Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/412

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


veritat de que les perfeccions i excel·lencies divines són estampades, encara que imperfectament, en l'univers de les criatures.
 També podem incloure entre'ls llibres metafísics del Vives, el preciós tractat De anima et vita. No és una psicología com les que s'estilen desde que la moderna filosofía partí en dues meitats la naturalesa humana; és una antropología, nom de ciencia que sembla modern, i que, no obstant, ja l'usa el nostre il·lustre filosop. L'antropología, o sía l'estudi de tot l'home, de la commixtió d'esperit i de materia, és molt propria de la filosofía cristiana, que, gracies al raig de llum celestial que baixà a la terra a l'encarnar-se la Sabiduría eterna, veié clarament el misteri de la nostra naturalesa. Es cert que Aristòtil donà la resolució inicial de la dificultat a l'expressar que l'ànima és forma substancial de l'home; mes l'Estagirita camina insegur, és tectus et vafer, diu el Vives, al pas que la filosofía cristiana posa el peu ferm en el camí d'aquestes difícils investigacions. La doctrina vivista és, doncs, fonamentalment aristotèlica; mes son desenrotllament s'efectúa a l'influxe de la llum cristiana. L'ànima és forma substancial del cos, o, com diu el Vives, l'effectio de l'home, que determina el nostre sér i el constitueix en lo que és. El Renaixement pogué infondre al Vives certes preocupacions; l'amor a la forma clàssica i els defectes de la ciencia escolàstica, ja decadent, excitar-li un menyspreu injust envers l'il·lustració humil i profitosa dels sigles passats; mes la fe cristiana qui informava son privilegiat talent li manté el judici i el bon acert, essent una prova de la necessitat que la raó té de la fe per a salvar-se dels remolins d'idees que's presenten en les tempestats que esdevenen sovint en el curs de la civilització. Abomina ell dels disbarats de molts dels adeptes del Renaixement que impèrits somníen, diu (com ho veiem en els Diàlegs den Bernat Metge), tractar les altes i difícils qüestions de l'ànima, sols guiats per la llum natural; nosaltres, afegeix, les tractarem no prenent pas per norma la llum natural, sinó la veritat que és una tant en l'ordre natural, com en el sobrenatural; i amb sa doctrina lliga l'admirable anàlisi d'Aristòtil amb la lluminosa ensenyança dels doctors catòlics. Comença per tractar de les facultats i funcions humanes, pertanyents a la vida vegetativa, de l'assimilació i de la generació, de la