sempre el nostre filosop un apologista il·lustre de la santa fe catòlica; però en una de ses obres més extenses fa expressament l'apología de la nostra Religió, prenent plaça entre'ls poderosos ingenis qui desde Sant Justí i Tertúlia, fins al comte de Maistre i al nostre Balmes, Déu ha enviat al món per fer compendre als homes son verdader interès. L'obra De veritate Fidei christianae és un monument de la saviesa i del zel del Vives, adequat a les circumstancies del temps en que fou escrit. Representa un moviment de l'esperit humà qui pugna amb l'estat intel·lectual de l'escolasticisme rònec, i amb el descaminament i superbes pretensions dels savis del Renaixement. Reconeix la limitació de la raó humana; però sosté que no hi ha divergencia, com volíen els nous savis, entre ella i la fe, i que'l sér racional ha d'ésser introduit a la fe mitjançant la raó, o sía, usant el llenguatge tomístic, que les veritats naturals són preambula fidei. Si Déu volgués sería prou la simple exposició de la fe per a que fos admesa; fou un voler de la Providencia que les sobrenaturals creencies cristianes s'introduissin en els esperits, quan aparegueren sobre la terra, per medi d'una sobrenatural i visible recomanació, que foren els miracles de l'època heroica del Cristianisme; i quan ja l'Iglesia hagué pres possessió del món, sens faltar mai en ella ni el miracle ni altres sobrenaturals manifestacions, ha volgut deixar en bona part l'Home-Crist Jesús a l'esforç humà el sosteniment de son regne. La llarga cadena dels pares d'ambdúes Iglesies que'l Vives cita acabant amb Sant Tomàs, són la mostra d'un prosselitisme nou en el món, i que serà etern, que, agermanant en un mateix discurs la fe i la raó, donant satisfacció a l'apetit racional i al sobrenatural de la nostra naturalesa assegura al propri temps a l'intel·ligencia de no desbarrar, i a la fe d'ésser racionalment acceptada. Perquè el Vives recorda amb un cert escepticisme l'inconstancia de la doctrina filosòfica, l'oposició entre'ls filosops i les continues contradiccions de les escoles; i així és que dóna especialíssima importancia al sentit comú de l'humanitat. Els misteris sobrenaturals no cauen baix l'escrutació de la nostra intel·ligencia, quae supra nos nihil ad nos, diu, citant a Sòcrates; i, de consegüent, devem rebre'ls amb acció de gracies, i procedir com fem amb els raigs del sol que directament no'ls podem contemplar, però
