Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/393

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


tardat tant a escriure-li, després de l'elecció, per a poder parlar-li més a pler, passades les trifulgues del principi, i que li demana sobretot que procuri dues coses; 1.a, la pau entre'ls Prínceps de l'Europa; 2.a, la convocació d'un concili ecumènic, puix guardava la falaguera esperança de que's renovaría l'unitat de l'Iglesia, en malhora rompuda, i, seguint son sistema, alega en prova de son sentir la sentencia de l'antiga sabiduría profana: Amantium iras esse amoris redintegrationem.

 Aquest temperament pacífic i transigent el Vives el tingué en ses relacions socials; no, emperò, en l'ordre literari, lo qual fou potser causa del menyspreu injust que tingué envers els grans filosops de l'Escola. Però en sa interessantíssima correspondencia amb els cabdills socials és sempre l'advocat de la pau i de la concordia; no que, com molts moderns filàntrops, cregués que la guerra fos una cosa absolutament perniciosa, puix instruit per la sabiduría clàssica, sabía que la pau era també corruptora malis nos pacis vexati[1], i que, per lo tant, era sovint la guerra, en mans de la Providencia, instrument de purificació i de rectificació social. Mes li tocà viure en temps calamitosos, de discordia entre'ls esperits dels homes, i en les nacions entre sí. Escriu a Enric VIII d'Anglaterra, amb qui, com després veurem, estigué íntimament relacionat, per a que procuri la pau entre'l César i el rei Francesc de França, i de pas, amb la veu de la moderació i del respecte, li parla de la conveniencia de que'l monarca tingui consellers lliures i estigui en contacte amb son poble. Però el monument demostratiu de l'esperit del Vives, en pro de la pau i de la concordia, és el llibre de Concordia et Discordia, que dirigeix i ofereix desde Bruges, any 1529, al César Carles V. Es indubtable que'ls grans esperits humans, i sobre tots ells el Mestre diví de l'Humanitat, han ensenyat la concordia, ja que la discordia és la plaga incurable de la nostra raça. Per això després de recordar a l'Emperador la gran gloria que l'acompanya, com ha tingut baix son poder el Rei de França i el Pontífex de l'Iglesia Catòlica, li diu que ami més mostrar-se instrument de la clemencia, que no pas de l'ira divina, abomina dels invents bèlics i així anatema-

  1. De Concordia, pàg. 375.