Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/378

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Los qui amor ab cos e arma senten,
amant lo cos e mes la part de l'arma,  (III)
grau de Amor homenivol atenyen,
sobre dos colls lo jou d'amor aporten.


III

 No li desplaurà al lector que, així com dels cants d'Amor havem extret la doctrina sobre aquella passió, centre i principi de totes les altres, dels cants morals copiem els passos principals, les expressions més típiques, de la vera i pregona teoría escolàstica de la naturalesa de la Virtut i del Bé. Doctrina profundament racional, per desgracia avui molt desconeguda, que alça les accions humanes a una categoría superior, traient la virtut dels termes de la vulgar sensiblería de l'humanitarisme cec, i il·luminant-la ab la resplandor nobilíssima de la raó natural. Fixem-nos primer de tot en la definició aristotèlica de virtut: habitus electivus in medietate existens. L'arrel és la racionalitat humana, és a dir, la facultat o llibertat d'elegir, llibertat que's fa efectiva per a l'hàbit, i té per mida o deguda proporció la medietat, o sía la proporció de l'obra amb la regla de la raó, evitant que no passi de mida per excés, o que per defecte no hi arribi:

Entre'ls estrems ni mig virtut atura.  (II)

O com diu en el primer cant:

Car virtut en lo mig lloch se met  (I)
e als estrems per vici s'abandona.

Els actes aillats no constitueixen la virtut; hi ha d'haver l'hàbit que's guanya amb la repetició d'actes:

Vicis, virtuts per actes s'han a pendre,  (II)
l'acte es primer apres potença's presa.

L'arrel de la llibertat és la racionalitat humana; l'identificació originaria d'aquestes excelses qualitats i la limitació que l'hà-