Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/371

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


leix al vassall qui no't vol per senyor.
¿Quin moviment venç aquesta dolor,
fent me jaquir ben fet del que'm despull?

En les histories dels sants, en la mística cristiana, se troben casos en que, per permissió divina, la passió obstrueix l'elecció racional de l'home, per lo qual no és estrany que cantant el poeta una passió portada al paroxisme, parli de la manera que parla. Ademés, tothom recorda el quod nolo malum, hoc ago [1], de Sant Pau.
 L'intensa passió de l'amor, vis unitiva et concretiva, que identifica els amants, desacorda sovint l'ànima i el cos dels enamorats, o sía l'esperit i son orgue:

Yo so malalt havent lo cos tot sa;
cascu'n amor ab l'altr'es acordat,  (LXXXII)
mon esperit es lo dolorejant,
ab l'orgue seu desacordat esta.

Mes no penseu que'l poeta es mostri indulgent amb la flaquesa de l'esperit, si aquest s'entrega, amb injuria de la dignitat racional, als inferiors apetits. Es una traició del sirvent, qui és el sentit que amb el bes d'una falsa amor entrega al senyor, qui és l'enteniment, semblant a la traició de Judes,

qui volch trahir besant lo Fill de Deu;
aquest es loch a ell just y degut:  (Ibíd.)
Puix ha trahit a si, Deu no l'ajut,
e gran peccat deu rebre pena greu.

Mes a pesar d'això

¿Qui es lo foll qui contr'Amor s'ergulle?
Segurs son d'ell los morts y'ls no sensibles,  (LXXXIV)
mas no alguns qui son d'amor passibles;
qui vol ser fort de la carn se despulle.

El sentit influeix sobre la freda raó i d'una manera maravellosa l'encén:

No vull amar e mon apetit ama,  (Ibíd.)
sobre neu veig meravellosa flama.

  1. Rom. VII, 19.