Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/434

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


xen com a llegislador i anomenen alter Tribonianus, qui contribuí a la formació de les costums de Valencia, i qui assistí en aquesta ciutat amb operositat feconda al concili que s'hi celebrà per a cristianitzar-la, després de la reconquesta; i, en una paraula, Catalunya fou en Occident, se pot dir, la primera nació qui posseí còdics civil i mercantil, per lo qual ben bé podem contemplar en nostra modesta i gravíssima patria una semblança, com havem dit en altre lloc, amb la gran Roma.
 En igual grau que la llegislació i la jurisprudencia civil, denoten l'aptitut jurídica de la nació catalana els monuments canònics que'ns resten de la Provincia eclesiàstica tarraconense. Havem fullejat, no estudiat, les col·leccions de concilis celebrats pels qui foren nostres pares en la fe i en la vida cristiana, mes és suficient aquest coneixement incomplet per a trobar justificada l'opinió de l'insigne arqueòleg eclesiàstic, qui afirma ésser els concilis tarraconenses de tanta importancia, que per sí sols bastaríen per a fer la gloria de la provincia qui els produí. Son esperit civilitzador, nascut de la llum cristiana, és evident. Sovint s'hi troba manada la fundació d'escoles amb béns eclesiàstics, essent notable la disposició d'un concili reunit a Lleida en el sigle XIII manant ja en forma general l'institució d'escoles, puix disposa que amb béns eclesiàstics se'n estableixi una en cada ardiaconat. L'esperit nacional els portà a dictar un decret en el sigle XIV prohibint l'elecció de vicaris generals, oficials i altres qui tinguessin jurisdicció eclesiàstica en favor de persones qui no fossin naturals de Catalunya, Aragó, Valencia o Mallorca; així com dos sigles abans un concili reunit a Tarragona i altre a Valencia posen pena d'excomunió a l'arquebisbe de Toledo, si es fica en la nostra provincia fent-se precedir de la creu, concedeix indulgencies o bé usa pali. L'amor als pobres, el principi de que la justicia a tots se dèu, i que s'ha de proveir a tothom dels medis necessaris per a la defensa de son dret, els excita a crear en el sigle XV en tots els bisbats advocat i procurador de pobres; els quals seràn pagats de la renda de les respectives mitres, quedant-los severament prohibit que quovis colore puguin cobrar drets; decret que més tard el famós Antoni Agustín enclogué en sa col·lecció canònica. De la valenta amor a la justicia dels nostres concilis és prova la feta dels templaris,