessos per oposats que síen, tots els principis fins els que estan en pugna. A l'orador qui arriba a aquest domini sobre l'esperit d'un poble o d'una època, se'l pot considerar com l'encarnació d'aquella època; coneixent a ell se coneixerà a aquesta. I no importa que l'orador sía un predicador de la paraula divina, immutable i eterna, perquè aquesta ha de proporcionar-se als homes qui l'escolten; i així trobem que'l gran Bossuet, predicant els immutables dogmes cristians, amb tot serà sempre una de les més belles manifestacions de la nació francesa en son gran sigle; mes si el predicador no sols s'atura en els lluminosos principis de la revelació, sinó que principalment tracta de senyalar als homes el camí de salvació, l'exercici de la justicia i de les demés virtuts, d'apartar-los dels vicis mediant el sant temor de Déu, de conciliar entre sí als ciutadans, i reconciliar-los amb el Jutge etern; si és, en una paraula, un mestre de la pràctica vida social cristiana, aleshores, si aquest predicador prevaleix i s'identifica amb el poble, com feu Sant Vicens Ferrer, bé el podem tenir com al geni popular de la seva gent.
L'orient i l'ocàs de la nostra nació en son sér propri i inde-
Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/278
Aparença
Aquesta pàgina ha estat revisada.