Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/411

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


tació que li proporcionaría aquesta inconstant i cega existencia, ¿fóra digna de la saviesa i gravedat de Déu?
 En el llibre segón, sobretot, és on el Vives amb superior enginy mostra com un nou i brillant caire de l'antiga i eterna filosofía, deixant el sistema de l'escolasticisme decadent que cercava la veritat per longas arundines, segons l'expressiva frase del Melcior Cano, i abraçant-se amb la naturalesa. Dotat d'una potencia analítica penetrant, destría els elements del sér espiritual i material, desentranya els conceptes i categoríes sobre que disputen els filosops, i que formen com les anelles del raciocini humà; i l'anàlisi, l'observació i la contemplació, com ell alguns cops diu, fent recordar al gran Lull, són l'instrument preferit en les seves investigacions. Mes, no cregueu que's contenti amb els documents o testimonis que li proporciona la naturalesa; no abdica de la facultat més noble de son sér; sinó que, mediant el raciocini, puja al coneixement de lo trascendental, i així parlant de les forces naturals afirma que són forces de Déu, que per Ell totes les forces són naturals, principi lluminós per a ensenyar-nos que'l miracle és, respecte de Déu, un fet enterament natural, gens violent i sols extraordinari pel nostre limitat enteniment. Es cert, emperò, que aquest pensament ja Sant Agustí l'expressà amb eloqüencia sobirana. Puja a les grans veritats dogmàtiques, observant la congruencia entre elles i lo que la raó dedueix dels conceptes metafísics: així del concepte aristotèlic de l'acte pur, d'una operació perfecta i eterna, indueix aquella eterna generació que la Sabiduría cristiana anomena Fill. Basant-se en Aristòtil, rebat metafísicament la teoría atomística dels epicurians; i quantitat, superficie, punt, linia, extensió, nombre, etc., tot, se pot dir, ho explica de conformitat amb la filosofía tradicional, basa de la civilització literaria de l'Europa.
 El tercer llibre corona dignament l'obra, puix després d'analitzar i metafísicament contemplar l'acció, la vida, el moviment, el repòs, l'excel·lencia o perfecció, puja a considerar les perfeccions divines; i al fixar-se en l'immutabilitat de Déu, nota la coincidencia entre'l text de Sant Jaume de que en Déu non est vicissitudinis obumbratio, i el de Plató Aeternam illam pulchritudinem nullas vices recipere, acabant per assentar la