Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/392

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Francesc Eximenis i Ausias March. L'il·lustradíssim biògraf del Vives qualifica d'homo insigniter barbarus, el famós tortosí Jeroni Amiguet, mestre de l'Universitat valenciana, qui ensenyà Humanitats al nostre Lluís. Escrigué obres precioses per lo rares, en les quals traduí a la llengua catalana certs formalismes per a ensenyar, diu ell, als joves molt breument l'eloqüencia; i enemic del famós Nebrija, restaurador de les Humanitats a Espanya, empenyà a son deixeble a que escrigués contra aquell unes invectiones, i sens dubte després el Vives, també elegant i clàssic humanista, tota sa vida ploraría aquest pecat literari. Sembla que l'Universitat de Valencia estava feta una miseria; per lo qual, Vives amb son instint literari se'n anà a París molt aviat, i fou deixeble, i desseguit mestre, en els grans centres literaris que s'havíen despertat a la nova vida del Renaixement. Catedràtic de Lovaina en 1519, graduat de lleis a Oxford, lligat amb amistoses relacions literaries amb l'Erasme, al qual sol anomenar preceptor en les moltes cartes que li escrigué; amb Tomàs Morus, més tard martiritzat per Enric VIII, i avui alçat a l'honor dels altars per l'Iglesia catòlica; amb Vergara, theologo suo; amb Manrique, arquebisbe de Sevilla i Questor, com ell li diu, de l'Inquisició, gran defensor a Espanya de les obres erasmianes; relacionat, en un mot, amb tota l'aristocracia literaria, devía també esser-ho amb l'aristocracia social i política. Perquè'l Renaixement vestit amb l'esplendent mantell d'una alta i elegant literatura, prompte es guanyà la voluntat de les potestats eclesiàstica i civil, i ambdúes acceptaren la missió civilitzadora per medi de les lletres, que s'atribuía i que sovint empleà en contra del vell esperit escolàstic, que si bé deformat per lletges excrecencies, posseeix un esperit formidable qui el fa immortal, reapareixent, després d'haver-se purgat, per a continuar sa missió docent en pro de la criatura racional. Tota reacció fàcilment exagera, mes el nostre Vives fou un dels més trempats i acompassats dins del Renaixement; i sens dubte per això el veiem aconsellant al Papa, a l'Emperador, als Reis, als Bisbes i als Pobles. Sa correspondencia i sos escrits ens el mostren intervenint en el moviment religiós i civil de son temps. En la carta notabilíssima al papa Adrià VI, en la qual se descobreix que estava lligat amistosament amb el Pontífex, li diu que ha