Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/35

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
CAPÍTOL III
L'Iglesia és regionalista
E

ssent l'esperit ètic de la nostra regió essencialment cristià, com queda provat, resta ara considerar si la religió cristiana, essent la religió universal de l'humanitat destinada a regnar en totes les races de l'humà llinatge, pot pendre'l caràcter de regionalista, identificar-se amb una comarca, sens que ella hagi de sacrificar cap de sos elements; ans bé quedant aquests amparats per la mateixa religió. Per qui pensa rectament i en virtut de les lleis fonamentals del discórrer humà, la cosa queda manifesta; ja que, com provàrem en l'article anterior, el fet és, i per lo tant no queda dubte de que pot ésser. Mes, no obstant, volem evidenciar més aquesta veritat i fer-la palpable amb la consideració especial de l'Iglesia catòlica, que és la forma jurídica i pública, divinament establerta, de la religió cristiana.

 L'Iglesia és regionalista perquè és eterna. Els organismes polítics, els Estats, se fan i desfàn segons les circumstancies, fins se'ls constitueix en congressos diplomàtics, per lo qual llur duració és sempre limitada, i al desfer-se, reapareixen les antigues nacions, les unitats socials naturals formades, no en congressos, ni en dietes d'homes d'Estat, sinó en els eternals consells de la Providencia divina. Per això ja la difusió evangèlica es feu no tenint en compte els estats polítics, sinó les diverses gents o nacions, i predicà no als súbdits de l'mperi romà o de l'imperi persa, sinó als fills de Corinto o de Roma, o de Tesalònica o d'Esmirna, o de Galacia. La religió, repetim