mes per a pujar a aitals cims la carn hi fa nosa, ens havem de despendre del cos
Tant en amor l'esperit meu contempla
que par del tot fura del cos se aparte, (I)
car mos desigs no son trobats en home,
sino en tal que la carn punt no'l torbe.
Arriba ja al cel de l'Amor incomprensible pels positivistes de totes les èpoques; mes ell maravellosament hi munta:
Al naturals no par que fer se pusquen (Ibíd.)
molts dels secrets que la deitat s'estoja.
La visió del Bé i de la Bellesa suma enfosqueixen la resplandor de l'inferior bellesa, i encenen el desig de la possessió d'aquella:
Si com los sants sentints la llum divina
la llum del mon conegueren per ficta,
e menyspreants la gloria mundana,
puix major part de gloria sentien,
tot en axi tinch en menyspreu y fastich (Ibíd.)
aquells desigs que cumplits amor minva,
prenent aquells qui del esperit mouen,
qui no's lassat ans tot jorn multiplica.
Per a arribar a aital esfera es necessita un arrapament de l'esperit, semblant al de Sant Pau, és a dir, un dexament maravellós del cos que aixampla la potencialitat de l'ànima, o sía l'esperit s'ha de fer independent de la carn:
Si com San Pau Deu li sostragué l'arma
del cors perque ves divinals misteris,
car es lo cors del esperit lo carcer
e tant com viu ab ell es en tenebra, (Ibíd.)
axi amor l'esperit meu arrapa
e no hi acull gens maculada pensa,
e per ço sent lo delit qui no's cansa
si que ma carn la ver'amor no'm torba.
Mes són pocs els elets — qui solament d'amor de esperit amen, — estant convençuts de que aquesta vida és temporal i finida i
crehent de ferm los fets del mon ser ombra
d'aquell Sol clar qui tot llur cor escalfa. (III)
