_(page_64_crop).jpg)
a havem manifestat l'amor i respecte que l'Iglesia té a la naturalesa humana, de la qual és defensora i mestra, i aqueix afecte maternal de la divina institució de Cristo, devia manifestar-se d'un modo especialíssim en lo que ve a ésser l'expressió més pura i exacta de l'esperit de cada poble, la manifestació especifica de cada una de les branques de la familia humana, en les diverses llengües que parlen els diferents pobles. Si és veritat la màxima tant repetida de que l'estil és l'home, també ho és el principi de que la llengua és el poble; identificació cantada pel poeta: «Poble que sa llengua cobra —– se recobra a sí mateix.» El pensament d'una nació és lo que la caracteritza i retrata, i el conèixer el pensament d'un poble ens dóna d'ell una noticia més certa que no pas l'historia de ses guerres i empreses heroiques. El pensament nacional ve a ésser la substancia, tot lo demés són accidents externs que d'aquella dependeixen, variant segons les circumstancies. Doncs bé; entre'l pensament i sa expressió, és a dir, la llengua, hi ha una relació íntima, com entre un motllo i lo amotllat; són dos factors que per força han d'ésser homogenis, puix, del contrari, no resultaría d'ambdós aqueix produit que forma la filosofía i la literatura d'un poble. D'entre tots els vincles socials, treta la Religió, la llengua és el que estreny més fort; familiaritza el tracte, facilita la conversa i fa més afectuoses les mu-
