Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/391

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


no decisives per a capgirar un país, majorment tant lliure com el nostre; una força misteriosa i invisible, com la que produeix les alteracions geològiques, hi treballa: un nou esperit dóna un nou caràcter. El Regionalisme i el Renaixement són antitètics: aquell és el sistema natural, el desenrotllament de la primitiva cèl·lula social que és la familia, una forma que no ix de cap motllo humà, sinó que les condicions del país, les circumstancies dels temps, l'influencia de les doctrines i les lliures accions humanes, tot sots l'influxe de la Providencia, han determinat; el Renaixement fou, com tota revolució, una forma a priori, un trencament de la tradició, un acte de la superbia humana, qui tracta amb menyspreu la sabiduría dels passats i sols té fe en la propria, violenta i despòtica, de que Déu se valgué, com se val de tota revolució, pel bé definitiu de l'humana criatura. Per això el Renaixement, per terme general, fou cesarista, se befà sovint de les literatures populars indígenes, mirà amb menyspreu les llengües modernes, fins al punt de que'l Vives, el més juiciós i moderat de l'escola, escrigué que la llengua llatina, per la seva perfecció era aquella en que devíen tractar-se les disciplines savies; i, no obstant, en llengua catalana foren escrits el gran Llibre de Contemplació del Beat Ramón Lull, els quasi innombrables tractats de l'Eximenis i tants d'altres que se'n escrigueren desde trescents anys abans que ho fes en Lluís Vives…
 Ja no és el gran escriptor valencià un català de l'escola casolana; és, emperò, un esperit qui serva les qualitats inherents a la nostra raça: licet hispanus, verè erat cosmopolites, diu l'erudit Autor de la seva Vida, i de sí mateix escriu que Hispania genuit, Gallia aluit. En efecte, nascut a Valencia en el mes de març de 1492, en el carrer de la Taverna del Gall, en sa mateixa patria comença l'educació literaria. Li tocaren per mestres homes de l'antiga escola, cegament aferrats a lo existent, això és, a l'escolasticisme de la decadencia, d'una deformitat repulsiva, nascuda sens dubte d'haver-se democratitzat massa la ciencia; però que tenía la bona qualitat d'amar el propri terrer, i, al menys a Catalunya, de conservar una certa identificació amb la llengua del país, amb la qual, com havem vist, casaren l'escolasticisme, el gran orador, l'il·lustre polígraf i el príncep dels poetes de la nostra terra, això és, Sant Vicens Ferrer, el mestre